EL CINEMA DEL CASINO

 

EL CASINO

 

      El mot Casino és un mot genèric que agrupava tres seccions: El Cinema Clementense, El Bar del Casino i el Grup Escènic del Casino.

       Valga dir que la sala del cinema, tot i que oficialment s'anomenava "Cinema Clementense", tothom el coneixia pel Cinema del Casino. Jo mai no havia sentit a ningú de Sant Climent anomenar-lo d'altra manera El nom de "Cinema Clementense", es feia servir per encapçalar els programes amb els quals s'anunciaven les pel·lícules que es projectarien el pròxim diumenge o qualsevol altre dia de la setmana que s'escaigués en festiu.

        Tot el que he escrit pel que fa al Cinema, com al Bar i al Teatre, és pràcticament una transcripció literal de què vaig escriure en el meu llibre: "Un temps..., un lloc... una gent...". El que sí que hi afegiré, seran algunes fotografies com també alguns dels programes que servien per anunciar les pel·lícules, o les obres de teatre, que pròximament s'havien de projectar.

        La part referent al Cinema del Casino, la dedico al Climent Bordas Marcé (1941-2015) i a l'Antonet Riera Marieges (1943-2008). Gràcies als programes que ells van guardar i en els que s'anunciaven les pel·lícules a projectar, ara m'ha estat possible disposar d'uns documents que, considerant l'antiguitat que tenen, gairebé els podem considerar com uns documents històrics. Uns programes amb maquíssimes fotografies i dibuixos, també, si un sap llegir entre línies, podrà fer-se una idea aproximada del tracte que el govern franquista dispensava a la cultura cinematografia d'aquella època. Un exemple el podem trobar en el programa de dues de les pel·lícules a projectar, es dóna el cas que, la pel·lícula que figurava en segon terme, ja es donava per entès que era el plat fort de la vetllada cinematogràfica, la més exitosa de les dues, doncs bé, resulta que en cas d'haver-hi un film de producció espanyola, mal fos un somnífer que t'ajudava a matar el temps fent badalls i capcinades, aquesta figurava en segon terme com si es tractés d'una gran pel·lícula quan en realitat era un gran rave.

        En alguns comentaris que hi ha als programes —i sense cap bri de decència per part d'unes autoritats governamentals- eclesiàstiques que es vanagloriaven de ser els vetlladors públics pel que fa a la moral—, en ells s'exalça la violència com si fos un atribut afegit al masclisme. Per exemple: en el film RIO ABAJO, projectat a Sant Climent el dia 13 de març de 1949, textualment es pot llegir: El amor y el odio en lucha cara a cara en una tierra donde los hombres valían según sus puños y las mujeres según su belleza y en las que tan solo se podía vivir peleando. Esa tierra de arbolés gigantescos, cruzada por el tempestuoso rio Misisipí, la cámara en tecnicolor ha sabido captar sus magníficas e imponentes bellezas naturales, y también sus "magníficos puñetazos" que en ella se reparten sus moradores.

També és vergonyós, i més que vergonyós bastant immoral, que en les imatges del programa en què s'anuncia la pel·lícula "Pasión Salvaje", es vegi la cara de la Susan Hayward a dins la caldera d'una locomotora i consumint-se envoltada de flames com si es tractés d'un tros de carbó i, davant de la caldera, es pot veure al William Bendix, atiant el foc a còpia d'afegir més carbó a la caldera.

Això només és una mostra de les moltes bajanades que es poden trobar en alguns dels programes.

Uns programes que he afegit al final del present escrit. En la seva majoria, es pot llegir que la sessió de cinema es desenvoluparia a les sales de Viladecans i Gavà. Però encara que no se'n faci esment, es tractava de les mateixes pel·lícules que s'havien de projectar al cinema de Sant Climent. Si ho feien així, era perquè per estalviar-se les despeses d'imprimir un nou programa, doncs, les pel·lícules de les poblacions veïnes eren les mateixes que es projectaven a Sant Climent. Com que al poble només hi havia un cinema, la cosa no donava peu a confusió. A més, la gent ja n'estava assabentada.

Si hi ha programes on consta el Cinema Clementense, és perquè es tractava d'una diada especial com podia ser la Festa Major d'Hivern. Un exemple el podem trobar en la festa Major d'Hivern del 1947 que es va projectar La Dama de Shangai, i  Francis en las carreras, pel que fa a la Festa Major del 1953. Tot i que quan es va projectar aquesta última pel·lícula jo només tenia cinc anys, encara recordo perfectament la pel·lícula i que la tal Francis era una mula.

Com abans he esmentat, si he pogut incorporar molts dels programes d'aquella època, ha estat gràcies al Climent Bordes Marcé i a l'Antonet Riera Marieges. Això no obstant, els programes que ells van guardar, abracen el període 1941-1960. Considerant que el Cinema del Casino va tancar les portes l'any 1979, hi ha un buit de dinou anys del qual no disposo de cap programa. Suposo que el Climent i l'Antonet, a mesura que es van fer grans, també va anar minvant la seva dèria per apilar programes. Si no recordo malament, els programes van deixar d'editar-se molt abans que el Cinema del Casino cessés la seva activitat. La gent ja se n'assabentava mitjançant el tràiler on s'anunciava les pel·lícules que es projectarien el pròxim diumenge. També se'n podia assabentar mitjançant la cartellera que es penjava a la paret del carrer.

Com abans he esmentat, considero que el programes que s'exposen al final d'aquest escrit sobre el Cinema del Casino, han esdevingut uns documents històrics on es poden veure unes imatges molt boniques, com també llegir unes dades que, a més d'un, faran que se senti més jove.

 O almenys així m'ho sembla a mi.

                                                                           Josep Vendrell Gelabert

     A Sant Climent, la primera sala de cinema que hi va haver va ser l'any 1933. Estava ubicada en una petita sala que formava part del Bar Independiente. Un que es trobava a la Plaça Francesc Macià i també servia de terminal de l'autobús de línia.

Els pioners del cinema a Sant Climent van ser l’Albert Mas Alaball (l’Albert de Cal Baster) i el Robert Condemines Valls (el Robert de Cal Mondeto). Totes les pel·lícules que es van projectar al cinema del Bar Independiente van ser sense veu, el que se'n deia cinema mut. I ja es pot donar per sobreentès que van en blanc i negre. L'únic so que acompanyava a les imatges provenia de les notes musicals d’un piano. L’encarregat d’omplir amb música el buit que no omplia la veu, va ser el Jaume Cortés Montserrat, més conegut pel Jaume de Cal Ceguet.

També s'ha d'agrair al Jaume que el jovent d’aquella època pogués gaudir d'unes sessions de ball amb les notes sorgides de les tecles del seu piano. A part del piano, les sessions de ball, també eren acompanyades pel so d'un instrument anomenat “Els Ossets”, el qual consistia en una rotllana de cuiro amb ossos penjat i cadascun d'una mida diferent. Talment fos un collaret. Es feien sonar amb l'ajuda d'un altre osset. El Climent Julià Torras, de la casa de Cal Patató, era qui s'encarregava de fer sonar un instrument tan rudimentari. 

El Jaume, tot i haver quedat cec des de ben petit, tocava el piano amb gran mestria. La seva ceguesa va ser a causa d'un accident de cacera. Resulta que pels volts de Nadal, el Jaume va anar a la muntanya a buscar molsa per fer el pessebre. Un caçador que rondava per aquell indret, va veure bellugar-se quelcom en mig d'uns matolls, aleshores, tot pensat  que es tractava d'una peça de caça, amb l'escopeta va endegar un tret que va impactar a la cara del nen provocant-li la ceguesa. El caçador va dir que el nen havia imitat el so d’una perdiu, versió que mai no va poder ser demostrada. Arran d’aquell desafortunat accident, el Jaume va aprendre a tocar el piano com un recurs amb què guanyar-se la vida. Això no obstant, el seu ofici, almenys durant els anys que jo el vaig conèixer, va ser el d’avicultor. Algunes vegades, quan la mare m'enviava a fer algun encàrrec a Cal Ceguet, jo restava admirat veient com el Jaume, tot i la seva ceguesa, es movia per l'interior de la granja amb la facilitat de qui té el sentit de la vista totalment intacte.     

Reprenent el fil del relat en la primera sala de cinema, valga  dir que, en aquella època, era tan minsa la potència de l'energia elèctrica, que la gent de les cases endevinava quan  començava la pel·lícula a causa d'una sobtada baixada en la intensitat de la llum. La primera companyia subministradora d'electricitat va ser La Canadiense, que temps més tard però abans que esclatés la Guerra Civil Espanyola, va passar a anomenar-se Riegos y Fuerzas del Ebro.

Durant el temps que va durar la Guerra Civil, no hi va haver cinema. Un cop acabada la guerra, va sofrir una petita crisi econòmica, moment en què el Robert de Cal Mondeto va cedir la seva participació en el seu soci i amic l’Albert de Cal Baster. L'Albert, com molta gent d’aquella època que passava estretors per culpa de la maleïda guerra, tampoc no anava massa sobrat de diners. Una mancança que va compensar amb el seu tarannà emprenedor i la intuïció que el cinema era un valor a l'alça.   

Un cop l’Albert va passar a ser empresari únic, va traslladar la sala de cinema a un local molt proper de l'anterior, que tot i ser petit, tenia un aforament molt més gran que el de la sala del Bar Independiente. La nova sala va ser construïda al carrer Calvo Sotelo (avui Rafel de Casanova) i era com un apèndix del Bar del Casino.

 

Obres de remodelació de la sala de Cinema del Casino. El primer és l'Albert Mas, el segueixen del Pep Lladó i el Climent Tomàs

 

La construcció de la nova sala va coincidir amb el  començament del període en què la indústria cinematogràfica nord-americana estava en la seva màxima esplendor assortint de pel·lícules de temàtica variada a totes les sales escampades arreu de la geografia mundial. Cosa que va propiciar el naixement i consagració dels grans mites del cinema. Un seguit d'actrius i actors que van omplir molts cors amb amors platònics. Molts joves, i no tan joves, van trobar en les imatges aparegudes a la pantalla el tipus d'heroi amb què emmirallar-se. Com que en aquell temps, a part del ball i el teatre, no hi havia gran cosa més amb què esbargir-se, les sales de cinema van començar a omplir-se de gom a gom essent el cinema el passatemps preferit per part dels espectadors.

L'aforament del nou cinema aviat va resultar insuficient a causa de la gran quantitat de públic que hi acudia. Aleshores, per ampliar la sala, l’Albert va comprar dues cases adjacents a la sala del cinema, la façana de les quals donava al carrer Major. Amb l'enderroc de les dues cases es va engrandir la sala del cinema traslladant-se la pantalla, de la paret lateral de la casa de Cal Sagasta, a la paret que donava al carrer Major.

La compra de les dues cases per part de l’Albert, es feia del tot necessari a fi de poder ampliar l'aforament de la sala. Una de les dues cases era propietat d’una família emparentada amb els senyors Torroella, els quals van estar d'acord amb la seva venda.

L'altra casa era propietat de Cal Olivé i el propietari no la volia vendre, puix que la guardava com a dot per a una filla. Per si un dia la contreia núpcies i la parella pogués disposar de la seva pròpia llar. A fi de solucionar-ho, l’Albert va oferir a l'Olivé una casa de la seva propietat, com si fos una mena de permuta. La casa que va rebre l'Olivé a canvi de l'altra, estava molt a prop de la sala del cinema.

La sala que fins aleshores s'havia fet servir per projectar les pel·lícules, com també el Bar del Casino, eren propietat del senyor Joan Altisent. Per unificar la finca amb les dues cases comprades per l’Albert, els dos propietaris van fer un pacte: l’Albert traspassava la propietat de les cases comprades al senyor Altisent, i a canvi el senyor Altisent es comprometia, de per vida, a mantenir el preu de lloguer que l’Albert pagava en aquella època. Va ser un pacte entre cavallers, i mai més ben dit, doncs, excepte el traspàs, tot va ser signat i segellat de paraula, sense que pel mig hi hagués cap mena de document. Un pacte que va durar fins que el cinema va tancar les portes.

Durant el temps de la dictadura franquista, la tria de pel·lícules no era lliure, sinó que per cada ix pel·lícules estrangeres se n’havia de projectar una d'espanyola. Segons informació rebuda per part dels familiars de l’Albert, pel que fa a algunes pel·lícules de producció espanyoles, sí que es van adquirir els drets per cobrir la quota assignada, però a l'hora de la veritat, si s'ensumaven que eren una poca-solta i no tenien gens de ganxo comercial, no les projectaven. Les autoritats encarregades de fer complir la norma, mai no es van pronunciar en contra: o bé ja en tenien prou amb els calés que cobraven, o bé ningú s'entretenia a comprovar si eren projectades o no. Del que si tenien molta cura, era de catalogar les pel·lícules segons el grau arbitrari que ells consideraven podia corrompre  la moral de la canalla. D'aquesta tasca se n'encarregaven els inspectors de Protección de Menores, els quals, de tant en tant, es deixaven caure per les sales de cinema.

En les pel·lícules on sortien dones de molt bon veure, les qualificades de “dones fatals”, un qualificatiu tan poc apropiat com hipòcrita, ja que qui les qualificava d'aquesta manera de ben segur que li hauria agradat, de tant en tant, trobar-se una d'aquestes fatalitats a dins del llit.

Aquesta mena de pel·lícules, quan s'anunciaven a la cartellera, més coneguda “pels quadres”, hi figurava un cartell on es feia saber el grau de pecaminositat d'algunes de les escenes projectades. Si per als petits el rètol era un avís de què no els era permès anar al cinema i d'aquesta manera estalviar-se cometre un pecat, per als adults era l'avís d’una cosa digne de veure, una cosa que de cap de les maneres no es podien deixar perdre. Segons el criteri dels censuradors, en el rètol hi figurava: “No apta para menores”. “Tolerada” o “Apta para todos los públicos”. El de tolerada se'l podien haver estalviat, per ser d’una absurda ambigüitat, si era tolerada és que era apta per a tots els públics. De fet ho posaven més per complir amb la normativa establerta que no pas per altra cosa. Així i tot, i pel que fa al cinema de Sant Climent, la canalla, digués el que digués el rètol, igualment anava al cinema. En esporàdiques ocasions havia aparegut un inspector de protecció de menors. Quan això s'esdevenia —com que els de poble no érem tan rucs com els inspectors es pensaven, els encarregats del cinema, que ja veien venir l'inspector des de deu hores lluny—, abans que l'inspector entrés a la sala del cinema, l'entretenien convidant-lo a fer un cafetó.

Quan entrava a la sala la canalla ja havia desaparegut com per art d'encanteri. El fet que la mainada s'assegués als primers bancs de davant de la pantalla, això propiciava que l'acomodador, llanterna en mà, entafores  els infants a dins dels lavabos. Quan el senyor inspector tocava el dos, la canalla tornava al seu seient.

D'escenes cinematogràfiques de sexe no en puc parlar gaire, perquè, per dir-ho clar i català, no n'hi havia! Fins i tot una aixecada de faldilles en un respirador del túnel del metro que deixava al descobert les precioses cuixes de la Marylin Monroe en la seqüència del film: “La tentación vive arriba”, va esdevenir una mena d'icona sexual. Cosa d'homes en temps de penúries. Com bé diuen: “Qui té gana somia pa”.

La censura era dirigida conjuntament pel govern i les autoritats eclesiàstiques, les més radicals, ja que de capellans que no combregaven amb l'ideari feixista prou que n'hi havia, això si, havien de treballar en la més absoluta clandestinitat. En cas de no haver-ho fet així, el més lleu que els hauria passat era que els haurien engarjolat. Coincidint amb l'època de la meva adolescència va ser quan van aparèixer els primers capellans obrers, els quals donaven empara a reunions clandestines de gent que vetllava perquè no s’apagués la minsa flama de la identitat catalana. També feien costat a les reivindicacions laborals de la classe obrera. Aquesta va ser una de les maneres com, una part de l'Església Catalana, va jugar un paper fonamental en la lluita antifranquista.   

El Cinema Casino compartia les pel·lícules amb les sales de Viladecans i Gavà. Era com una mena de roda. Qui començava a projectar la primera pel·lícula era el Cinema Modern de Viladecans. D'aquest passava al cinema de Sant Climent. Quan mancava poca estona per enllaçar amb el següent rotlle, un missatger anava a buscar el següent a la veïna població de Viladecans, i aprofitant el viatge, lliurava el rotlle que ja s'havia projectat a Sant Climent. El Cinema Modern passava el rotlle de pel·lícula al Cinema Vell de Viladecans, conegut també pel Cinema de Les Columnes i que tenia un horari de començament més tardorenc que el Cinema Modern. D’aquesta última sala passava a Gavà, població on hi havia els cinemes Novetats i Casino. I així era com s'establia un circuit per cada tros de pel·lícula, amb la qual cosa, per poder projectar una pel·lícula sencera, s'havien de fer entre deu i dotze viatges. Durant un cert període també va formar part d’aquesta intricada xarxa de distribució, el Cinema del Centre Parroquial de Viladecans.

A Viladecans, l'any 1960, es va inaugurar el Cinema Avenida, el qual disposava d'un aforament per a set-centes persones. Una sala moderna que va sorprendre als aficionats al cinema de manera molt favorable. Tant per la bona panoràmica com per la comoditat dels seus seients, els quals estaven entapissats i eren flonjos com si fossin coixins de plomes, no res a veure amb les belles butaques de cartó premsat i respatller amb relleu dels antics cinemes. Aquella sala era comparable a les que existien a la ciutat de Barcelona. La primera pel·lícula que jo hi vaig anar a veure, acompanyat dels meus pares, va ser Els deu Manaments, dirigida per Cecil B. De Mille i protagonitzada pel Charlton Heston.  

En aquella època, i més en un poble petit com era el nostre, el cinema tenia una importància cabdal, ja que servia per aglutinar a la gent, cosa que contribuïa a enriquir la vida social de l'època. El cinema va ser una desfilada de somnis i il·lusions. Molts costums i tendències dels americans i projectats a les pel·lícules, tant per la canalla com pel jovent, van ser un referent en què emmirallar-se.

 

L'Isidre Planella amb el projector del Cinema del Casino

 

Com que encara no disposàvem de televisors, el cinema era l'únic lloc on podíem veure pistoleres, cavallers medievals, vaixells de pirates, àrids deserts, frondoses selves, diversitat de bestioles, muntanyes de cims altíssims i coberts de neu, volcans que escopien foc, horripilants vampirs que ens feien por però no per això deixàvem d'anar al cinema. Les meves pel·lícules preferides eren les dels cavallers medievals, tipus Robin Hood.

Aproximadament a mitjan setmana, en el tros de paret que hi havia entre la casa de Cal Buló i la casa del senyor Arinyo, s'hi penjava la cartellera amb alguns fotogrames de les pel·lícules que es projectarien el diumenge. La majoria de la mainada, i jo n'era un d'ells, no ens cansàvem de mirar el que popularment s'anomenava "els quadros", i no una sola vegada, sinó que en un mateix dia potser hi anàvem un parell o tres de vegades.

Imatge de com era la Plaça en aquella època. Al començament del carrer Calvo Sotelo, i encerclat amb groc, es pot veure el tros de paret on es penjava la cartellera. Més popularment coneguda com els "Els Quadros". 

També, en un pany de paret del vestíbul del cinema, hi penjaven un cartell, de mida bastant grossa, en el qual s'anunciava una pel·lícula a projectar. El que no hi constava era la data que la projectarien. Si la pel·lícula anunciada era una de les meves preferides, llavors m'envaïa una gran impaciència. La boca se'm feia aigua tot esperant el dia que la projectarien. Era com si m'ensenyessin un caramel però sense lliurar-me'l i sense dir-me quin dia me'l lliurarien.

La tarda del diumenge, molta abans que el cinema obrís la porta, la gent ja s’hi arremolinava al davant fent tanda. En el moment d’entrar i a causa de la presa, o de la impaciència, els uns empentaven als altres i més d'un cop havia petat el vidre de la porta.

Un cap a dins de la sala, la cridòria era ensordidora. Quan s'apagaven els llums, i com si l'interruptor del llum estigués sincronitzat amb la veu de les persones, de cop i volta es feia un silenci sepulcral. La primera cosa que trencava el silenci, era la carrinclona música del No-Do, una mena de noticiari cinematogràfic d'exagerat contingut franquista. En ell es magnificava tot el que passava a Espanya i es ridiculitzava tot el que passava a la resta del món.

Un cop s'acabava el No-Do, començava la projecció de la primera pel·lícula. El silenci continuava essent sepulcral, només era interromput per algun ocasional estossec o el soroll de les clofolles de qui s'entretenia menjant cacauets. En les pel·lícules d'acció, en el moment que arribaven els bons per estossinar als dolents, la cridòria de la mainada es feia ensordidora.    

Acabada la primera pel·lícula, es feia mitja hora de descans, estona que la gent aprofitava per sortir al carrer a fer petar la xerrada, o bé anar al bar del Casino a prendre un refresc. La majoria de la gent preferia comprar llaminadures a la parada ambulant de la Manuela. Per avisar que estava a punt de començar la segona pel·lícula, es feia sonar un timbre.

Qui ha tingut el plaer de veure la pel·lícula: “Cinema Paradiso”, es pot fer una idea gairebé calcada de com era el Cinema Casino.

Algunes pel·lícules eren una veritable tortura, tant visual com acústica. Tot i així, no deixaven de veure-les. I és que el cinema era l'únic d'entreteniment de què disposàvem la tarda del diumenge. Aguantàvem, impertèrrits, uns rotlles de folklore del més pur altiplà central espanyol, la majoria dels quals eren interpretats per infants prodigis de l'època, com en  Joselito i la Marisol, dels quals no dubto de la seva vàlua artística, però sí que em reafirmo en la mediocritat de les pel·lícules per ells interpretades.

Abans de la guerra, en temps de la República, el cinema espanyol havia gaudit de molt bona reputació. Un cop acabada la guerra, amb l'èxode dels intel·lectuals d'esquerres, com va ser el cas d'en Luis Buñuel, el cinema espanyol va esdevenir un instrument propagandístic per part del govern. Pel·lícules com “Raza” de l'any 1942, amb guió del mateix Franco, o “Franco, ese hombre”, dirigida per José Luis Saenz de Heredia, cosí germà de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de Falange Española, van ser uns clars exponents d'aquests vanitosos i mediocres films.

Quan es va proliferar l'ús del televisor, va començar la davallada d'espectadors a les sales de cinema. L'aparició del reproductor de cintes de vídeo, per acabar-ho de rematar, li va donar el tret de gràcia, i més en els pobles petits on part de la gent va preferir quedar-se a casa còmodament assegut i amb la mirada fixada davant la pantalla del televisor

El dia setze de juliol de 1979, el Cinema Casino va tancar definitivament les portes. Quan la clau va fer l'últim clic a dins del pany, i com si es tractés del batec d’un cor, aquella multitud de vivències i records empresonades allí dins i que la gent havia protagonitzat mitjançant crits, aplaudiments, xiulets, rialles, llàgrimes, somnis, petons, moixaines i tota mena d'actes que el romanticisme cinematogràfic de l'època feia encomanadís a les parelles d'enamorats, van quedar sepultats de per vida. Sepultats però deixant una escletxa per on sortir i passar a formar part de la història del poble.

Uns anys abans que la Sala del Casino cessés en la seva activitat, i com que molta gent ja disposava del seu propi cotxe, va optar per anar al cinema de poblacions veïnes com era el Cinema Maragall de Gavà. Una sala comparable a les millors de Barcelona. Amb uns seients molt còmodes. La Sala del Casino, també va canviar les butaques substituint-les per unes de modernes i comodísimes (part d'elles són les que figuren a la Sala de Plens de l'ajuntament). Això no obstant, com que la gent ja estava avesada a marxar fora poble i els que anaven al cinema de Sant Climent eren quatre gats mal comptats, el propietari va decidir plegar veles perquè, a part de no ser rendible, sentimentalment feia pena veure una sala pràcticament buida quan en altre temps hi havia hagut empentes per a poder accedir-hi.   

Jo i la Montserrat, junt amb altres parelles, vam optar per anar al Cinema Maragall de Gavà, però, a dir veritat, i sense negar que els seients eren molt més còmodes i la qualitat del so i la imatge d'una qualitat més que excel·lent, resulta que no era ben bé el mateix, hi mancava l'embruix d'una gent que es coneixien els uns amb els altres. També la flaire de cacauets, caramels i ametlles garapinyades.

                                                                                                                                                             Josep Vendrell Gelabert