LA BARRACA DE LES SALERES DE BAIX
M'explicaré amb més
detall! El dia que vaig trobar la barraca objecte d'aquest escrit, jo tenia setanta-un anys. De fet soc la baula trencada d'una
nissaga de gent dedicada a treballar la terra, tant per part paterna com
materna. La meva família menava camps en el termenat de Sant Climent, Viladecans
i Sant Boi. Camps amb arbres fruiters i també conreu d'hortalisses.
No sé per què, però quan jo era petit, se'm feia desplaent anar als conreus
de la plana, el que s'anomena anar a marina. I no és que anar a muntanya em fes
saltar d'alegria, però sí que hi anava amb molta més resignació. De fet només hi
anava ocasionalment. Principalment a l'estiu, quan era temps de vacances i no
havia d'anar a escola. No cada dia, però en aquella època, el pare preferia que
jo l'acompanyés al tros en lloc de fer el rondaller pels carrers del poble. A la
casa pairal, a Cal Silet, els dies de cada dia només hi romanien l'àvia Maria i
la tia Dolors. La tia Dolors era germana del pare i tenia la salut molt delicada.
Pel que fa als dies de cada dia, la mare, pràcticament mai no parava a casa. Anava
a Barcelona a vendre el gènere que era el producte dels nostres conreus. I ho
feia al Mercat del Ninot (en aquell temps anomenat el Mercado del Porvenir).
Actualment, el fet de recordar les meves anades a muntanya tot acompanyant
al pare, m'ha servit d'ajuda per a localitzar unes quantes barraques. També —i
ho dic molt satisfet— m'ha permès retrocedir en el temps fins a arribar a la
infantesa. La satisfacció rau en el fet que, mentalment i de cop i volta, és
com si m'hagués espolsat un munt d'anys del damunt.
En el moment que em vaig aficionar a localitzar construccions de Pedra
Seca, a la nit, quan em ficava al llit i abans d'adormir-me, feia una passejada
mental per les muntanyes del nostre terme. En l'escenari de la meva ment em veia
acompanyant al pare. Tot i que com he dit, hi anava perquè ell m'ho manava i no
per iniciativa pròpia. Jo hauria preferit restar al poble jugant amb els amics.
Un cop al tros, llavors l'ajudava a fer petites feines, com podia ser afeixar
els branquillons dels arbres que ell esporgava, arrencar males herbes, i amb un
caveguet, escatir l'herba que nèxia enmig de les maduixeres. També havien estat
moltes les vegades que l'havia acompanyat a buscar bolets. O quan se celebrava a Barcelona la Fira de Sant
Ponç, o al Mercat del Ram, llavors l'acompanyava a collir herbes remeieres que
després la mare s'encarregava de vendre. Per transportar les herbes remeieres, com
que generalment havíem de transitar per camins morralers, fèiem servir el
cavall amb les sàrries damunt l'esquena. El carro el fèiem servir el dia que
anaven a fer feixos de llorer per vendre al Mercat del Ram de Barcelona.
Aquesta mena de records, m'ha ajudat, i molt, a localitzar algunes barraques
sense haver d'amprar-hi un temps desmesurat. I dic localitzar i no anar a
veure, pel fet que abans es feien visibles des de certa distància per estar ubicades en terreny conreat. Uns conreus
que actualment han esdevingut un bosc i les barraques, o el que en resta d'elles,
s'hi amaguen i un les ha de cercar amb la perseverança de qui busca rovellons.
El cas és que, cert dia, vaig fer el pensament d'anar a cercar una barraca
que recordava perfectament el lloc on estava ubicada. Una barraca que, quan jo
era petit, em tenia una mica fascinat. Quan la veia, la meva fantasia feia que
la veiés com una construcció prehistòrica. Cosa que per a un infant, era una
font inesgotable de fascinació i misteri.
El cas és que, aquell dia, un cop vaig haver acompanyat un dels meus nets a escola, vaig agafar el
bastó, la motxilla i el podall i em vaig encaminar cap a l'indret on hi havia la
barraca que jo recordava. Una barraca que era bastant a prop d'una vinya que
havia conreat el meu pare. Quan vaig arribar a l'alçada de l'antiga vinya, i per
fer drecera, vaig enfilar per la vinya que havia menat l'oncle Magí (l'oncle Magí
era el marit de la germana de l'àvia). Caminant en mig de la vinya que havia
menat l'oncle, vaig topar amb el fantàstic dipòsit, folrat de pedra seca, que l'oncle
feia servir per emmagatzemar aigua.
Dipòsit de la vinya de l'oncle Magí
Deixat el dipòsit enrere, quan vaig arribar a l'indret anomenat les Saleres
de Baix, vaig davallar pel serral una cinquantena de metres ben convençut que aniria
a parar de pet a la barraca. Però la cosa no va anar així. Els matolls, esbarzers i arínjols havien
teixit una xarxa pràcticament impenetrable. L'exuberant vegetació havia desenvolupat una mena de laberint on vaig perdre
el sentit de l'orientació pel que feia a la barraca objecte de recerca.
Permeteu-me un aclariment pel que fa a l'origen del nom de Les Saleres. En l'indret
del qual parlo, i a prop de la riera de Salom, antigament hi havia dues formidables
masies: Can Mas de les Valls i Can Colomer de les Valls. Els masovers que
habitaven les masies, a part de dedicar-se a conrear la terra, també es
dedicaven a pasturar un ramat de cabres i ovelles. A les Saleres de Dalt, un serral
que està situat paral·lel al mar, el masover de Can Colomer escampava sal damunt les lloses de llicorella perquè
el bestiar la llepés. El mateix feia el masover de Can Mas, però en un altre serral
perpendicular al mar i situat per sota les Saleres de Dalt, d'aquí ve el nom de
les Saleres de Baix. En ambdós indrets hi ha dues boniques barraques (Codi Wikipedra
18.859 i 18.860).
 |
 |
||
|
Barraca de les Saleres de Dalt |
Barraca de les Saleres de Baix |
|
|
Per recuperar ànims i descansar una mica, em vaig atansar fins a un tossal on
lluïa un sol esplèndid, Un punt on, mirant
per damunt la línia d'altres serralades, podia veure la blavor de la mar mediterrània.
Vaig menjar un remujot de nous i vaig fer un trago d'aigua. Quan em va semblar
que ja havia descansat prou, vaig enfilar el camí de tornada a casa.
Tot fent camí, i mirant de cua d'ull, quan vaig passar davant l'indret on havia
estat cercant la barraca, vaig veure una teula a peu d'un marge. Una teula
gruixuda i de pes considerable. Això va fer que m'enfilés al marge i dirigís els
meus passos en direcció nord. Al cap de poca estona la fortuna em va somriure. Al
meu davant hi havia l'anhelada barraca. Això sí, totalment coberta d'arínjols i
esbarzers que protegien de no sé què, potser dels embats del temps o dels
vàndals que enderroquen barraques.
Amb renovada energia, vaig agafar el podall i vaig començar a desembossar
l'indret fins a deixar la barraca ben visible. Quan me la vaig mirar, el record
del meu pare va aparèixer a la ment. Havien estat moltes les vegades que havíem
visitat aquell indret. Meravellosos dies amarats de nostàlgia i bones recordances.
Meravellosa barraca de forma singular on cada pedra era una lletra que configurava
una frase on es podia llegir l'esforç, les alegries, els patiments i les esperances
de les generacions que m'han precedit i a les quals molt haig d'agrair. En
aquell moment em va semblar que estava assaborint les espurnes d'un passat força
temps deixat enrere. Vaig marxar cap a casa més alegre que un gínjol.
Quan faig excursionisme de recerca, trobi o no trobi una construcció de
Pedra Seca, mai no quedo decebut. El fet de poder visitar unes muntanyes pròdigues
en marges, alguns de molt singulars i no exempts de bellesa, és una cosa que sempre
m'omple d'optimisme. Com quan estic a la muntanya, tampoc mai m'envaeix la
sensació d'estar sol. Per a mi, la pau i la soledat que s'experimenta en plena
natura, és la millor companyia.
Metafòricament parlant: Mai torno del bosc amb les mans buides.
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
LA BARRACA DEL MENAMORA
Primer de tot haig d'aclarir que es tracta d'un relat que penso publicar avui,
però, realment, el vaig escriure el dia 12 d'abril del 2019. Ha plogut molt des
d'aquella data i la vida ha continuat el seu curs amb esdeveniments de tota mena.
Si he decidit fer-ho ara i no el dia que el vaig escriure, és perquè ara disposo
d'un blog on fer-ho i abans ni tan sols m'havia passat pel cap tenir-ne un. Per
això no és d'estranyar que faci servir el present quan, en realitat, és un escrit que ja forma part del passat.
Si escric, és només per gaudir del plaer d'escriure. Quan dono per acabat
el que estic escrivint, llavors acostumo a guardar-ho en l'arxiu dels
malendreços —que ve a ser com un calaix de sastre—, i allí resta a l'espera del
dia que considero que és el més adient per rescatar-lo del lloc on abans l'havia
entaforat. Avui, com que plou i no puc anar
als llocs que a mi m'agrada anar, he considerat que seria un bon dia per fer
els pertinents retocs i publicar-lo de manera definitiva.
Aquest és l'escrit:
M'he llevat il·lusionat. I és que ahir, en ficar-me al llit, em vaig dir:
«Demà podries anar a la recerca de la barraca de la qual et va parlar el Jaume Mulet».
El Jaume té un any més que jo. I jo en tinc 71. Al Jaume el conec de tota la
vida. Viu al poble. Actualment està jubilat però ha dedicat la seva vida a la
pagesia. Tot i haver superat la setantena, me'n faig creus del molt ràpid que
ha passat el temps. Sembla com si fos ahir que, amb el Jaume i altres companys,
rondallejaven pels carrers del poble, o pel seu voltant, per entretenir-nos amb
tota mena de jocs. Alguns de ben esbojarrats. Però, és clar, que havíem de fer
si encara no disposàvem de la tecnologia que impera avui dia i no tenien
pantalles on concentrar la imaginació i així barrar el pas a la pròpia iniciativa?
Alguns cops jugàvem construint barraques de nyigui-nyogui, fent servir troncs per construir l'estructura
i després cobrir les parets a còpia d'enganxar-hi branques verdes ben atapeïdes
de fulles; on ens empaitàvem tot saltant
marges alhora que ens bombardejaven els uns contra els altres llançant-nos peloses
com a projectils (a Sant Climent en diem peloses però el mot homologat és abetallatge).
Les peloses eren uns projectils estupends, ja que fan de molt bon arrancar i les
arrels retenen la sorra com si fos un gran terrós, cosa que, a l'hora de fer-los
volar per l'aire, anaven a parar relativament lluny i amb una direcció bastant
precisa. En temps d'estiu també anaven a la riera a fer gorgs o a pescar capgrossos.
El cas és que avui m'he llevat d'hora. He agafat el bastó, el podall i la
motxilla, i m'he encaminat cap a
l'indret on el Jaume m'havia dit que hi havia una barraca. Un indret, propietat
del Jaume, que abans havia estat un camp de garrofers i oliveres i que, actualment,
és un herbassar atapeït d'esbarzers que, si no t'obres camí a cops de podall,
es fa impossible poder avançar. Bo he hagut de desbrossar gaire perquè, gràcies
a Déu, ben aviat he trobat la barraca. Tanmateix, quan l'he vist, l'ànima m'ha
caigut als peus! Mira que li vaig dir al Jaume que només m'interessaven les
construccions de Pedra Seca, i ell em va assegurar que aquesta ho era. La
memòria del Jaume, com sovint li passa a la meva li ha jugat una mala passada, doncs,
la barraca en qüestió, és una barraca que en el seu dia van construir amb
ciment i totxos.
He tornat al camí i m'he dit: «Què hi farem. Ara que ja que soc aquí, bé que puc aprofitar el
temps explorant territori i tal vegada tingui sort i trobo quelcom
d'interessat.».
Abans de davallar per un petit serral, a uns dos-cents metres aproximadament,
he albirat dos homes esmorzant a raser del porxo d'una barraca. Una barraca de
construcció relativament recent. M'hi he apropat. Allí he trobat al Climent Gironès
i el Baldiri Vallès, dos vells coneguts
que m'han convidat a fer el trago, invitació que jo he acceptat però substituint
el git de vi per un d'aigua.
Com és lògic, m'han preguntat què hi feia jo per aquells verals. Els he dit
que cercava barraques de Pedra Seca a fi d'inventariar-les. «Doncs no cal que
vagis gaire lluny, si davalles pel pendent que tens al teu davant, quan arribis
a tocar de la rassa, hi trobaràs una barraca que fa molt temps que resta abandonada.
I si amb aquesta no en tens prou, si t'enfiles serral amunt, en trobaràs una
altra que havia estat propietat dels meus cosins», això és el que m'ha dit el
Climent, més popularment conegut pel Climent de Cal Menamora.
Els he donat les gràcies i he encaminat els meus passos cap a la barraca de
la rassa. De seguida l'he trobada. Rectangular. De parets gruixudes i un sostre
de planxa de llauna que fa figa per totes bandes. Pels indicis que he vist, he deduït
que la teulada original havia estat construïda fent servir bigues i lloses de
llicorella al damunt ben cobertes de terra. He fet les pertinents fotografies i
he anotat les dades que m'eren necessàries.
Fig. 1 – La primera barraca que he trobat seguint les indicacions del Climent.
Tot seguit he anat a la recerca del segon objectiu. He resseguit el corriol que el Climent m'havia indicat i, En un punt indeterminat del camí, m'he dit: «Em cago en dena! No només n'hi ha una, sinó que n'hi ha dues». Però, realment, de barraca, només n'hi havia una. L'altra construcció, també de pedra seca, era l'estable on estacaven l'animal de càrrega. Tot i que la construcció es troba en un estat ruïnós, encara conserva la menjadora, Pell de gallina! Si no em fessin mal els genolls, saltaria de tan content com estic.
Fig. 2 – Restes de l'estable de la barraca del Menamora
De l'estable me'n vaig a la barraca. Quan arribo davant la porta, sorpresa
de les grosses! Estirat a l'interior de la barraca, i a prop de la porta, hi ha
un gos mort que ves a saber perquè el temps s'ha encarregat de momificar.
Fig. 3 –Barraca del Menamora
Fig. 4 –Interior de la barraca del Menamora
Fig. 5 –Gos momificat trobat a la barraca del Menamora
Una troballa que, tot i semblar macabre, a mi, no m'ho ha semblat gaire. Fins
i tot, m'atreveixo a dir que m'ha entendrit. Com també m'ha provocat un sotrac
mental que ha desvetllat el meu sentit de la imaginació fent que em formulés la
hipòtesi de quina podia haver estat la causa.
A l'interior de la barraca encara s'hi conserven un bon assortiment d'estris.
Estris del que s'ampraven per reballar la terra, També, en menys mesura, estris
per cuinar, una taula a la qual li manca poc perquè els corcs l'acabin de
devorar i, arrambades a la taula, hi ha un parell de cadires. A mà
esquerra de la porta, hi ha una llar de
foc amb un fogó de tres peus i una cassola de fang al damunt. De la teulada en
penja un càntir. Em pregunto si l'últim ocupant no devia marxar precipitadament
per alguna causa imprevista i, abans d'anar-se'n, li va dir al gos que no es
mogués d'allí que el seu amo aviat tornaria I el gos, bestiola fidel com no hi
ha altre, seguint les instruccions de l'amo, no es va moure esperant que tornés
d'un moment a l'altre. I, de tant esperar, el gos es va esllanguir de gana i enyorament
fins a esdevenir una pell encartonada que tapava una estructura feta d'ossos.
Això només és una de les meves conjectures. Però aquella vinya havia pertangut
a tres germans que van morir fadrins i dos d'ells havien fet de pagès. I aquí
resideix la possible causa que m'ha induït a imaginar que potser la mort va
atrapar de manera sobtada a l'últim dels germans impedint que pogués tornar a la
vinya. O potser en morir l'amo, el gos se'n va anar a la vinya a recordar-lo
fins al final dels seus dies. Suposant que existeixi un Cel on es reuneixin les
ànimes dels animals —això en cas que en tinguin, d'ànima, ja que hi ha qui diu
que no en tenen, però, com passa amb la dels humans que encara ningú que ho hagi
pogut comprovar i conseqüentment donar-ne fe— potser l'ànima del gos del Menamora
va viatjar fins a la Vinya del Senyor per reunir-se amb qui havia estat el seu
amo. Tanco els ulls i m'imagino l'amo i el gos transitant, animosos, pels
camins de l'eterna albada.
Afegit
Vull dedicar aquest escrit a la memòria del Climent Gironès Baqués que va morir el dia 29 de gener de 2020 a l'edat de seixanta-set anys.
El matí d'aquell dia, ell i el seu company Baldiri estaven esmorzant a la mateixa
vinya on jo els vaig trobar el dia que en van informar de les dues barraques que
han estat objecte d'aquest relat.
Aquell desventurat dia, en cert moment, el Climent es va desplomar restant
inert, el seu company Baldi, ràpidament va anar a cercar ajuda però res es va poder
fer per reanimar-lo. Havia mort d'un sobtat atac de cor (d.e.p.).
Climent sempre et recordarem com un bon climentó i una bona persona.
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
LA BARRACA DEL LLORENÇ
El que tot seguit relataré, no es tracta d'un esdeveniment
actual, sinó que va tenir lloc el dia vint-i-sis de gener d'enguany.
Aquest és el relat:
Ahir, cansat de romandre a casa sense poder sortir a estirar les cames a causa del temporal "Glòria" —que tot sigui dit el que es va empescar aquest nom, a parer meu, no va ser gaire original, doncs, quan un diu: "Això és glòria" —generalment vol dir que se sent satisfet en el lloc on està o amb el que està fent—, cosa molt diferent quan preguntes a algú per una determinada persona i el teu interlocutor et responen: "Ja està a la glòria" —frase amb la qual et donen a entendre que la persona per la qual tu preguntes ja ha expirat l'últim badall—, el cas és que, aquell dia, vaig agafar el cotxe amb la intenció de deixar-lo aparcat en un indret de muntanya per continuar caminant amb la intenció de fer recerca d'antigues construccions de pedra en sec, però resulta que mentre conduïa em vaig creuar amb ciclista, el qual em va informar que no continués avançant, ja que no gaire més amunt del punt on em trobava, el camí estava tallat a causa d'uns pins descomunals que havien caigut i restaven travessers en mig del camí.
Bé, què hi farem, vaig pensar. Vaig fer mitja volta i
vaig aparcar el cotxe al primer indret que vaig trobar on fer-ho. Un lloc que
em va anar com anell al dit per visitar una barraca que des de feia temps volia visitar però, per naps o per cols, encara
no ho havia fet perquè cap dia em venia bé anar-hi. Una vinya i una barraca que
fa un fotimer d'anys que resten abandonades.
La veritat és que, un cop vaig haver travessat una part del
que havia estat una vinya i ara és un mar de matolls, en arribar davant la
barraca, la veritat és que vaig quedar impressionat. Valga dir que, l'últim cop
que havia visitat aquella barraca, jo encara era un infant. I no vaig quedar
impressionat pel fet de ser una barraca espatarrant i sensacional, sinó perquè
en ella hi havia quelcom que em va fascinar. Ve a ser com aquelles persones que
no són d'una bellesa espatarrant, però, tanmateix, sí que estan dotades d'una
singularitat que els atorga una bellesa especial. Una barraca que, en el seu
dia, va ser construïda amprant rocs i argila. Res més! Sí que al llarg dels
anys hi van fer algun pedaç. El marc de la porta va ser revestit amb maons i al
sostre hi van posar teules i algun pegat de ciment. També van arrebossar algun pany
de paret a còpia d'enganxar-hi sorra barrejada amb calç, un pedaç que el pas
dels anys i els elements atmosfèrics contraris a la bona conservació, s'han encarregat
de mostrar la cara que havia tingut la barraca el dia que la van construir.
El primer cop que vaig travessar el llindar de la porta, el que em va cridar més l'atenció, va ser un càntir que romania en una de les tres diminutes finestres. Finestres tan petites que gairebé es poden qualificar d'escletxes. Un càntir que va fer que jo retornés al passat. Quan era un nen i el nivell de vida de la majoria de la gent del poble amb prou feines arribava per anar fent la viu-viu. Una època molt carestiosa pel que feia a recursos econòmics. El cas és que el càntir tenia la nansa trencada, i per aprofitar-lo i estalviar comprar-ne un de nou, el van apedaçar i li van afegir una nansa nova fent servir filferro.
Una nansa molt prima però prou resistent perquè continués fent el fet pel qual estava destinat.
Actualment, en la majoria de països considerats com a
rics, en els quals la gent acostuma a canviar els mobles i altres estris domèstics
a la primera avaria que tenen o simplement perquè ja se n'han cansat de veure'ls,
comparat en l'època de la qual parlo, aquella en què jo era una criatura i fa força
anys que he deixat enrere i en la qual tot s'aprofitava fins al màxim de què era
aprofitable. No negaré que el progrés ens ha proporcionat coses molt bones que
han fet que la majoria de feines siguin més fàcils i descansades de fer. També
que proporcionen un estalvi substancial de temps, el qual podem emparar en les
activitats de lleure que més ens agraden. Ara bé, una cosa molt diferent és el
malbaratament i la insolidaritat que impera avui dia. I si dic malbaratament,
és perquè això és cosa que vaig poder comprovar mitjançant la feina a la qual
em vaig dedicar quan treballava, la qual, em va permetre mantenir-me a mi i a
la meva família; el cas és que hi havia clients que demanaven crèdits que estaven
a una mil·lèsima per sota del seu nivell màxim d'endeutament, i no els
demanaven per una necessitat essencial o de caràcter indefugible, sinó més
aviat per comprar o gaudir de coses bastant més banals i supèrflues, com podia
ser canviar de cotxe cada dos per tres o anar-se'n de vacances a països exòtics
situats a la quinta forca. I és clar que hi tenien tot el dret del món, a
fer-ho. Cosa innegable i no gens criticable, però sí que em semblava una incoherència
que després, i bastant sovint, em vinguessin a veure per demanar un descobert
al compte posant com a garantia l'ingrés de la nòmina a abonar a final de mes
per part de l'empresa on treballaven.
I si he esmentat la insolidaritat, ha estat perquè algunes
vegades em fa mal el cor comprovar la manera com la gent gasta els diners en
coses que no els fan cap falta, o com es malbaraten els aliments i altres articles
que són necessaris per viure. I ho dic perquè, en el moment que llenço les
escombraries, em causa un fort impacte veure que a dins del contenidor hi ha barres
de pa senceres, quan, en els països considerats pobres, la gent, i sobretot els
meus dèbils com són la canalla i la gent d'edat avançada, es moren de gana perquè
no tenen ni un trist rosegó de pa amb què alimentar-se. En canvi, en la majoria
dels països occidentals —cosa que avui dia està mol de moda—, hi ha un fotimer
de mascotes sobrealimentades amb productes caríssims que si un aportés aquests
diners a una de les moltes ONG's que hi ha avui dia, més d'una vida se
salvaria.
Una altra cosa, tot i que és purament anecdòtica, és el
molt sorprès que resto quan passo pel costat d'un contenidor on es llencen les esbombaries
i veig que allí hi resten arrambades unes joguines a l'espera que el camió de
les deixalles se les emporti. Tot i que molta gent ho considera com una cosa normal,
què voleu que us digui: doncs que jo no m'hi acostumo perquè no ho considero
gaire normal. I això em passa perquè, si la mainada de la meva generació haguéssim
pogut disposar d'una d'aquelles joguines, com pot ser una bicicleta, ens hauria
proporcionat una dosi de felicitat immensa.
Bé, reprenent el fil del relat pel que fa a la barraca,
haig de dir que la vaig netejar alliberant-la d'una gran quantitat d'heures i filaments
d'arínjols i esbarzers que pràcticament cobrien la totalitat de la teulada.
Un cop la feina enllestida, em vaig asseure en una de les
caixes que hi havia a l'interior. Em vaig menjar un remujot d'avellanes i una
poma que portava a la motxilla. Mentre ho feia, va començar a caure un plugim
que va fer més confortable la meva estada a dins la barraca. Confortable i molt
propicia per induir-me a la meditació, cosa que es fa palesa amb el relat que
em va inspirar el càntir amb la nansa trencada.
La pluja no va durar gaire estona. Però si prou per canviar
la fesomia del paisatge, cosa que va incidir, de manera positiva en el meu
estat d'ànim que és més aviat de caràcter romàntic-nostàlgic i del qual me'n sento
molt satisfet. El cas és que, quan en els núvols es va obrir una escletxa per
on es va infiltrar un raig de sol, la mullena que hi havia damunt la vegetació
va fer possible que es formés una boira baixa i transparent que va atorgar al paisatge
un encís molt especial. Tan especial com quan els núvols van escampar del tot i
la blavor del cel es va mostrar amb tota la seva esplendor.
Vaig marxar cap a casa radiant optimisme. Quan vaig abandonar
la barraca, em vaig dir: «Això sí que és glòria».
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
PASSEJADA ENTRE BARRAQUES I CIRERERS
RUTA DEL CONFINAMENT – FESTA VIRTUAL DE LES CIRERES 2020
ASSOCIACIÓ MEMÒRIA I VIDA
DE SANT CLIMENT DE LL.
RUTA DEL CONFINAMENT
Avui, tot i no poder celebrar la Festa de les Cireres amb l'esplendor de les edicions anteriors per culpa d'aquest maleït virus que ens obliga a restar confinats a casa, m'he llevat vessant optimisme. I és que estic il·lusionada per a poder-vos guiar, i lògicament explicar i comentar, la caminada que farem i que ha de transcórrer entre camps de cirerers, barraques de pedra seca, formosos boscos atapeïts de pins i alzines, i a ser sincera, també per paratges que abans havien estat unes esplèndides vinyes i ara estan envaïts per herbes i tota mena de matolls.
En aquest moment, quan em disposo a tancar
la porta de casa, des del campanar de l'església, amb el seu so carismàtic i
melodiós, tot anunciant que són les vuit del matí.
Imagineu-vos que no estic sola, sinó que estic acompanyada per
una bona colla de persones ben disposades
a compartir la caminada. La ruta que farem és de les que fa de bon caminar. I
mentre caminem, gaudirem de les boniques panoràmiques de l'acollidor poble que
és Sant Climent de Llobregat.
Sortim de la Plaça de la Vila i baixem pel carrer Moll. A la
cruïlla de Cal senyor Sans, travessem la riera i enfilem el camí que mena a la muntanya de Cal
Molins.
No hem fet ni quatre passes, que ja trobem la senyorial masia de Cal Molins. La caseta
que es pot veure a mà dreta de l'entrada a la masia, era l'habitatge on feia
vida la família que s'encarregava de la masoveria. L'altre edifici, el de
l'esquerra, que suposo que per la forma que té ja haureu endevinat de què es
tracta, és l'ermita de Sant Miquel. Ermita que resta tancada al públic a causa
del ruïnós estat en què es troba.
Un cop deixada la masia enrere i tot enfilant-nos pel coster de la muntanya, a mà esquerra, podem observar una bonica panoràmica de la barriada del Poble Sec.
En un primer pla hi destaca la casa de Cal Pirri. Una casa en
la qual viu l'Angelita amb la seva família. Com podeu observar en la
fotografia, ella ha estat, i és, una dona climentona que també s'ha dedicat a collir
cireres. A collir-les i a estimar-les de la mateixa manera que estima el poble
i a la gent que en forma part.
Com a dada que ja forma part de la història del poble, on ara
hi ha l'atrotinada piscina de l'atrotinat Hotel de la Masia de Can Bonet, antigament
hi havia hagut el safareig de Bardina. Un safareig d'ús públic on diverses dones,
més que ningú les que vivien al Poble Sec, hi anaven a fer la bugada
Hem arribat a un punt on el camí té un trencall que es
dirigeix a mà esquerra. De fet hauríem de continuar caminant en línia recta, però ens desviarem i així podrem
visitar la barraca de la vinya de Cal Xic del Rei.
Com podeu veure, és una barraca molt bonica de forma arrodonida.
Ara em ve al cap que us haig d'aclarir una cosa: a Sant Climent
s'anomena vinya a tot conreu de muntanya
o hi hagi plantat qualsevol mena d'arbre. Això d'anomenar vinya a tot conreu de muntanya,
ve d'un temps ancestral, de quan en les
muntanyes hi predominava el conreu dels ceps. Uns ceps que la fil·loxera es va encarregar
de malmetre i els pagesos els van substituir per cirerers. És per això que, d'ara endavant, faré
servir el mot vinya per a referir-me als camps de cirerers.
Com que ja hem tingut
prou temps per xafardejar la barraca, tant per dins com per fora, tornem enrere
i continuem caminant a partir del punt on abans ho havien deixat.
Oi que és bonic aquest racó de muntanya amb l'exuberant
verdor de cirerers? En aquest paratge hi ha diverses vinyes conreades per diverses
famílies climentones: la vinya del Jaume Martí, la del Cinto Àlaba, la de
l'Isidre de Cal Demetrio, la del Pere Llusà, la del Quico Torres i altres que
ara no em venen a la memòria.
Sabeu
que farem?, anirem a la vinya del Jaume Martí, indret on podrem admirar una
barraca de pedra seca. Una barraca molt semblant a la que hem vist abans, tot i
que aquesta no té, ni de bon tros, l'antiguitat que té la de Cal Xic del Rei.
Com podeu observar, és una barraca arrodonida, amb porta de
llinda plana i sostre de falsa cúpula.
Com que l'ocasió s'ho mereix, ara us mostraré unes
fotografies en què es veu al Jaume i la Carmeta
collint cireres.
Tot just hem abandonat
la barraca del Jaume Martí que, a mà dreta del camí, hi trobem la vinya del Pere Llusà, més popularment
conegut pel Pere de Cal Sacot, un dels pocs pagesos de soca-rel que encara ens
resten a Sant Climent.
Guaiteu quina
meravella que hi ha a peu de camí! Una
font molt bonica d'on brolla un bon raig d'aigua ben pura i cristallina, i amb
tanta empenta com devien treballar els pagesos que van plantar les primeres vinyes.
És la font del Bartoldo. Una de les fonts més ben conservades del terme. I és
que els parcers de l'entorn en tenen cura, d'ella. De tant en tant, netegen el
dipòsit i en treuen la sorra que l'aigua ha arrossegat i ha quedat acumulada al
fons de la mateixa manera que el pòsit resta al fons d'una tassa de cafè.
El Pere sempre ha estat un enamorat de la terra. Un home que es dedica amb cos i ànima a la pagesia. Les seves vinyes, tant a la muntanya de Cal Molins, el Querol o a la Terrada, són uns conreus dignes d'admirar. També té alguns ruscs d'abelles i és un entusiasta de tot el que està relacionat amb les construccions de Pedra Seca. A l'indret de la Terrada, va construir uns monumentals marges. També és un expert pel que fa a la localització d'aqüífers subterranis. Proveït d'un pèndol, i de manera desinteressada, ha fet diverses prospeccions destinades a localitzar aigua i, majoritàriament, totes han estat exitoses.
Veure
aquest bé de Déu de fotografies, em fa venir a la memòria que va haver-hi una
època en la qual l'alegria que emana dels arbres en flor es feia encomanadissa
a les persones.
Seguin fent camí en direcció a Estret de Roques.
Abans de travessar la carretera per damunt del pont de fusta,
ens aturarem un moment a fi de visitar la barraca de Cal Molins.
Un cop travessada la carretera, ens enfilem pel camí de La Costa. Un camí que separa el termenat de Sant Climent amb el de Sant Boi. El costat esquerre del camí pertany a Sant Climent i el dret a Sant Boi.
Al costat que pertany a Sant Climent, podeu observar, tot i que pocs, alguns pegats de terra dedicats al conreu de cirerers.
L'un pertany al Jaume Mas Vallès, al qual vull dedicar una efusiva
recordança a causa del seu recent
traspàs.
En la fotografia es pot apreciar al Jaume i a la seva
muller, la Rosa, collint cireres a la vinya de l'Angla. La Rosa ho fa de manera
ancestral, que consisteix a ficar les cireres a dins d'un davantal amb les vores inferiors
lligades a la cintura.
Ara hem arribat a un indret anomenat El Llord i que forma part del termenat de Sant Boi de Llobregat.
Cal que abandonem el camí per enfilar-nos per una vinya, que
ara ja és un erm, a fi d'atansar-nos fins a l'indret on podrem visitar la
barraca del Carxant.
Ja la tenim la barraca davant nostre! Com podeu observar es tracta d'una barraca molt antiga. A un parell de marges per sota d'on hi ha la barraca, es pot veure un dipòsit subterrani que servia per emmagatzemar l'aigua de la pluja.
I aquí no s'acaba tot, uns quatre o cinc marges més avall d'on
hi ha el dipòsit, i decantant-nos a mà esquerra, s'hi pot trobar la Font del Carxant.
El nom de la font era el cognom original del propietari del terreny, i dic
original perquè un cop acabada la guerra civil espanyola, i per aquella mena d'espifiades
burocràtiques, el funcionariat de l'època, i en el moment en el qual es va
implantar l'obligatorietat de disposar d'un document nacional d'identitat, el funcionari va decidir substituir el cognom
Carxant pel de Carchan.
Aquesta és una font, que quan les entranyes de la muntanya
estan ben molles, encara se la pot veure rajar, i ho fa amb un doll de melodiosa cantarella. En la foto, feta recentment, es
pot observar com l'aigua, a part de brollar pel canó, també brolla per un dels dos
sobreeixidors. Cosa que demostra que el dipòsit resta ple a vessar. Els que hem
conegut aquesta font en l'edat de la infantesa i la joventut, d'ella encara en
brollen un seguit de recordances no exemptes d'enyorança.
Vinga! Anem per feina i seguim caminant que encara tenim un
bon recorregut per endavant.
Per on ara caminem, és el serral de la muntanya de la Roca
Ventosa. En aquesta muntanya podrem visitar sis barraques.
Anar a veure barraques, per dir-ho d'alguna manera, ve a ser
l'objectiu principal que ens motiva a
fer la caminada, però, realment, també hi ha moltes altres coses per veure i,
totes ells, són dignes d'admiració, doncs, mentre caminem, també podem observar
les meravelles que ens envolten i formen part de la Natura. Elements que, a
causa de la seva senzillesa, normalment ens passen desapercebuts, i si els
veiem, no els donem la importància que realment es mereixen. Fixeu-vos el que
hi ha per on ara caminem: formosos pins,
roures, alzines i un sotabosc on abunden els matolls i tota mena de flors boscanes
de colors ben bonics. També us podeu fixar amb els ocells que marxen esperitats
quan adverteixen la nostra presència o per la fresa que fem mentre caminem.
Però no tots els ocells marxen esvalotats, altres resten quietons i ben amagats a les
capçades dels arbres i ens miren amb un deix de desconfiança perquè recelen de
les intencions de les altres espècies, i més que cap, la dels humans.
Com podeu comprovar ara avancem per un corriol ben planer, però
és de curta durada.
Tan poca que ja s'ha acabat i el camí comença a fer baixada.
Ja hem trobat la primera Barraca de la Roca Ventosa.
Abandonem la primera i, al cap de poca estona, ja trobem la segona.
He diferenciat entre la primera i la segona, perquè les dues, han estat batejades amb el nom de barraques de la Roca Ventosa. Les que tot seguit visitarem, aquestes, sí que tenen un nom propi.
Ara baixem per un corriol que, després, haurem de tornar a
pujar fins a arribar al punt on ens hem desviat. Però no us espanteu perquè és
de poc recorregut. Ens cal fer-ho a fi de visitar la barraca de l'Adela
Nicolau.
Una barraca que, qui la va construir, ho va fer amprant pedres de mida mitjana tirant a petites. Unes pedres que va saber col·locar amb molt de gust i demostrant una gran mestria. Cosa que es pot comprovar si observem el tros de marge que hi ha al costat de la barraca.
Com que ja hem descansat prou i hem
tafanejat tant com hem volgut, ara cal que tornem al punt del camí on abans ens
hem desviat.
Bufa! Quina suada! Sort que fins a la pròxima
barraca el camí fa baixada. Encara que, per
a segons qui, les baixades també són ben empipadores, ja que carreguen molt els
genolls pel fet d'haver de suportar tot el pes de la persona.
Mireu si n'hem fet via que encara no
hem arribat davant a la que s'albira una part d'aquesta.
Aquesta és la barraca del Camí de la
Llauneta. Com podeu comprovar és una barraca adossada al marge, de forma
quadrada, porta de llinda plana i sostre de falsa cúpula.
Antigament, pel
davant d'aquesta barraca, hi passava un camí que començava a la Riera del Querol
transcorria per tot el coster solell de la muntanya fins a arribar al cim de l'Angla.
Era un camí morraler, no prou ample per a poder-hi transitar els carros.
Continuem pel camí de la Llauneta. Les feixes que podeu observar
a mà esquerra, són les de vinya de Cal Nyeufa.
En tres i no res hem arribat a la vinya de Cal Bonhome, indret on podrem visitar una altra barraca.
Pel que fa a aquesta vinya, us vull comentar una curiositat, una que pràcticament es pot considerar històrica: va ser l'última vinya, junt amb la de Cal Manel del Rutllat, destinada a conrear ceps. Uns ceps dedicats a elaborar vi pel consum de la família.
Es tracta d'una barraca adossada a la riba. Quan la van començar a restaurar, estava molt malmesa, ben poca cosa en quedava, d'ella.
Tot seguit anirem a la vinya del Salvador Rovira, el qual, comparteix
veïnatge amb la vinya de Cal Bonhome.
Al tros del Salvador Rovira, a part d'una barraca construïda
amb ciment i totxos, per damunt d'aquesta i pràcticament a tocar del bosc hi ha
una altra barraca construïda amb pedra seca.
Com podeu comprovar, és molt semblant a la de Cal Bonhome. Cosa gens no estranya tenint en compte que, probablement, va ser construïda en la mateixa època i, a més a més, en un mateix paratge.
Com que en el punt on ara ens troben és difícil travessar la
riera del Querol per restar envaïda d'una vegetació molt espessa formada
principalment per unes enormes bardisses que pràcticament li donen l'aparença de
ser una selva amazònica, caldrà retrocedir fins a la vinya de Cal Bonhome i, un
cop alí, enfilar el camí de la Costa per, després, agafar la carreta asfaltada fins
al carrer Sant Climent, al final del qual, trencarem a la dreta per enllaçar
amb el camí que va cap a la Creu del Querol.
Un cop deixat el poble enrere, a mà esquerra, trobem el camí
de l'Estudiant, però, nosaltres, hem de continuar pel camí del Querol.
Desviant-nos una mica del camí, la primera barraca que
trobem és la de Cal Baqués. Una barraca força bonica,
adossada al marge i amb sostre de falsa cúpula.
Tornem a transitar pel Camí del Querol i us haig de dir que, a l'altre costat de la riera, existeix una barraca de pedra seca que és ben singular per haver-la construït a l'interior d'una paret rocosa. És la Barraca de l'hort de la Sara que avui no visitarem perquè no hi ha un camí que ens permeti travessar la riera. Abans sí que n'hi havia hagut un, i d'amplada com per transitar-hi els carros.
A banda i banda del camí, podem observar el magnífic hort que
conrea el Joan Bonet Raventós, més conegut pel Joan de Cal Boques. Un hort que
produeix productes de proximitat i de primera qualitat.
Aquest indret també és conegut pel nom de La Foradada. L'hort del Joan, abans d'esdevenir un conreu dedicat a cultivar diverses menes d'hortalisses i maduixots que, qui els ha tastat, ha dit que són més dolços que la millor de les dolçaines, havia estat un camp de cirerers.
A les següents fotografies es pot veure als pares del Joan,
el Joan i la Maria Teresa, collint
cireres a l'indret de la Foradada.
A mà esquerra de la llera de la riera, hi ha la Font del Gaietà. Només us ho faig saber perquè n'estigueu assabentats, ja que avui no la visitarem perquè tenim per endavant altres objectius a què dedicar un temps que ha estat calculat perquè s'ajusti a la ruta i arribem al poble l'hora de dinar.
En aquest punt del camí, a mà esquerra,
trobarem la barraca de la Clareta. Una barraca que, per l'aparença i la forma
amb què a ser construïda, fa la sensació de ser de les més antigues. La senyora
Clareta era la muller del senyor Sebastià Mas de les Valls. Una família de terratinents
establerta a Sant Climent i propietaris
de diverses finques, tant al poble de Sant Climent com al de Begues.
Ara cal que tresquem una mica, ja que hem de pujar fins a l'indret de la Creu del Querol. La creu que separa el termenat de Sant Climent amb el de Torrelles. Però només hi passarem pel davant i no ens aturarem, ja que fins al cim de la Costa Fustera encara ens queda fer una bona caminada.
Bé! Ens ha costat però finalment hi hem arribat. Tal vegada una
mica cansats, però m'adono que les ganes de caminar continuen intactes. Ara baixarem
fins al mirador del Roc Gros de la Costa Fustera, cal que mirem on posem els
peus, doncs, fins que no arribem al mirador, el corriol pel qual transitarem, no
és que sigui cap pedregar, però tampoc és un camí de roses.
No ens entretinguem més i posem-nos a caminar. Ja hem arribat
al Roc Gros de la Costa Fustera. A partir d'aquí, el corriol fa de molt més bon
transitar, doncs, la Gent de la Pedra Seca, hi van emprar moltes hores per a desbrossar-lo.
Guaiteu quina barraca més esplèndida i singular. És la barraca
d'en Roca. La seva singularitat consisteix en el punt de la muntanya on va ser construïda,
que com podeu observar és un indret molt aturonat. Qui l'ha visitat, han
comentat que és la barraca del termenat de Sant Climent més interessant de
totes les que han vist fins ara. I segons m'han comentat, qui la va descobrir
la va trobar gairebé en perfecte estat de conservació. Tan sols s'havia ensulsiat
un trosset del centre de la teulada, res que amb un parell de llicorelles de
bona mida no es pogués solucionar.
Hem d'abandonar la barraca d'en Roca perquè hem de continuar baixant pel solell de la Costa Fustera.
En
aquest punt del camí on ara ens trobem, com podeu comprovar, el corriol ens permet
triar entre dues direccions: o bé a la dreta o bé a l'esquerra. De monget agafarem
el de l'esquerra a fi de visitar un dels racons de la muntanya més pròdigs en
construccions de Pedra Seca.
La primera que trobem, és la Font del Diamant. Diu la Gent
de la Pedra Seca que els va costar Déu i ajuda poder-la localitzar, ja que restava
ubicada en el bell mig de la llera del torrent i amagada darrere una espessa cortina
feta de canyes i arínjols, tan forts i gruixuts, que semblaven cordes per a practicar
l'alpinisme.
Com ja haureu endevinat per la canal, l'aigua que sobreeixia de la font anava a parar a un dipòsit on restava emmagatzemada per a futures necessitats. Al costat del dipòsit encara s'hi pot veure la construcció que servia per elaborar el caldo bordelès, que consistia en una barreja de sulfat de coure i calç diluïda amb aigua. S'amprava per a ensulfatar els pàmpols dels ceps i, d'aquesta manera, protegir-los contra la malura anomenada cendrosa, la qual també era coneguda pels noms d'oïdi o malura blanca, plaga que va aparèixer al continent europeu a mitjans del segle XIX.
Seguim avançant i a mà dreta trobem
la barraca de la vinya del Marxant. Una barraca adossada al marge, construïda
amb porta de llinda plana i sostre de
falsa cúpula. Són dignes d'admirar els marges que hi ha l'entorn d'aquesta
barraca. Tots construïts amb gran mestria. No hi ha cap pedra que l'una sobresurti
més que l'altre. Fins i tot hi ha marges que fan curvatura per a harmonitzar-se
amb l'orografia del terreny.
Caminen una dotzena de passes que ja trobem una altra barraca. És de nova construcció. La gent de la Pedra Seca la van construir per experimentar la manera com es fa una llinda en forma d'ametlla. I fe de Déu que ho van aconseguir de manera força exitosa. El banc de pedra adossat a la paret d'aquesta barraca, com podeu aprecia, per a construir-lo, van amprar pedres d'un pes i una grossor força considerable. No va ser cap caprici, sinó que ho van fer perquè qui visiti la barraca i estigui una mica cansat pugui recuperar forces.
Un parell de marges més amunt d'on hi ha aquesta barraca, s'hi
pot veure un altre dipòsit dels que servien per
emmagatzemar aigua. Aquest s'omplia amb l'aigua que baixava d'una rasa. El
seu ús principal, com el de la Font del Diamant, era disposar d'aigua amb la
qual preparar el caldo bordelès.
Això no obstant, la construcció de la qual us parlo, és més completa que la de la Font del Diamant, ja que disposa de tres piques, en una de les quals, quan es va fer l'excavació, sota una capa de sorra, hi van trobar calç solidificada, i a sota d'aquesta, calç en pols en perfecte estat de conservació. Al llarg dels anys, que en deu haver sentit de tronades! Si resta a l'espera de ser útil per a preparar el caldo bordelès, li caldrà tenir més paciència que en Job, el personatge de la Bíblia.
Com que d'aquest racó tot el que teníem per veure ja ho hem
vist, ara retrocedirem fins al punt on ens hem desviat i continuarem pel corriol
que davalla pel vessant sud de la muntanya.
Com veieu, no hem hagut de caminar gaire per enllaçar amb un
altre camí de més amplada. Això ja no és un corriol, sinó un antic camí de carro.
És un privilegi poder observar un camí pel qual van transitar qui sap quants
carros, els quals hi van deixar empremta en forma de roderes que són com grafies
que amb què escriure una part de la història de la pagesia.
Ara que hem arribat al començament, o al final segons com es
miri, només ens cal caminar quatre passes per anar a visitar la Barraca del
Sona. Els de Cal Sona eren una família climentona, la qual fa anys que es van
traslladar a viure a Viladecans. Població on encara resideixen alguns dels seus
descendents.
Continuem camí avall i, en els rèbols més tancats, encara podem veure una mena d'annex que servia perquè el carro poques girar amb facilitat i evitar que unes de les rodes que circulava més a prop del marge se sortís de trilla i el carro s'estimbés costa avall.
Ja hem
arribat a la Barraca de l'Aymerich. Una barraca molt bonica, arrodonida i construïda
amb doble llinda. El cognom Aymerich era el del propietari del terreny.
Tanmateix, segons m'ha informat la gent
que va veure conrear vinyes en aquest indret, el pegat de terra on s'alça la
barraca, l'última família que el va conrear va ser la de Cal Caldes, una família
que fa anys va desaparèixer de les cases que, avui dia, configuren el poble.
Deixem la barraca de l'Aymerich i continuem baixant pel camí de carro. Només ens cal caminar uns cent cinquanta metres per enllaçar amb la pista forestal que passa per davant de Can Colomer dels Escarabats.
Aquí, a Can Colomer dels Escarabats, el camí bifurca en tres
direccions, nosaltres agafarem el que hi ha a mà esquerra i que travessa la
riera de Les Comes. Si agaféssim pel del mig, aquest ens conduiria als paratges
de Les Comes, el Puig d'Endi, Can Vallirana i Can Rius. A Can Rius també hi podríem
anar pel camí de la dreta. Com podeu observar, ara és impracticable pel pas
dels vehicles, però antigament hi havien circulat molts carros que anaven a les
vinyes dels paratges de la Terra Negra i el Caus d'en Pepa.
A Can Rius, en el punt on hi ha línia imaginaria que separa Sant Climent amb Torrelles, hi havia hagut unes formidables vinyes conreades per diversos pagesos de Sant Climent.
Una vinya era la del Joanet
de Ca la Perdiguera. El seu fill, el Lluís, ens ha comentat que en el cirerer
que es veu a la fotografia, el qual produïa unes cireres de les anomenades "Les
Fortes", en un sol dia i en un sol cirerer, hi van collir cireres fins a
omplir-ne tretze caixes. Mare de Déu, tot un record! No estaria de més incloure-ho
en el Llibre Guinees. No m'estranya que
el Lluís tingui la fotografia emmarcada i penjada a casa seva en un lloc ben
destacat.
Aquella havia estat una època en què les cireres eren un producte destacat pel que fa a l'economia de la pagesia de Sant Climent.
Com que el cultiu del cirerer era majoritari a les muntanyes
de Sant Climent, això feia que la producció
també fos enorme. Era tan elevada la quantitat de caixes de cireres que
s'omplien en el termenat de Sant Climent,
que un cop satisfeta la necessitat del mercat català, fins i tot
s'enviaven a altres indrets d'arreu de la geografia ibèrica i europea. En la fotografia
es pot veure al Joanet Tomàs i al Vicenç Balaguer com carregen caixes de
cireres amb destinació a l'illa de Mallorca.
Després de fer aquest petit recés per recordar indrets i persones, i com havia dit abans, ara trencarem a mà esquerra, travessem la Riera de les Comes, i enfilarem un camí que ens portarà fins al Camí Ral.
Com que el camí és costerut, ens ho agafarem amb calma, però
també, amb perseverança.
Bé! Ja som al Camí Ral. Hem hagut de trescar una mica però ha
valgut la pena pujar fins aquí dalt, doncs, com podeu observar la panoràmica és
molt bonica. El Camí Ral havia estat un camí medieval que unia, per la via més
directa, la ciutat de Barcelona amb la de Vilafranca del Penedès.
Una mica més endavant d'on ara ens trobem, al vessant
solell, podrem visitar la Barraca del Marquès. Una barraca que, segons em van
comentar la Gent de la Pedra Seca, va ser de les primeres a reconstruir-se. Es veu que quan la van
localitzar estava molt enderrocada. Vam haver de treballar-hi
un fotimer de dies fins a deixar-la com a nova. Però em van comentar que van
treballar-hi molt a gust, doncs, com que era ple hivern, el fet de treballar a la
cara solella, i amb una panoràmica tan encisadora, fins i tot els feia la
sensació que les pedres no pesaven, com si en lloc de ser llicorelles fossin
escorça d'alzina surera. Es veu que amb l'optimisme i la moral alta també són
factibles els miracles.
Ara cal que continuem avançant pel Camí Ral direcció a ponent.
Hem arribat a un punt del camí on, a la dreta, hi ha la Barraca
del Bassarans, això no obstant, abans de visitar-la, farem un petit recorregut per
la part solella de la muntanya a fi de visitar la barraca de l'Isidre Alaball.
Una barraca de pedra seca que resta enderrocada. Si hi hem vingut fins aquí, ha
estat per poder observar la fondalada de la riera de Salom amb l'ermita de Sant
Ramon emergint damunt l'horitzó.
Ja tornem a ser al Camí Ral. Ara sí que visitarem la Barraca del Bassarans.
Com podeu observar, es tracta d'una barraca molt antiga i construïda en un pegat de terra que fa un fotimer d'anys que es va deixar de conrear. De fet, aquesta va ser una de les primeres barraques que es van reconstruir.
Seguirem caminant pel Camí Ral fins a arribar a l'indret on
el camí, abans de seguir direcció a ponent, hi ha un altre camí que es devia a
mà dreta. És un camí que fa baixada i enllaça amb el camí de les Valls.
Com que ens queda molt a prop d'on ara estem, ho aprofitarem
per visitar la Barraca de les Saleres de Dalt. Segons em van informar la Gent
de la Pedra Seca, aquesta és una barraca que, a part de deslliurar-la dels
matolls i la brossa que la cobria, poca cosa més van haver de fer-hi. El roc
que fa de llinda, tot i que en la fotografia potser no s'aprecia prou bé, és
d'una mida considerable. Qui la va
descobrir, es va preguntar com havia estat possible que haguessin ficat a
aquell roc a aquella alçada amb el molt que pesava.
Ja som al camí de les Valls, concretament al punt on hi havia hagut la masia de Can Colomer de les Valls. De la masia no en resta res de res. Els dos únics vestigis són les quatre parets de l'Ermita de Sant Francesc i el que havia estat la cleda, on el Gil i la Sabrina, els últims habitants de la masia, hi tancaven el seu ramat de cabres i ovelles.
Abandonem l'indret de Can Colomer de les Valls per a continuar fent camí.
No
hem hagut de caminar fins a arribar a l'indret on hi havia hagut la masia de Can Mas de les
Valls.
Aquesta va ser una masia imponent que pràcticament va ser enderrocada en les mateixes dates que ho va ser la de Can Colomer de les Valls.
Continuem caminant i al cap de poca
estona, a mà dreta, trobem el camí que s'enfila cap a les Saleres de Baix. Com
que no disposem prou temps a menys que quan acabem la camina ja sigui l'hora de
berenar en lloc de la de dinar, avui no visitarem la barraca de les Sales de
Baix. És l'única barraca trobada, fins ara, en la qual hi ha adossada una
petita cleda que, se suposa, devia servir per tancar-hi l'animal de càrrega. Un
detall que ho confirma, és que en la paret que separa la cleda de la barraca,
hi havia una finestra, que segons m'he assabentat, servia per donar menjar a l'animal
sense haver de sortir de la barraca. La causa tant podia ser la pluja,
l'inclement fred dels hiverns d'aquella època, o simplement perquè al pagès, en
aquell precís moment, no li venia de gust abandonar la comoditat de la barraca.
M'acaben d'assabentar que aquesta
barraca, a causa de la persistent pluja de l'última llevantada, s'ha ensulsiat
una part de la paret lateral esquerra. Evidentment és un fet lamentable, però
res que el grup de la Gent de la Pedra Seca no pugui solucionar dedicant-hi
part del seu temps.
Aquí s'acaba el camí planer, ara davallarem per un petit pendent,
al final del qual, i mà dreta, trobarem un tros de terra malgirbat que en altre temps havia estat un magnífic
camp de cirerers.
Havia estat la vinya del Pepet de Cal Silet. En una de les
fotografies es pot veure al Pepet collint cireres. En les altres dues: a la Carmeta
i la seva filla, la Montserrat.
Segons tinc entès, el Josep, el fill gran, no surt a les fotos perquè va ser qui va fer les fotografies amb la seva vella càmera de retratar marca Werlisa.
Seguim fent camí i, a mà dreta, trobem un trencall que travessa
la riera de Salom i s'enfila per l'ombria de Can Mas.
Us faig saber que ja no visitarem cap més barraca. També que
la ruta seria més curta si en lloc d'agafar el trencall que travessa la riera
haguérem continuat direcció al collet de La Creu del Cementiri. Tanmateix, si
ho haguessin fet d'aquesta manera, hauríem perdut l'ocasió de fer un camí on
podrem observar diverses masies, una ens haurem de conformar veure-la en unes
fotografies perquè la masia fa anys que va ser enderrocada. Les altres masies estan
ben conservades i fins i tot resten habitades.
En el punt on ara ens trobem, si observeu el terra, hi podeu
veure un pegat d'antigues toves, les quals havien format part de l'era de la masia de Can Bori.
Com he dit, us mostraré dues fotografies de la desapareguda masia, una de quan la casa gaudia de tota la seva esplendor, l'altra és d'un temps en què la casa ja agonitzava i no van trigar gaire a enderrocar-la.
A l'indret de Can Bori encara hi ha diversos camps de cireres. L'un és del matrimoni format per la Maria Marcè i el Jaume Comes, de l'antiga casa de Cal Cintet del Nyeufa.
Ara us mostraré unes fotografies del matrimoni amb una de
les filles i dues les seves nétes. Ja veureu quin bé de Déu de gent i de cireres.
La primera foto és de rigorosa actualitat. Es veu que ni respirant l'aire pur de la muntanya un no està exempt de contraure una malaltia. En aquest cas no crec que sigui a causa del maleït coronavirus, en tot cas deu ser per a protegir-se de la mosca zuzuki, un insecte que és una veritable plaga que amenaça tant la salut de les cireres com la butxaca dels pagesos.
Baixant pel camí de Can Bori, i sense haver de caminar gaire
tros, a mà dreta del camí hi ha a vinya que havien conreat el Climent Bordes i
la Montserrat Gelabert.
El Climent, malauradament, ja fa uns anys que ens va deixar. Un bon homenatge és que mostrem aquesta fotografia on es veu al Climent passejant-se enmig del seu conreu quan els cirerers ja havien florit.
En les següents fotografies podem observar
a la Montserrat enmig de cirerers, a la Montserrat amb el seu cunyat, el germà
del Climent i la seva família, una altra de la família sencera i, l'última, a
la Montserrat escampat adob entre els cirerers.
Ja hem deixat enrere la vinya del
Climent i la Montserrat i arriben a un punt del camí on, a mà dreta, podem
veure la masia de Can Riera Vell. En les dues fotografies que es mostren abans
d'aquest paràgraf, podem veure a la masia en el seu estat actual. L'altra és
una fotografia de l'interior de la masia on apareix una padrina asseguda al
llindar de la porta i la imatge d'uns carros sota el porxo.
Al pati de la masia
hi ha una font i una bassa de molta grandària, la qual, s'omple mitjançant l'aigua
de la mina de la Font Encantada.
La mina encara continua en actiu, però la font fa un munt d'anys que va desaparèixer. La imatge de la font correspon a la del patí de la casa
Un cop deixada enrere la masia de Can Riera Vell, i un cop travessada
la riera de Salom, a mà dreta del camí podem observar la masia de Can Riera Nou.
D'esquitllentes, a l'altre costat de la riera, podem veure la
masia de Can Tallada.
Hem arribat a la carretera asfaltada i avançarem per la
Travessia Prat de la Riba.
Ja som a la Plaça de
la Vila. Desèrtica a causa de l'ignominiós virus.
I aquí, companyes i companys, s'acaba la caminada. De tot
cor desitjo que us hagi agradat i que l'any que ve la puguem fer de manera presencial
i no virtual, que tot ser una bona alternativa, no és gens comparable com
sentir l'escalf i l'amistat de la gent que t'acompanya.
Adéu-siau i cuideu-vos.
17 de maig de l'any del 2020 –
Any del confinament.
Autor del
relat: Josep Vendrell Gelabert.
Edició Climent
Marcè Feu i David Marcè Sanz.
Veu en
off: Anna Canals Francès.
Col·laboradors:
Montserrat Fulquet Martí, Pere Llusà Muns, Joan Bonet Raventós, Montserrat
Gelabert Martí, Maria Marcè Pagès, Jaume Comas LLovera, Lluís Tomàs Tugas,
Jaume Martí Pauses, Carmeta Soler Massegur, Joan Salisachs Martí, Antoni Tugas
Pagès.
I si ens
hem oblidat d'algú, li demanem disculpes.
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
El que es mostra a continuació, és un article que vaig escriure per la
revista Pedra Seca i va sortir publicat a l'edició del mes d'abril de 2020.
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
LA ROCA VENTOSA I LA BARRACA DE
L'ADELA NICOLAU
La Roca Ventosa és una més de les
muntanyes que envolten el petit poble de Sant Climent de Llobregat. Per a mi, és
un indret emblemàtic. Perdoneu el meu tarannà més aviat sentimental, però el
que ara em disposo a escriure ho fa inevitable, ho porta associat com un caragol
la seva closca.
De fet, la Roca Ventosa, vista de manera objectiva, tan sols és un enorme munt
de terra amb una vegetació que li atorga pinzellades verdoses. Una muntanya més
de les moltes que hi ha arreu del món. Insignificant
per alguns, però, per a mi, no! De fet
em sento esquifit davant la seva magnificència.
Una muntanya que sempre m'ha acollit com si jo fos un element més dels que formen
el bosc. Acollidora i generosa, doncs, permet que m'hi passegi amb absoluta pau i llibertat, com si fos la
meva segona llar. Un indret pròdig en arbres i matolls, també flores i herbes de
suau fragància. A això se li ha d'afegir-hi els animalons que poblen la natura,
els quals, són bastant temorosos a deixar-se veure. Segons la temporada de
l'any en la qual ens trobem, la Roca Ventosa, com altres muntanyes, esdevé un paratge
multicolor que fa la delícia a la mirada. De tant en tant, m'obsequia amb fruits
boscans i una gran varietat de bolets. Però si hi ha una cosa que valoro per
damunt de totes les altres, és la veu del silenci que allí m'envolta. I si dic
veus, perquè allí el silenci no és un silenci absolut. En el silenci s'hi barreja
la piuladissa dels ocells, la remor de les fulles agitades per l'aire, l'espetec
d'ales d'un ocell que aixeca el vol, la fressa que fa un esquirol tot saltant
de branca en branca, o el cloc, cloc, cloc d'un picot que es dedica a construir
la seva llar.
Una altra raó per la qual m'agrada
anar-hi, és perquè de ben petit hi anava amb la companyia del pare a buscar bolets.
O, per la festa de Corpus Cristí, una colla de companys hi anàvem a cercar flors
de ginesta i fulles del roldor per fer una cataifa al terra del carrer per on havia
de passar la processó.
Quan vaig assolir els disset anys, vaig enamorar-me d'una preciosa noia de
quinze. Una noia que afortunadament va esdevenir la meva esposa. Ella era la Montserrat
i vivia a la casa de Cal Bonhome. La família de Cal Bonhome era propietària
d'una vinya a l'indret de la Roca Ventosa. Una vinya on el meu amor per la
Montserrat a brotar-hi amb més empenta que els ceps i amb més efervescència que
el vi del celler de Cal Bonhome. Una vinya que, quan em vaig casar, em va
permetre gaudir de moltes bones estones mentre treballava la terra.
La Montserrat va marxar a l'edat de cinquanta-dos anys. Per culpa d'un maleït
càncer. Els meus tres fills es van casar i ja soc avi de cinc precioses
criatures. De moment visc sol. Mentre pugui, vull anar a la meva. Gaudir d'absoluta
llibertat i no ser una càrrega per als altres.
Cercar construccions de Pedra Seca ha estat una mena de bàlsam que m'ha ajudat,
i molt, a combatre la soledat i esmorteir l'enyorança. No l'oblit, ja que el
temps viscut al costat de la Montserrat ha estat la millor cosa amb què m'ha
obsequiat el destí.
Anant al gra pel que fa a les construccions de pedra seca, valga dir que una
de les últimes barraques que he trobat ha estat a la muntanya de la Roca
Ventosa. En un pegat de terra que és propietat de l'Adela Nicolau. Aquesta barraca
jo ja sabia que existia. Així i tot, potser
feia una vintena d'anys que no m'havia acostat per aquell indret. La baraca, de
sempre, recordo que li mancava el sostre. Tanmateix, el dia que vaig anar a
visitar-la, l'ànima en va caure als peus, doncs, era irreconeixible. Res que jo
recordés. El temporal de vent de l'any 2009 hi
va fer estralls. El fort vent que va bufar aquell dia va fer caure un pi
monumental damunt la barraca (Fig. 1). Tot
i així, em va fascinar el tros de paret que romania dempeus. Aquell munt de
pedres tan ben col·locades era una prova fefaent que qui l'havia construït
havia estat un mestre de pedra seca. Generalment, almenys en el nostre
municipi, és bastant comú trobar barraques fetes amb pedres de mida considerable.
Cosa del tot entenedora, ja que com més grossa és la pedra més via se'n passa a
l'hora d'aixecar paret.
Una altra evidència que qui va conrear aquell pegat de terra era un mestre de les construccions de Pedra Seca, són els marges que allí hi ha. Uns marges amb una artesania propera a l'art. Hi ha marges amb pedres posades horitzontalment. En altres, es combina la verticalitat amb l'horitzontalitat. Fins i tot, en algun marge hi ha alguna arnera que, pel que fa a la nostra contrada, es feia servir per ficar el càntir o el bot del vi en un lloc on toqués a l'ombra (Fig. 2).
|
 Fig. 2 – Un marge
amb arnera. |
Com em passa normalment quan trobo una barraca, a la
nit, abans d'adormir-me, m'agrada recrear-me revivint mentalment les emocions
que he experimentat durant el dia. I va
ser en un d'aquests instants que se'm va ocórrer que podria dedicar els matins
de dissabte a reconstruir la barraca. i que podia fer-ho jo
sol, sense l'ajuda de ningú. No és que jo digui dels que defugen la companyia dels
seus semblants, sinó que és ben bé al contrari. El que passa és que de tant en
tant necessito aïllar-me. Embigar-me amb aquella mena de pau i soledat que només
la natura et pot oferir. Una pau que és bàlsam que em reviscola l'ànima i permet que em trobi amb mi
mateix. A tot això s'hi ha d'afegir per la flaire de les herbes aromàtiques transportada
per l'aire. De fet, quan reconstrueixo una barraca, és com si en construís
dues: una la barraca física, la de Pedra Seca, i una altra de virtual que em
serveix per meditar, i quan en surto, ho faig alliberat d'aquella mena de cabòries
que només serveixen per afegir més garbuix al cervell.
Un avantatge per a reconstruir la barraca, era que podia atansar-me fins a
prop de la barraca amb el meu cotxe. Era qüestió de deixar-lo a la meva vinya,
i tot seguit caminar uns deu minuts a un quart fins a arribar on es troba la
barraca. La il·lusió pel nou projecte, va fer que m'adormis amb la mel als
llavis.
El dissabte, catorze de setembre de 2019, un cop vaig deixar el cotxe a la vinya i vaig arribar a la barraca, els pulmons se'm van eixamplar de satisfacció. Era un dia de cel blau que encegava. El sol irradiava una escalforeta molt reconfortant. Trobant-me en aquell lloc privilegiat rodejat de pins i alzines, vaig pensar que res més podia demanar-li a la vida. Jo, afortunadament, encara tinc suficient mobilitat i la família gaudeix d'una bona salut. Malauradament, no tothom pot fer afirmacions aquesta mena.
Abans de posar-me a fer feina, vaig tenir un pensament per l'ésser anònim que en el seu dia havia construït la barraca. Talment fos una mena de pregària, em vaig encomanar a la seva ànima demanant-li que guiés les meves mans a l'hora de reconstruir la barraca. Que fes possible que em quedés tan bonica li havia quedat a ell. Potser va ser una petició presumptuosa, doncs, observant aquell tros de paret construït amb tanta mestria, vaig pensar que el que jo demanava era com poder abastar la Lluna amb les meves mans.
Quan vaig començar a restaurar-la, era el mes de setembre. Vaig acabar-la a principis d'enguany. Un període de temps amb anècdotes i vivències que fan de bon recordar.
El primer dia, quan vaig començar a desenrunar l'interior de la barraca, va aparèixer l'esquelet d'una guineu mig momificada (Fig. 3).
Fig. 3 Esquelet de guineu mig momificat
Alguns dissabtes, a mig matí, em venia a visitar algun dels meus fills amb la companyia de la mainada. La canalla s'ho passaven d'allò més bé, i jo, encara més. Un dels dies que va venir el meu fill Jordi amb el Biel i l'Aran, els nens es van afanyar a agafar una eina dient que volien ajudar a l'avi. Com que les eines no eren fetes per a infants, i tement que prenguessin mal, els vaig donar un rasclet de mida petita dient-los que rasclessin el terra de la barraca, a veure si aconseguien deixar-lo ben planer. En cert moment, el Biel va cridar: «Avi, avi, avi, he trobat una moneda!» (Fig. 4). El cor em va fer un salt pensant que podia tractar-se d'una moneda d'or. D'or no ho era, però, per a mi, sí que era quelcom de valuós. Era una moneda de coure de deu cèntims de l'Alfonso XII encunyada l'any 1877 (Fig. 5).
La vaig netejar tan bé com vaig poder i la vaig lliurar al nen dient-li que
la conservés, que el dia que ell seria gran i jo ja no hi fos, tindria un
record del seu avi relacionat amb la barraca. Com que el Biel és un nen molt
afectuós, ràpidament em va abraçar i em va fer un petó. Vaig pensar que el
valor de la moneda ja començava a donar el seu fruit.
Una moneda que a la nit, quan me'n vaig anar a dormir va ser objecte de
reflexió. És evident que no sé qui la devia perdre, tant podia haver estat qui va
construir la barraca, un dels seus descendents, un jornaler, o qualsevol altra
persona que hagués rondallejat per aquell indret. Però és innegable que era una
moneda d'una època en què deu cèntims no eren una fotesa. I que qui la va
perdre, ignorava el lloc on l'havia perdut, doncs, si hagués tingut el
convenciment que l'havia perdut a dins a barraca, ràpidament s'hauria afanyat a
visitar la barraca per veure si podia recuperar-la.
Suposant que la va perdre el pagès, devia pensar que l'havia perdut en un punt indeterminat de la vinya. Cosa que em va entristir, doncs, vaig pensar que deu d'aquella època ben bé podia equivaldre al sou d'un jornaler. Que potser n'hi havia prou per anar a la botiga i omplir la senalla. Em vaig adormir imaginant a un pagès de mitjana edat amb la seva dona al costat. Tots dos asseguts davant la llar de foc, i ella que li diu que no s'hi trenqui el cap, que sí que és de lamentar, però pitjor hauria estat que ell hagués caigut i s'hagués trencat una cama, per no dir quelcom pitjor.
La veritat és el dissabte al matí de dissabte, quan arribava a la barraca, el primer que feia, fins i tot abans de treure'm la motxilla de l'esquena, era fitar l'horitzó i invocar l'ànima de l'antic amo de la barraca. Li demanava que guiés les meves mans i la meva poca intel·ligència a l'hora d'aixecar paret. Que les pedres quedessin ben arrenglerades, amb tanta mestria com les havia col·locat ell.
Un dels dies que va venir el meu fill Sergi acompanyat dels seus fills, la Júlia i el Miquel (Fig. 6), abans que ells arribessin, mentre remenava pedres, vaig ensopegar amb una serp. Perquè no s'escapés, li vaig posar-li el martell damunt la cua. Tot seguit vaig anar a buscar una bossa de plàstic que hi havia a la motxilla (Fig 7).
|
Fig. 6 – Un servidor amb la Júlia i el Miquel.  Fig. 7 – La serp atrapada per la cua amb el martell
Quan va arribar la canalla i van veure la serp, els va fer molta gràcia. Posteriorment
el meu fill em va dir que, només arribar a casa, va ser el primer que havien
explicat a la seva mare. Una serp a la qual haig d'agrair que la seva
presència fos la causa d'una bona recordança. Un altre record agradable relacionat amb la mainada,
va tenir lloc el dia que van venir tots cinc. Tot jugant per aquell veral,
van trobar un bolet i van venir a
ensenyar-nos-el. Com que es tractava d'un apreciat cep, vam animar-los a
buscar-ne més. Al cap d'una estona ja en tenien un bon munt (Fig. 8). |
|
|
Valga dir que la barraca no l'he reconstruïda només jo. A causa d'una polimiàlgia,
el metge em va dir que no era gaire prudent que jo aixequés pedres d'una mida
considerable. I com que per fer la teulada necessitava pedres mitjanament
grosses, llavors vaig demanar ajuda als meus fills. Ells no hi van posar cap impediment,
ben al contrari, van dir que per a ells seria tot un plaer poder-me ajudar.
 |
|
|
|
|
|
Fig. 8 – Jo i la mainada amb el munt de bolets |
|
Per a celebrar-ho, vam organitzar un dinar
a la vinya. El foc ens va proporcionar unes excel·lents brases, les quals, ens
van servir per coure unes costelles de xai, escarxofes, i unes torrades sucades
amb un allioli fet de manera casolana, amb morter i no parant de remenar.
Abans d'acabar el relat, vull deixar
constància que a la Roca Ventosa ja hi ha set barraques reconstruïdes i quatre
en llista d'espera.
Ha estat un plaer escriure el què he escrit.
Com també ha estat un plaer treballar en la reconstrucció de la barraca de
l'Adela Nicolau tot gaudint del plaer de la Natura.
|
|
|
|
1 – Barraca del Carxant
2 – Barraca de la Roca Ventosa A
3 – Barraca de la Roca Ventosa B
4 – Barraca de l'Adela Nicolau
5 – Barraca del Camí de la Llauneta
6 – Barraca del Bonhome
7 – Barraca del Rovira
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
Aquest és un article que vaig escriure per la revista Pedra Seca i que ha estat publicat a l'edició del mes de febrer de 2021.
➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽➽
LA MEMÒRIA DE L’OLIVERA
A mesura
que passa l’estona, l’aire es torna més enrarit. Gairebé es fa irrespirable. Si
ho noto, és gràcies a la fotosíntesi. També per l’oreig que avui bufa i transporta
una mena de bravada no gaire habitual. La sensació és que l’aire flaireja a fum,
com quan un pagès encén un foc en un fredós dia d’hivern, o per fer el dinar, o
simplement per cremar brossa.
Valguem
Déu! I si es tractés d’un incendi forestal? I el més fotut, és que l’aire bufa
en la direcció cap on jo m’estic. Si el meu pressentiment és encertat, això vol
dir que, si algú no hi posa remei i apaga el foc, la meva mort només és qüestió
d’hores. Antigament, quan rarament hi havia un incendi forestal, almenys les
campanes tocaven a sometent perquè els veïns, en condicions físiques òptimes
per anar a apagar foc, es reunissin a la plaça per encaminar-se cap a l’indret
on la muntanya era víctima de les flames.
No tinc
escapatòria. Estic convençuda que seré devorada per les inclements flames. I si
no puc fugir, és perquè el designi de la mare Natura això ho va voler no dotant-me
de la facultat de poder-me moure. Les arrels som com una àncora que em manté clavada
a terra.
Que sigui
el que Déu vulgui! Al cap i a la fi, de res no serveix malgastar energia
lamentant-me. Ja tinc una edat molt avançada que supera amb escreix els tres
segles. Vaig néixer, i he crescut, en aquest indret privilegiat, en una de les muntanyes
de Sant Climent de Llobregat. Cosa que és molt d’agrair, doncs, el fet de ser filla
d’aquesta terra, fa que la meva estimació envers l’indret que m’ha vist néixer
i créixer hagi arrelat amb un fervor gairebé malaltís.
Sigui el
que sigui el que s’hagi d’esdevenir, ja m’he resignat a morir. Ara cal que concentri
la meva energia en deixar descendència. Que jo sigui hermafrodita vol dir que tinc un sistema reproductiu incrustat
en les arrels que em permet fer brotar nous plançons.
Pel costat
de ponent s’albira el que sembla una gran nuvolada, que pel color negrós que té amb pinzellades d’un groc
blavós, tot fa pensar que és el fum d’un incendi de gran magnitud. I com abans he
dit, es tracta d’un incendi que avança cap a la direcció on jo m’estic. Si el
foc no passa de llarg i m’atrapa plenament, el més probable és que jo em mori.
La meva soca i el meu brancam quedarà reduït a un munt de cendra. Un arbre de
branques seques. Un esquelet que encara podrà ser útil als ocells que desitgin descansar
damunt dels meus ossos fets de fusta. Potser ells tindran el privilegi de veure
néixer i desenvolupar-se els meus fills. Uns fills que em substituiran i el
sentiment maternal fa que ja els estimi sense tenir la certesa que la meva suposició
sigui encertada.
L’escalfor
que transporta l’aire és insuportable. Ara mateix he vist una guineu, un teixó
i uns conills que, pressentint l’eminent perill, fugien esperitats com si les
flames ja estiguessin a punt de socarrimar-los la cua.
Adeu-siau!
M’acomiado. Només un miracle em pot salvar. Les flames ja m’encerclen!
L’escalfor m’asseca la saba que corre per les meves branques i aviat esdevindré
el més semblant a una de les fogueres que s’encenen la nit de Sant Joan.
Espero i desitjo
que, quan arribi el seu moment, una ànima compassiva s’apiadi dels meus fills.
Que els cuidi i, quan arribi el moment adient, sacrifiqui els que li semblin sobrers
a fi que es pugui desenvolupar vigorosament el que haurà triat per a succeir-me.
* * *
Si un fa cas al que porto escrit fins ara, pot arribar a imaginar que
la meva intenció és la d’escriure un conte. Ho podria ser, però no ho és, ja
que es tracta d’un relat inspirat en un fet on es barreja la realitat i la ficció.
Una ficció reduïda a la facultat que un arbre pugui escoltar i recordar. També valga
dir que el nom de les persones que conreaven el tros de terra al qual faig
referència, els he triat a l’atzar i res no tenen a veure amb la realitat.
Pel que fa al títol, més d’un haurà endevinat que la protagonista del
relat és una olivera. Però no una olivera qualsevol, sinó una que, el dia que
la vaig descobrir, em va captivar per la gran singularitat de la seva soca.
La cosa es va esdevenir de la següent manera: cert dia, deambulant
per la muntanya buscant construccions de pedra seca, vaig ensopegar amb una
olivera que, a primer cop d’ull i des d’un tros lluny, vaig confondre per una
roca.
Transitant per la muntanya, n’he vist moltes, d’oliveres. Algunes de soca monumental. Tanmateix, tot i que l’olivera en qüestió es pot considerar d’una mida estandarditzada —ni massa grossa ni massa petita—, la soca té una característica que fa que sigui especial. Una que jo no havia vist mai en cap altra. Això sí, els arínjols, amb la seva dèria enfiladissa per assaborir la vitamínica llum del sol, s’havien enfilat fins a fer-se els amos de la capçada, i amb una frondositat i una verdor, que vaig donar per fet que la verdor era la de les branques de l’olivera. Per a fotografiar-la sense res que fes nosa, vaig alliberar la soca d’arínjols, herbes, matolls i esbarzers (Fig. 1). Esbarzers que en l’argot lingüístic local, també en altres poblacions veïnes, acostumen a anomenar: “sarguessos”.
Un cop fetes les fotografies de rigor, no li vaig donar cap més importància
i vaig continuar fent camí amb l’esperança de trobar una barraca de pedra seca,
o el que en restava d’ella. Aquell dia no vaig trobar-ne cap. Però no per això em
vaig desencisar, sinó tot el contrari, vaig tornar a casa complagut i satisfet.
Com bé diuen: «L’important de les aventures no és el destí sinó el viatge». Com
el llibre d’Ulisses i Ítaca. Una altra cosa que em motiva sortir a la muntanya, és la pau i la serenor que hi trobes
en la mateixa que, per a mi, és un dels millors privilegis. La natura, al
contrari del que m’ha passat amb alguns éssers humans, mai no m’ha defraudat.
No en sé pas la causa, però el cas és que, al cap d’uns dies d’haver
trobat la singular olivera em vaig penedir de no haver pres nota de les
coordenades de l’indret on resta plantada. I és que algunes nits, quan me
n’anava al llit i abans d’adormir-me, em venia al cap la imatge de l’olivera.
Una imatge associada a un desig irrefrenable per tornar-la a veure. Com si fos
una bella donzella i jo m’hagués enamorat d’ella. Em maleïa els ossos per haver
estat tan ruc, pel fet de no haver pensat a prendre nota de les coordenades, doncs,
en cas de tornar-hi un altre cop, tenia la dificultat afegida de no poder
localitzar-la, ja que l’atapeïda vegetació que impera en aquell racó de món, intentar
localitzar una cosa en concret, esdevé una veritable odissea.
Per sadollar el desig i l’ansietat —o més aviat per espolsar-me del
damunt aquella mena d’intranquil·litat que solen provocar les coses deixades a
mitges—, cert dia em vaig dir: «D’avui no passo! Me’n vaig a cercar l’olivera».
Vaig dirigir el cotxe en direcció al Camí Ral i vaig aparcar-lo al
mateix lloc on ho havia fet la primera vegada. Vaig penjar-me la motxilla a
l’esquena, vaig agafar el bastó i el dall i em vaig endinsar en la frondosa vegetació.
Això sí, abans m’havia mentalitzat que era molt possible que no la localitzes. I
si aquest era el cas, tampoc era cosa que em preocupés gaire, ja ho intentaria
un altre dia.
El cas és que el primer cop que la vaig trobar, després vaig estar
una bona estona transitant per la muntanya. En el moment que vaig decidir entornar-me’n
cap a casa, vaig enfilar el coster de la muntanya en direcció al Camí Ral anant
a sortir a un punt una mica allunyat d’on havia deixat el cotxe, amb la qual
cosa no era gaire fàcil precisar l’indret on havia trobat l’olivera.
El dia que vaig tornar-hi, vaig començar la cerca caminant pel
bosc fent ziga-zagues. No va transcórrer gaire estona que vaig veure l’olivera que
era causa del meu insomni. De tan content com estava, vaig pensar que jo no
l’havia trobada a ella, sinó que havia estat ella la que havia sortit al meu
encontre.
Amb el dall, la destral i el xerrac que acostumo a portar a dins la
motxilla, vaig començar a desbrossar l’entorn. Va ser aleshores quan em vaig
desencisar, doncs, a mesura que alliberava l’olivera de tanys bords i la munió
d’arínjols que s’enfilaven fins al capdamunt de les branques, vaig adonar-me
que l’olivera només era un entramat de branques seques. Més seques que un dels taüts
trobat a una antiga piràmide d’Egipte. Desencisat em vaig asseure a peu de la
soca, va ser aleshores quan em vaig adonar del senyal que havia deixat el foc
en forma de cicatrius carbonitzades. Aquella olivera havia estat una víctima «inconformista»
de l’incendi forestal esdevingut al paratge del Garraf l’any 1982. I si he
escrit «inconformista», ha estat perquè en altres punts de la superfície
cremada, havia vist soques d’oliveres totalment calcinades, en canvi aquesta
—com algunes altres—, de les seves arrels n’havien crescut nous rebrots. També havia
vist altres oliveres que, tot i haver-se socarrimat bona part de les branques,
les que miraculosament s’havien salvat, aquestes havien rebrotat amb un fullam d’un
verd intents per la part del damunt i de color platejat per la part de sota.
Un cop em vaig refer del mal tràngol pel fet d’haver recordat l’incendi
abans esmentat, la mateixa ràbia que es va apoderar de mi em va impulsar a
netejar compulsivament l’entorn de l’olivera. Dels nombrosos rebrots, només vaig
deixar-ne un parell. Perquè es desenvolupés més ufanosa, l’ideal hauria estat deixar-ne
només un. Però vaig pensar que era millor deixar-ne dos, doncs, en cas de deixar-ne
un i aquest, per la causa que fos, tingués la mala sort de dinyar-la, l’olivera
es quedaria orfe de descendència i jo hauria estat còmplice de la seva extinció.
Més endavant ja trobaria el moment adient per tornar-hi i suprimir el tany sobrer,
el que a mi em semblés més esquifit dels dos (Fig. 2 i 3).
Fig. 2 - Imatge de l’olivera un cop desbrossada.
Fig. 3 - Imatge de l’olivera amb els dos tanys.
Tot i ser un dia fredós del mes de gener, vaig marxar cap a casa ben
amarat de suor. Això sí, amb el cor bategant d’alegria i el ferm desig de
tornar-hi a principi de primavera.
* * *
Avui ha
vingut un home a veure’m. Un que temps
enrere ja havia passat per aquest indret. Aquell dia es va aturar per fer-me unes
fotografies. Portava un dall a la mà, una motxilla penjada a l’esquena i no caminava
amb gaire jovialitat, més aviat carranquejava. Això no obstant, caminava amb
més entusiasme que alguns dels pocs joves que he vist voltar per aquests verals.
Vaja!, que se’l veia content i ufanós, tot i que n’ignoro la causa.
Com he
dit, avui l’home ha tornat. Ha deixat la motxilla a terra i, amb el dall que
portava, m’ha alliberat dels arínjols que s’enfilaven per les branques i els
matolls que em cobrien la soca.
Un cop
això fet, s‘ha assegut al meu costat, i mentre m’observava amb molta atenció,
amb la mà m’ha acaronat la soca. Més que acaronar, ha resseguit les cicatrius
que el foc va deixar en el seu dia, cicatrius negroses com si fossin el senyal
de la dissort. Mentre l’home resseguia les vetes de carbó, m’ha semblat que els
ulls se li enterbolien.
L’home ha
treballat de valent i sense escatimar cap esforç. Entre naps i cols, ha passat
un parell d’hores desbrossant el meu entorn. També ha tallat alguns dels meus rebrots.
Encara que algú pugui pensar que soc una mala mare, he entès que ho fes i, fins
i tot, me n’ha complagut. En la Natura no tot són flors i violes. Una prova la
podeu trobar en la majoria dels animals carnívors, també en els omnívors, que
per a sobreviure s’han de cruspir a un altre ésser viu. Això també s’esdevé amb
els herbívors, però en menor mesura, ja que alguns només es mengen els brots de
les plantes, cosa que ve a ser com si les esporguessin, i alhora, afavoreixen que
la vegetació no sigui tan densa, cosa que disminueix el risc de propagació en
cas que s’esdevingués un incendi forestal.
Dels meus
nombrosos fills, només n’ha deixat dos. Desconec l’ofici d’aquest home, però sabia
el que es feia. O bé ha treballat de pagès, o bé és fill de pagesos. No tothom
sap que convé tallar els rebrots fins a només deixar-ne un. D’aquesta manera,
el que resta dempeus, té més possibilitats d’esdevenir un arbre vigorós i de
soca gruixuda. Això no obstant, l’home n’ha deixat dos, de rebrots. Suposo que
més endavant tornarà i sacrificarà el que consideri que té menys possibilitats
de desenvolupar-se.
L’home se
n’ha anat, i jo, que puc observar i raonar mitjançant els rebots que venen a ser com un periscopi que em
permet observar tot el que s’esdevé al meu entorn, quan he vist la panoràmica
tan canviada, de tan satisfeta que he quedat, he inspirat una alenada d’aire fresc
que m’ha semblat el millor dels antídots contra la maleïda brossa que
s’abraonava damunt meu i feia difícil que pogués veure més enllà de dos pams
del nas, perdó, volia dir de les branques.
Ara, el
panorama, ha canviat radicalment. Tot es veu més nítid. Fins i tot puc albirar la
línia de l’horitzó que separa el blau cel del firmament del blau marí de la mar
mediterrània. Aquest trosset de món de temperatura benigne i assolellada que és
tot un privilegi, tant per les persones com per la fauna i la flora.
El que avui
s’ha esdevingut, ha estat com una injecció vitamínica que m’ha tensat la fibra sentimental
fins a fer aflorar records que s’endinsen en el passat. Records llunyans, sí!,
però que encara perduren en les meves arrels com si s’haguessin esdevingut avui
mateix. Records d’un temps en què, home i dona, del conreu de la terra, en
feien mitjà de subsistència. Parlo d’una època anterior de quan la majoria de
pagesos van abandonar el conreu per dedicar-se a feines que ells van considerar
menys feixugues, Com dedicar-se a fer d’obrer industrial, un ofici que, tant si
plovia, nevava, pedregava o aquell any la collita es presentava molt minsa, no
havien de patir perquè tenien el sou assegurat. Un que els permetria viure
sense la incertesa de les adversitats climatològiques i si la collita seria
abundosa o exigua, però sense cap garantia de no haver de suportar altra mena
de mancances.
Hi ha qui va abandonar la terra deixant-se enlluernar
pel que se’n diu el progrés. Però a quin progrés em refereixo: a l’individual, al
col·lectiu o al de la humanitat sencera? De bell antuvi, ja puc descartar el de
tota la humanitat, doncs, segons he sentit a dir, mig món encara es mor de fam,
com també per manca de medicaments, cosa que fa que la taxa de mortalitat sigui
molt elevada El capitalisme sense escrúpols, amb la industrialització, les noves
tecnologies i el parany d’una idíl·lica i nova manera de viure, va induir a la
societat a consumir tota mena de productes, tant d’útils com de superflus, alguns
d’ells, amb l’afegit que només serveixen per gavanyar el temps, o bé per
entretenir la ment i així no pensar en la manca d’escrúpols i solidaritat que
s’amaga darrere la cortina del capitalisme. La industrialització també va originar
un èxode del món rural envers les grans urbs, havent de viure en barriades
massificades amb uns habitatges petits i comprimits com les cel·les d’un rusc
d’abelles.
I així va
ser com van caure en la ratera del capitalisme, posant com a esquer la venda de
sòl rural per a reconvertir-lo en sòl industrial amb naus industrials i uns obrers
obligats a produir més i més a canvi d’un sou que retornava a les mans del
capital mitjançant un cercle viciós alimentat pels missatges propagandístics que induïen a gastar els
diners —exceptuant els productes de primera necessitat—, en moltes coses del
tot innecessàries; com pot ser alimentar el fals ego de “voler anar a la moda”,
de no ser menys que els altres, dels que s’ho podien permetre, aquella gent que
guanyà els diners a cabassos a costa de pagar la matèria primera a preu de
ganga i als obrers un sou de misèria. O bé enlluernar a les famílies de classe
mitjana a baixa, oferint-los la possibilitat de gaudir d’unes vacances a països
paradisíacs i pagades mitjançant un crèdit bancari; o comprar una segona
residència a còpia de pagar —religiosament i cada mes—, el rebut de la hipoteca,
o de la segona hipoteca.
Però no
tota la culpa va ser del capitalisme, sinó de la petulància de l’ésser humà pel
fet de pensar: «Si els altres ho tenen, per què jo no haig de ser menys?, no fos
cas que fes el ridícul i em considerin un pelacanyes», cosa que els va induir a
allargar més el braç que la màniga.
Com trobo
a faltar els trempats i ferrenys pagesos de Sant Climent, aquells que havien transitat
per aquests verals, com els de Cal Silet, Cal Joanet del Caixer, Cal Masover,
Cal Llopet, Cal Caldetes, Cal Mondetu, Cal Riguló, Cal Carboner, Cal Moisès,
Cal Maia, Cal Pep de la Margarida, Cal Tinons, Cal Sic, Cal Sapat, Cal Susu,
Cal Manel del Rutllat, Cal Chacó, Cal Tit, Cal Menamora, Cal Manso, Cal Pepet
Bufó, Cal Griveta, Cal Felipet, Cal Benet, Cal Pau Ferrer, Cal Figa, Cal
Victorianu, Cal Pixola, Cal Pedrals, Cal Carnicer, Cal Batlló, Cal Cagarret, Ca
l’Aleix, Cal Masturies, Cal Santasmases, Cal Demetriu, Cal Bassarans, Cal Lluís
de la Pura, Cal Mateuet, Cal Pinxu, Cal Pere Soy, Can Pinet, Cal Nené, Cal
Llacera, Cal Baldiri del Rovellat, Cal Siset, Cal Roldan, Cal Nofre, Cal Buló,
Cal Fèlix, Cal Gaietanu, Cal Magí, Cal Baqués, Cal Vilà, Cal Caldés, Cal Rana, Cal
Roc, Cal Mulet, Ca La Perdiguera, Cal Metge, Cal Baster, Cal Moret, Cal Jaume
del Sereno, Cal Silvestre, Cal Matagats, Can Bonet, Cal Sacot, Cal Margarit,
Cal Forner Sense Pa, Ca La Sabrina, Ca La Caterina, Cal Ton, Cal Raneta, Cal
Sebastianet, Cal Pirri, Ca l’Emilia, Cal Josep del Ferrer, Cal Carxant, Cal
Perdiguer, Cal Sans, Cal Mitjà, Cal Boques, Cal Guillem del Rutllat, Cal Silu,
Cal Marquès, Cal Climent del Ferrer, Cal Querc, Cal Bleda, Cal Climentet del Caixer,
Cal Climentó, Cal Bertoldu, Cal Botxa, Cal Quimet, Cal Jaume de la
Maria-Agneta, Cal Bordes, Can Tallada, Can Riera Vell, Cal Pepitu del Baster,
Cal Ventura, Cal Patató, Ca la Pepeta del Fèlix, Cal Bieló, Cal Marxant, Cal
Vistes, Cal Moragues, Cal Cintet del Nene, Cal Punxa, Cal Cacaueru, Cal Cuiru,
Cal Ratolí, Cal Nyeufa, Cal Feu, Cal Mosquit, Cal Ferreret, Cal Currutacu, Ca
l’Atzavarot, Cal Pastoret, Cal Polit, Cal Guilera, Cal Ceguet, Cal Pau del Feu,
Ca l’Hermínia, Cal Cintet del Nyeufa, Cal Pere de la Maria-Agneta, Ca la Marina,
Cal Bous, Cal Rovira, Cal Facciós, Cal Balanxart, Cal Pau del Tit, Cal Miquel
del Feu, Cal Dominguet, Cal Damià, Cal Vallès, Cal Guineu, Cal Joan del Ferrer,
Cal Serafí del Pixola, Cal Bonhome, Cal Climentet del Feu, Ca L’Eduardu de La
Costa, Ca La Floreta, Cal Nadinu, Ca l’Antonet del Siset, Cal Pastor, Cal
Xotis, Cal Morgades, Cal Penya, Cal Diamant, Cal Punsem, Ca l’Espinac, Cal
Climentet del Pixola, Cal Feliu, Ca l’Enric de l’Eduardu, Cal Xic del Rei, Cal
Marrates, Cal Seies, Ca l’Olivè, Cal Feliu de les Vaques i d’altres que, a
causa de la meva longevitat, algunes vegades fa que em falli la memòria (1).
Des d’on jo
m’estic, que és a prop del Camí Ral i per damunt del camí que va als paratges
de Can Mas i Can Colomer de les Valls, anys
enrere, havia estat una constant sentir el soroll que feien les peülles dels
animals, el gemec de les rodes dels carros, la ferum dels fems, la flaire de suor
que desprenien els animals de tir, també els renecs, aquell “macagundeu” que pronunciaven
la majoria dels pagesos per renyar a l’animal, uns renecs que, de tant que
s’esgargamellaven a l’hora de pronunciar-los, tot i no deixar a Déu ben parat i
en una possessió no gaire favorable, sinó més aviat tot el contrari, els crits devien
arribar fins a orelles de la Cort Celestial, cosa que no sé si era causa d’enfadament,
però, coneixent com ells devien conèixer als pagesos, penso que més aviat els
feia gràcia i devia fer que es fessin un panxot de riure.
L’últim pagès
que va conrear el tros de terra on jo resto plantada, havia estat un home de
tarannà alegre que, de tant en tant en feia gala tot cantat a ple pulmó, el que
no puc dir és si ho feia amb molta o
poca traça, el que sí que sé, és que els ocells que descansaven en les meves
branques fugien esperitats i no tornaven fins que el silenci s’imposava de nou.
Quan el pagès es dedicava a cavar, o a esmagencar, era agradable sentir el clic
metàl·lic dels arpiots impactant contra algun roc. O el clic, clic, clic... —repetitiu
com el cant de les cigales—, que feien les estisores de podar quan el pagès es
dedicava a esporgar els arbres. Com també era agradable l’aroma que desprenia la
cassola d’arròs que es preparava per dinar; altres dies, olor de carn de xai,
cansalada o botifarra, viandes que coïa a la brasa.
He dit
l’últim pagès, però com és de suposar, al llarg dels meus tres segles de vida han
estat moltes les persones que han treballat el tros on jo resto plantada. Això
sí, pel que he pogut deduir, la llarga corrua de pagesos tots han estat
emparentats. Cosa ben lògica en una etapa de la història en la qual —en cas de no
ser fill únic— el fill gran era l’hereu i, conseqüentment, rebia la part més
suculenta del pastís hereditari, per no dir que se’l cruspia tot.
Anys
enrere, jo ja sabia quan era època de verema per la gran activitat que es
desenvolupava arreu d’aquestes muntanyes. També per la flaire característica
que desprenien els carros carregats amb portadores plenes a vessar de raïms de
les varietats autòctones: macabeu, xarel·lo i picapoll. Portadores destinades a
ser abocades als cups que hi havia a Sant Climent: el de Cal Buló, de Cal
Senyor Sans, Can Cases, Cal Cuiro, Cal Tit, Cal Fuster, Ca l’Atzavarot i tal
vegada me’n descuido algun que en aquest moment no tinc present. Alguns cups
disposaven de premsa pròpia, els que no en tenien, un cop el raïm havia estat trepitjat,
llavors embotien la raspa en tantes portadores com els calguessin per anar-la a
premsar en un lloc on hi hagués un cup. La majoria de les masies ja disposaven
del seu propi cup.
Cosa
semblant passava amb el meu fruit; les olives. Com aquell qui diu: jo era la
protagonista de la història perquè era qui produïa unes olives destinades a l’elaboració
de l’oli. Procés que havia sentit a dir que s’esdevenia al trull de Cal Bieló. El
Sebastià Tugas Mas de les Valls, n’era el propietari. L’any 1955, el trull va
cessar l’activitat per la qual havia estat construït. I a finals del mateix
any, va passar a mans d’un nou propietari, el qual va decidir enderrocar un edifici
que, al llarg dels anys, havia acollit a molts pagesos de Sant Climent
feinejant amb mans olioses i omplint l’ambient amb comentaris de tota mena. El
trull de Cal Bieló, es pot considerar un edifici emblemàtic i digne de figurar en
la història de Sant Climent. En el terreny que ocupava el trull s’hi van construir
habitatges.
Per cert, m’havia oblidat de dir-vos que les olives
que jo produïa —que eren la mena que predominava arreu del termenat de Sant
Climent, com també a les poblacions veïnes—, era de la mena anomenada grossal;
una oliva grossa i rodona, de color verd que
esdevenia rogenca a mesura que madurava, bona al paladar i que madura en els
mesos d'octubre i novembre. Se solien collir en el mes de gener.
Pel que he
sentit a dir, al Baix Llobregat, es conreaven diverses menes d’oliveres, però,
a Sant Climent, a part de la grossal, també es conreava la becaruda que, en
l’argot lingüístic local anomenaven “llargueta”. També la sevillana, tot i que aquesta
mena d’olives eren més apropiades per salar que no pas per fer oli.
Hi va
haver una època en què, un cop l’amo del tros havia donat per acabada la
collita de les olives, tot seguit apareixien els espigolaires. Gent que, com
ocellets picotejant les molles de pa que han caigut a terra, resseguien els
conreus d’oliveres per emportar-se les escadusseres olives que encara penjaven
de l’arbre o bé restaven a terra. El mateix feien amb la collita de garrofes.
Suposo que era gent carestiosa que aprofitava les minúcies com un complement
per a poder sobreviure.
Recordo un
dia que la Xisca, la dona del Quim que era el pagès que menava el tros de terra
on jo resto plantada, li deia: «Cap al tard, abans d’anar-nos-en cap a casa, recorda’m
que he de fer un manat de sajolida i fonoll, ja que ho necessito per salar unes
quantes olives, en faré una gerra de trencades per menjar primerenques i tres o
quatre gerres de senceres perquè durin fins a la pròxima temporada. Mentre tu
feies la migdiada, jo he aprofitat l’estona per triar les olives més grosses
d’entre les que hem collit fins a omplir-ne un cistell de bona mida».
En el tros
de terra on resto plantada, tot i haver-hi uns fabulosos marges fets de pedra
seca, el Quim i la Xisca no disposaven de cap barraca. Com a pleta,
s’arreceraven sota el meu brancam. Això em permetia assabentar-me de moltes de
les coses que deien: «Que si enguany la collita serà minsa i ens haurem
d’estrènyer el cinturó per mirar que no minvin els calerons del pot de llauna
que tenim guardat sota la rajola d’un dels esglaons de l’escala». Altres
vegades era tot el contrari: «Enguany,
la collita, es presenta esplendorosa. Ens anirà de primera per comprar roba pel
noi i la noia, sobretot per la noia, ja que amb el seu promès han acordat de casar-se
d’aquí a un parell d’anys». També coses sobre els habitants del poble: «L’altre
dia van enterrar l’avi o l’àvia de cal daixonses. A tal casa hi ha entrat una
renovada alegria amb el naixement d’un fill o una filla. S’acosta la Festa
Major i em fa molta il·lusió pensar que anirem a l’envelat i ens divertirem
ballant al so d’una gran orquestra. També en el bon àpat que farem cruspint-nos
un dels pollastres del galliner. Això sí, aquell dia substituirem el xarel·lo
per una ampolla de xampany, doncs, un parell o tres de vegades a l’any, bé que
ens ho podem permetre».
En els
caps de marge de la vinya, la Xisca hi havia plantat jonquillos, unes flors
molt aromàtiques que floreixen ja ben entrada la primavera. Ella era
l’encarregada de collir-los i fer-ne petits rams. No recordo que el Quim
n’hagués collit mai cap. El sí que recordo, és que cert dia, mentre el
matrimoni dinava a recer de la meva capçada, la Xisca, ufanosa, va dir al seu
home: «Saps què?, dels sis manats de jonquillos que vaig collir abans-d’ahir,
ahir, a mercat, en vaig fer set
pessetes. Tot que en vaig demanar un preu una mica encarit de cinquanta cèntims
el manat, les dones, no sense que alguna arrufés el nas en sentir el preu,
gairebé es van barallar per comprar-los. Com aquell qui diu: Me’ls van prendre
dels dits».
Jo no hi
entenc ni mai he entès pel que fa als diners, tanmateix, de la manera que ho
explicava la Xisca i la cara de satisfacció que feia el Quim, em va fer la
impressió que parlava d’un gran dineral. I tot plegat per unes flors que poca
feina els portava conrear-les. A part de colgar la cabeça en un sot, deixar que
brotés i collir les flors en l’època que tocava, poca cura n’havien de tenir.
Ni tan sols regar-les. S’havien de refiar de l’aigua que cau del cel.
Hi havia dies que, el Quim, desapareixia del
tros i no tornava fins passada una bona estona. I quan ho feia, venia amb un
bon feix de branquillons de ginestera. Es veu que els feia servir per lligar
els enciams i les escaroles que conreava al tros de marina. També pels manats
de raves, alls i cebes tendres. Fent-ho d’aquesta manera, s’estalviava uns
calerons pel fet de no haver de comprar els manats de lligalls de ràfia al
Sindicat dels Pagesos que, en l’època franquista, s’anomenava: Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos del Campo. De fet també els podia haver comprat quan
anava a marina, quan passava per la veïna població de Viladecans on hi havia
dos establiments dedicats a la venda de productes destinats la pagesia: Cal
Pastera i Cal Masgrau. Havia estat un costum molt generalitzat servir-se dels
recursos naturals per mirar d’estalviar uns calerons que —a còpia de fer-ho per costum—, ajudava a
engrossir —o a què no minvés— la ja exigua bossa dels estalvis de què disposava
la família per afrontar les necessitats més peremptòries.
I parlant
de productes naturals, m’he adonat que no s’ha perdut el costum de collir
espàrrecs silvestres. En canvi, sí que s’ha perdut el costum d’anar a buscar
caragols. Res d’estrany tenint en compte que, pràcticament, ja no se’n veu cap
transitant per aquests verals, mal sigui després d’haver caigut un xàfec. Em
sembla que, entre els herbicides i els porcs senglars, com vulgarment es diu:
els han tocat els pebrots fins a l’extenuació. També les serps i els
llangardaixos, que abans podies veure transitant a qualsevol hora, i més que cap
quan el sol escalfava de valent, actualment són molt rars de veure.
Més d’una
vegada havia sentit renegar al pagès tot dient: «Càsum déna! Ara m’adono que
aquest collons de matxo ha perdut una ferradura, i ves a saber en quin coi
d’indret la deu haver perdut. Bé, què hi farem! Serà qüestió d’anar a veure el
Basili i preguntar-li quin dia li anirà bé que porti el matxo a ferrar». He dit
el Basili, perquè ell havia estat l’últim ferrer del poble. Si els hagués
d’esmentar a tots, la corrua seria molt llarga, tant, que potser fins i tot el
lector s’avorriria llegint l’extensa tirallonga de noms.
Cosa
semblant passava quan es feia malbé un dels guarniments de l’animal. Llavors el
Basili era substituït per l’Isidre Marieges o per l’Albert de Cal Baster que
van ser els dos últims basters del poble.
Una altra
cosa que jo també endevinava, era quan faltaven pocs dies per l’arribada de Diumenge
de Rams. I si ho endevinava, era per la flaire que es desprenia amb el pas dels
carros i perfumava l’ambient com si algú l’hagués ruixat amb aigua de colònia —carros
o animals a bast—, que transportaven feixos de llorer i gran diversitat de plantes
aromàtiques. Uns feixos de llorer que els pagesos venien al Mercat Central o a
La Rambla de les Flors de Barcelona. També feien uns manats en què el que més
abundant era el llorer, i en menys quantitat, branquillons d’olivera, farigola,
romaní i cap d’ase. Els manats es transportaven a dins d’un feix fet amb branques
de llorer que, el “recader” del poble, s’encarrega de distribuir pels diferents mercats de Barcelona. Pel que
fa a les pageses i els pagesos de Sant Climent, els més habituals eren: La
Barceloneta, Santa Caterina, La Concepció, La Boqueria, El Ninot, Sant Antoni,
Galvany, Hostafrancs, La Llibertat, El Mercat de l’Abaceria, la Trinitat i altres que resten a dins del
tinter, però, amb el pas del temps, s’ha assecat la tinta de la memòria.
Cosa semblant
passava per les vigílies de la Fira de Sant Ponç, en què els camins de muntanya
flairejaven a la més sublim de les fragàncies. Es veu que va ser una dona climentona
la pionera de la Fira de les Herbes Remeieres. D’això me’n vaig assabentar per la
Xisca. Cert dia, després de dinar, la Xisca es va absentar i al cap de poca
estona va comparèixer a un manat de farigola. Li va dir al Quim que l’havia anat
a collir perquè la que guardava a casa per fer sopa ja estava a punt d’exhaurir-se.
Llavors va sortir a conversa la Fira de Sant Ponç, la Xisca i el Quin, ara
xerra un ara xerra l’altra, van dir que L’any 1872, la Maria Mas i Martí, que
així es deia la dona, acompanyada d’una burra que li servia d’animal de càrrega,
quan tornava cap a casa amb les sàrries de la burra plenes d’herbes remeieres
que no havia pogut vendre al Mercat de Santa Caterina, quan va passar pel
carrer Hospital, una senyora se li va atansar i li va preguntar si aquelles
herbes eren per vendre, la Maria va dir que si, i talment fos un reclam, la
primera clienta va atreure’n a altres. Han estat diverses les famílies climentones
que han muntat la seva paradeta al carrer Hospital de Barcelona amb la intenció
de fer quatre calerons amb la venda d’herbes remeieres collides a la muntanya o
conreades al seu tros, tals com: la família de Cal Bordes, Cal Sanz, Cal Masturies,
Cal Silet, Cal Caldetes, Cal Menamora, Cal Bartoldu, Cal Ratolí, Cal Manel del Rutlat,
Cal Nené, La Lidia de Cal Roc, Cal Pere Coix, Ca la Juliana del Félix, Cal Diamant,
Cal Victoriano, Cal Bassarans, Cal Ceguet, Cal Punxa, Cal Silu, Cal Guilera, Cal
Demetriu i potser me n’oblido alguna. Les plantes més habituals que es venien
eren: camamilla, menta, til·la, marialluïsa, flor de saüc, farigola, romaní, poliol,
sajolida, tripons, cap d’ase, llorer, arrel de panical, cua de cavall, nepta, fonoll,
tarongina, orenga i algunes altres d’ús menys habitual que ara no em venen a la
memòria.
A
primeries de juny, a la tarda, ja sentia la gran algaravia que feien la canalla.
Venien a la muntanya a fer feixos de gatoses per cremar la nit de Sant Joan. He
dit feixos, tanmateix, eren uns feixos bastant atípics, doncs, el que feien era
lligar un cap de la corda —que per cert era de bona llargada—, en una gotosa força
grossa per després enfilar-ne les altres com aquell que enfila boletes per fer
la tira d’una cortina, tot seguit, els vailets, s’agafaven al cap de corda sobrera
i marxaven corrent a tot drap aixecant més polseguera que un ramat de poltres
desbocats.
La Nit de
Sant Joan, segons havia sentit explicar al Quim i a la Xisca, mentre la mainada
gaudien cremant gatoses, cistells i coves vells que ja havien estat apedaçats
un munt de vegades, els grans acostumaven a treure cadires al carrer a fi
d’ajuntar-se una bona colla de veïns per gaudir menjant un tros de coca i
aixecant el porró per fer un bon trago de mistela que ajudés a fer passar la
coca ganyot avall. Aquella va ser una època de carrers sense asfaltar i
carestiosa en moltes altres coses, com era no disposar d’aigua corrent a les
cases i de xarxa de clavegueram, tanmateix, si una cosa mai no va mancar: va
ser la il·lusió.
Pels voltants
de Nadal, havien estat molts els pagesos i les pageses que recorrerien els
paratges més ombrívols cercant galzeran —o “galarà” com s’acostuma a dir en l’argot lingüístic
climentó—. No totes les mates eren adients, sinó que només es collien les que estaven
florides, aquelles de les quals en penjaven petites boles vermelles. El galcerà
era una planta que fia de molt bon vendre, la gent la comprava per fer el
pessebre. També per fer el pessebre, es collia molsa que es transportava dins
de feixos de branques d’arboç. Productes boscans que representaven una petita font
d’ingressos a una pagesia de recursos econòmics bastant minvats.
Per la
mateixa causa, no era res estrany veure a persones resseguint la llera de les
rieres per collir creixens. El creixen és una planta que arrela a indrets
d’aigua poc profunda. Si tenien la sort de fer-ne una bona collita —i si dic
“sort” és perquè es tracta d’una planta poc prolifera—, llavors en feien petits
manats que es lligaven amb fil de cosir.
Com és de suposar, els manats de creixens també estaven destinats a ser venuts
a les parades que les pageses regentaven en els diferents mercats de Barcelona.
També m’assabentava
que era temporada de cacera pels trets que, com si fossin coets en un dia de
Festa Major, esclataven i ressonaven a peu de rieres, planures i costers de la muntanya.
També
l’olor de la reïna de pi i el grinyol de les rodes d’un carro tirat per més
d’un animal, em feia suposar que pel camí hi transitava un traginer
transportant una bona càrrega de costals destinats als forns de pa que hi havia
al poble: el de Cal Patuel i el de Cal Sastre van ser els últims. Forns on,
segons havia sentit a dir, elaboraven un pa de crosta daurada i cruixent i una
coca amb aquella mena d’olor i sabor que és com un plaer només reservat als
Déus.
Això dels
costals em porta a la memòria haver sentit dir, al Quim i a la Xisca, que, quan
talaven els pins més grossos del bosc, era per portar els troncs a les
serradores per fer-ne taulons. Del pi, tot s’aprofitava. Les soques i les
branques més gruixudes eren destinades als forns on s’elaborava pega de pi. A
part de les branques que, com abans he dit se’n feien feixos de llenya
destinats als forns, l’escorça resultant de pelar els troncs la ficaven en uns sacs
que els carros transportaven fins al poble deixant-los apilats a la paret de la
casa de Cal Fuster, a la plaça del Sol. Amb l’escorça de pi es fabricaven tints
que servien per adobar pells i tenyir xarxes de pesca.
Aquell
munt de sacs atreia els xicotets com el pol·len atreu les abelles, doncs, els
pocs dies que romanien allí apilats i abans no se’ls emportés el camió, esdevenien
una mena de castell a conquerir i a defensar. La meitat dels nens s’encimbellaven
damunt la pila de sacs mentre l’altra meitat s’hi enfilava amb la intenció de
fer baixar als que hi havia a dalt. Valga dir que, els de dalt es defensaven
intentant no deixar pujar als altres, tanmateix, quan un assaltant s’arrapava
fort les cames d’un defensor, l’assaltant tenia moltes possibilitats de
sortir-ne victoriós. Es veu que hi jugaven força estona amb crits i rialles, tanmateix
més d’un en sortia nafrat. Un joc més pacífic consistia a treure, d’un dels
sacs, un tros d’escorça de bona mida. Tot seguit el rascaven contra una paret
rugosa per polir els extrems i fer que tingués forma de barca. Un cop
aconseguit, anaven a la riera —que per aquella època tot l’any hi davalla
l’aigua—, posaven les simulades barques damunt l’aigua, l’una al costat de
l’altra, i anaven seguint el seu recorregut fins a l’indret de la riera que
havien acordat prèviament; el propietari de la rudimentària barca que arribava primer,
era el guanyador de la travessia nàutica. En aquella època, deficitària pel que
fa a joguines electròniques i
telemàtiques, no és res estrany que la mainada trobés, en qualsevol fotesa, una
nova oportunitat per empescar-se una altra manera de jugar. Sí!, eren una mica
trapelles, però tenien un enginy molt esmolat.
Una altra
cosa que del bosc s’aprofitava, eren les soques de bruc. Molt de tant en tant,
apareixien uns homes que es dedicaven a arrencar soques de bruc destinades a
fer pipes de fumar. Tanmateix no totes les soques els eren útils: primer la descalçaven
una mica per veure la forma que tenia. Només arrancaven les de bona mida, que
tingués una forma arrodonida i una sola arrel. Un cop arrancades, les ficaven en
uns sacs que un camió s’encarregava de traginar. Les branques de bruc, les
afeixaven i se les emportaven per fer-ne escombres.
Una altra
flaire aromàtica que m’agradava ensumar, era la de la pega d’empeltar. El fogó d’empeltar
que feia servir el Quim, que bé l’havia construït ell o no l’havia comprat en
cap botiga, ja que el primer dia que el vaig veure vaig adonar-me que es
tractava d’un pot de llauna ben gros on encara es podia veure el nom de l’empresa
conservera. Amb el pas del temps, i a còpia de fer-lo servir, la immaculada
llauna va esdevenir una superfície negrosa i uniforme. El fogó, de fet, no constava
d’un sol pot, sinó de dos: un de gros i un altre de més petit. Tots dos tenien
una nansa feta amb un filferro. El petit
era com una mena d’olla que servia per diluir la pega d’empeltar. Més o menys a
la meitat del pot gros hi havia uns foradets travessats per un filferro que feien
de suport al pot més petit. El procés
que emprava el Quim a l’hora d’empeltar era el següent: el primer que feia era
agafar uns branquillons de pi i fer-los servir com a encenalls, llavors es
treia de la butxaca el peladits, que era un encenedor que, un cop treta la
tapa, deixava al descobert un petit ble i una rodeta que, en accionar-la,
desprenia una guspira que calava foc al ble; un cop els encenalls ja cremaven,
llavors el Quim hi afegia uns troncs una mica més gruixuts perquè en sortissin
unes bones brases. Damunt de les brases hi afegia un grapat de carbó que havia portat
de casa seva. Tot seguit introduïa el pot petit a dins del gros perquè
l’escalfor diluís la pega fins a convertir-la en un líquid espès i enganxifós. Mentre
la pega es diluïa, el Quim aprofitava l’ocasió per desencrostar el pinzell
d’empeltar, i és que, un cop fet servir i la pega s’assecava, el pinzell
esdevenien una massa sòlida i uniforme. El Quim desencrostava el pinzell
posant-lo damunt d’un roc i, amb la part posterior de la destral, picava el
tros empegat fins que els pèls quedaven lliures de la pega solidificada.
Sé que per
empeltar un arbre hi havia diverses maneres de fer-ho. Tanmateix, la que feia
servir habitualment el Quim, com també la majoria de pagesos de Sant Climent, consistia
a fer un tall transversal a la soca de l’arbre que, generalment, era un tany bord,
i tot seguit feia un altre tall diametral i poc profund que servia per separar la
branca en dues meitats, a cada punta del tall, hi introduïa un eixart de la
mena d’arbre que volia empeltar.
I parlant
de pega d’empeltar, ara em ve a la memòria un temps en què, l’esmentada pega,
es fabricava de manera artesanal. Al capdamunt de la Riera de Salom, on
conflueixen els paratges del Fontanelles
i el Mas de la Fou, hi havia un forn on uns homes es guanyaven les garrofes
fabricant pega. La matèria primera per elaborar la pega era la teia de pi.
Ficaven els buscalls de teia a dins del forn, després hi calaven foc al capdamunt,
ho tapaven, i a mesura que els troncs cremaven, s’anava desprenent la reïna, la
qual s’escolava fins a la base del forn. A la part exterior del forn, i arran de terra,
hi havia el que se'n deia l'olla, també la pastera. Les dues construccions es
comunicaven entre si i amb el forn. No explicaré tot el procés perquè la cosa
s’allargaria massa. Només diré que la pastera era un recipient fet amb quatre
taulons, i que, quan la pega s'havia refredat i solidificat, llavors retiraven
els taulons i, mitjançant una destral o una eina de tall, tallaven la pega a la
mida que ells consideraven més adient. Normalment se’n feien daus d'un pam per
cada costat.
Reprenent
el fil del relat en el moment que es van extingir els ceps i aquests van ser
substituïts per cirerers, l’època més esplendorosa de l’any, era quan arribava
el temps de les cireres. Un temps en què els camins de muntanya era un tragi
constant de persones i carros anant a la vinya de matinada i tornant quan el
sol es ponia.
Va haver-hi
una època —una en què les ràdios portàtils encara no havien aparegut a Sant
Climent—, en què era molt complaent poder escoltar les cantades de les pageses
i els pagesos, o dels jornalers i jornaleres. Uns cants que ressonaven arreu de
la muntanya i es barrejaven amb el refilar dels ocells. Males llengües asseguraven
que, qui cantava, eren els jornalers i ho feien obligats per l’amo, doncs, mentre
cantaven no es cruspien les cireres. He dit males llengües perquè, pel que he
pogut sentir i comprovar, la gent de Sant Climent d’antany, era gent de cor generós
que mai no negava un favor a qui ho necessitava. Això si, sempre que es tractés
d’una cosa raonable i el benefactor tingués mitjans per a poder-li concedir. Era
un poble de pocs habitants però molt ben avinguts. Com si tots estiguessin
emparentats entre si.
Tanmateix —i
el que diré ara és cosa ben coneguda perquè
el mateix passa en el món dels humans —, en l’àmbit rural no tot són flors i
violes. A part dels incendis forestals —dels quals ja n’he parlat a bastament—,
també existeix el risc que et caigui un llamp al damunt i et causi ferides
irremeiables, o que et deixi ben socarrimada; o bé que una forta ventada
t’esqueixi les branques; o que l’impacte d’una pedregada et causi petites i
múltiples ferides que et malmeten el fruit i et despullen de les fulles.
Amb això
del canvi climàtic, predir la meteorologia estacional és tan difícil
d’endevinar com el número que sortirà premiat al sorteig de la loteria. Els
records emmagatzemats en les meves arrels encara tenen present la fredorada esdevinguda
el mes de febrer del mil nou-cents cinquanta-sis, un any en què es van assolir
temperatures de 10 graus per sota el zero. Va ser un autèntic desastre que va
causar la mort definitiva, o momentània, a moltes de les meves germanes. I més
que cap, les que havien estat esporgades a finals de desembre i el mes de gener.
Cosa semblant es va esdevenir amb els garrofers. He dit mort «momentània»,
perquè amb el pas del temps, de les arrels de les oliveres que no van rebre una
bona sotragada, d’elles en van néixer nous rebrots que, quan el tany va assolir
la mida adequada, el pagès el va empeltar amb un eixart d’olivera autòctona. De
la mateixa manera es va actuar amb els garrofers.
Una
evidència que em fa pensar que el canvi climàtic pot ser una realitat, és com,
de manera gradual, han anat minvant els dies de pluja. Aquelles llevantades que
duraven quatre o cinc dies i les gotes queien persistents i de manera compassada,
el que se’n diu fer el xim-xim, també és cosa que ha passat a formar part del
passat. Ara s’esdevenen llargs períodes sense que caigui una gota, i quan
cauen, ho fa de manera tan ràpida i amb tanta intensitat, que més que ser de
bon aprofitar, la majoria de vegades, causen un disbarat.
Anys
enrere, en temps de tardor, pràcticament cada any hi havia una bona anyada de
bolets. Penso que el terreny, que en aquella època era més pròdig en saó, feia
possible que el bosc fermentés i els bolets apareguessin arreu. No com ara que
entrem a la tardor amb una calor que és més pròpia del mes d’agost que no pas
d’octubre o novembre.
Recordo
que anys enrere, pràcticament tot el sòl de les muntanyes de Sant Climent estava
destinat al conreu del cep. Hi havia vinyes per donar i per vendre. Tant pel
que fa a solells com ombrius. En menys mesura també hi havia garrofers i
oliveres. Garrofes pel consum dels animals de tir i oli i olives pel consum de
les persones. La fil·loxera va fer que els ceps passessin fossin un record del
passat. Com abans he dit, un cop els ceps finits, van aparèixer els cirerers,
els quals van viure una època esplendorosa. I si dic: «van viure», és perquè,
avui dia, ja és un cultiu pràcticament residual. Potser també hi té a veure el
canvi climàtic, el qual, a part de fer minvar la saó del subsol, ha fet que apareguin
plagues que abans no existien perquè les temperatures no ho feien possible. Com
a exemple, ens ha arribat aquella mena de mosca asiàtica anomenada suzuki.
Jo no soc
ningú per predir que passarà en el futur, però la longevitat m’ha atorgat una dilatada
experiència, cosa que em fa pensar que potser algunes coses tornaran a ser com
eren abans, no ben bé com abans, doncs, pel que fa al progrés, és assenyat
aprofitar el que és útil. Tanmateix, potser es tornarà a valorar el producte de
proximitat, aquells que són elaborats de manera artesanal. Tal vegada aquesta immensitat
de terreny erm, esdevindrà un conreu dedicat a les plantes autòctones, o bé
tornaré a veure als pastors amb el seu ramat de cabres i ovelles deambulant per
aquests verals cruspint-se les herbes i adobant el terreny amb els cagallons. Potser
la llet, el vi i altres productes que actualment es compren embotellats, es
compraran a granel i l’època del tetrabric, els envasos de plàstic i d’alumini serà
recordada com una cosa del passat. Em sembla que això que en diuen “Productes Ecològics”,
ja apunta cap a la direcció a la qual jo em refereixo.
No us
atabalo més i m’acomiado amb l’esperança que
l’home que em va venir a veure torni un
altre dia i enllesteixi la feina que va deixar ajornada.
S’acomiada de tots vosaltres,
L’Olivera Climentona
I aquí s’acaba la història de l’olivera. He quedat bastant
satisfet amb el que acabo d’escriure. I la meva satisfacció no consisteix en el
fet de pensar que ho he fet la mar de bé, que és un escrit de certa qualitat.
Si pensés així, pecaria de petulant, i aquest és un dels adjectius als quals
tinc més tírria. La meva satisfacció resideix en un fet tan trivial com és el
fet d’haver trobat una olivera singular. Un arbre que m’ha permès —de manera
agradosa— viatjar per la història de la pagesia de Sant Climent. També ha estat
motiu de satisfacció reviure els fets i els costums de quan jo era petit i que,
actualment, com ho explico a la mainada, resten amb la boca oberta com si en
lloc d’una vivència els expliqués un conte.
Gairebé mai no em sento del tot insatisfet amb què escric. Potser
sí que m’envaeix una mica l’eufòria. Tanmateix mai experimento una satisfacció completa;
per dir-ho d’una altra manera: que la cosa no m’ha sortit tan bé com jo pensava.
Gràcies al meu pare que em va inculcar l’afició a llegir i a escriure,
i tot just quan havia deixat enrere
l’edat dels bolquers, he estat i continuo essent un lector empedreït. A l’hora
d’escollir un llibre, la meva preferència no té res a veure amb el gènere i el
tema. Una mica potser sí!, però no gaire. El que jo més valoro, també el que em
causa més plaer, és l’estil i la manera d’escriure amb la qual està dotat
l’autor del llibre que jo he escollit. Més d’un cop, havent començat a llegir
un llibre, de cop l’he tancat per no tornar a obrir-lo, això sí, prenc nota del
nom de l’autor per no tenir la caparrada de comprar-ne un altre que ell hagi
escrit. Tot és qüestió de criteri, i el meu, de criteri, em diu que de la
vulgaritat no en trauré res d’aprofitable, en canvi, dels autors que jo
considero que tenen un estil que voreja la perfecció, d’aquests sí que en puc aprendre
alguna cosa per petita que aquesta sigui. Tot i que les comparacions són
odioses, haig de dir que, quan llegeixo un llibre dels que em fan caure la bava
de tan a gust que el llegeixo, si en aquell moment se m’ocorre pensar amb la
manera que jo escric, tot seguit m’envaeixi la síndrome de la insignificança.
Això sí, no em desanimo, sinó ben bé el contrari. Com va dir en Jules Renard: «D’entrada, cal fer voluntàriament, amb
plaer, el que es fa. El resultat no importa. És imprevisible i se l’aprecia
poc. Però l’autor se sent satisfet. Sempre és així». Pel que fa a mi, això de “satisfet”, requereix
un cert matís, doncs, com he dit abans, no sempre me’n sento de satisfet. Més
aviat mai!
Per acabar vull expressar el meu agraïment a l’olivera que en el
seu dia vaig descobrir, i vull fer-ho per partida doble: primer perquè ha estat
ella la que m’ha inspirat a escaure aquest relat; segon: pel molt que he gaudit emprant el temps
fent una cosa que molt m'agrada, com és escriure! Que ho faci mitjanament bé o
malament, això ja són figues d'un altre paner.
Més d’una vegada, quan acabo d’escriure sobre el tema que sigui, tot
seguit —i per poca estona— m’envaeix el desànim pensant que la part del cervell
on acostumo a emmagatzemar les idees literàries s’ha quedat orfe, vaja, que soc
com un vaixell en dic sec. Tanmateix, l’atzar és tan capritxós, que en el
moment més impensat, com ha estat el cas de l’olivera, apareix qualsevol cosa,
per insignificant que sigui, que fa que la inspiració torni a fer acte de
presència i em permeti continuar gaudint amb un dels entreteniments que més m’agraden.
Desitjo no haver-vos atabalat gaire,
Josep Vendrell Gelabert
(1) Pel que fa a alguns dels mots de les cases que acaben en una o, he fet servir la u neutra, ja que aquesta era la manera com ho pronunciava la majoria dels habitants del poble. Per escriure’ls, ha calgut que em situés en el temps de la meva infantesa per fer un recorregut mental pels carrers del poble, fixant-me en cada una de les cases de les quals recordo que havien menat un tros de terra.
Agraïment
Vull expressar el meu agraïment a la Montse Feu Mulet per haver tingut la gentilesa —també la paciència— d’haver llegit el meu escrit i haver-me advertit dels possibles errors ortogràfics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada