ELS
REFUGIS ANTIAERIS A SANT CLIMENT CONSTRUÏTS EN TEMPS DE LA GUERRA CIVIL
Qui això escriu, en temps de la seva infantesa, havia
conegut fins a dos refugis excavats a l’àmbit de Sant Climent de Llobregat. Construccions
que, en temps de la Guerra Civil Espanyola, van servir perquè les persones es
protegissin d'un eventual atac aeri per part de l'exèrcit feixista. Un
d'aquests refugis havia estat excavat a la zona dels Hortets, concretament darrere
del carrer Sant Climent, on avui dia hi ha el carrer Costa Fustera. Un indret
que, en aquell temps, era un conreu d'oliveres i garrofers. Un d’aquests
refugis estava ubicat a la part més
oriental del poble, concretament, a la barriada popularment coneguda com el
Poble Sec. Aquest refugi, o el que en restava d'ell, havia estat construït a la
riba d'un camp que limitava amb el que s’anomena la paletera i, oficialment, era la Avenida de la Victoria, avui dia,
carrer Moll. Concretament, estava ubicat en l'indret on avui s'aixeca el bloc
de pisos on hi ha el Bar La Rodera.
Fa pocs dies que van fer obres de
restauració de la façana. Circumstància que, amb molt bon criteri, va servir
per fer el que s’hauria d’haver fet molts anys enrere, com era suprimir el rètol
anunciador del nom del carrer durant l’època franquista. Més que el nom del
carrer, era una anomalia que feia temps s'hauria d'haver normalitzat. Per
l'únic que servia, era per recordar-nos un govern militar-feixista de no gaire
bon recordar.
Fotografia d'una anomalia
Quan jo
era petit, els dos refugis esmentats, la mainada els fèiem servir per anar-hi a
jugar. El que jo més freqüentava era el dels Hortets. Un fet lògic tenint en
compte que era el més proper a casa meva,
Cal Silet.
Al refugi del Poble Sec hi havia
entrat algun dels dies que anava a jugar al carrer on vivia la meva àvia Antònia,
àvia per part de mare. Era un forat de poc profund i excavat en una riba de
terra argilenca. Em sembla recordar haver sentit dir que, quan es van fer obres
per eixamplar la carretera —en aquell temps anomenada la paletera—, es va esmotxar part de la riba, cosa que va escurçar la
profunditat del refugi
El que hi havia al paratge dels Hortets
era un refugi que jo, donava per fet, que encara romania intacte. Però, la meva teoria, es va desmuntar quan
vaig ser informat que el refugi havia tingut una llargada aproximada de dotze
metres. Quan un s'hi endinsava, i a partir d'un cert punt, la foscor era absoluta.
Per no ensopegar o topar amb una de les parets, d'amagat dels de casa,
m'emportava un tros d'espelma i uns quants mistos. No la capsa sencera perquè llavors
l'haurien trobat a faltar i ni Déu me n'hauria deslliurat de ser castigat. Això
que en aquell temps jo era un dels seus fervents seguidors. Un més de tota la catèrvola
de nens que fiem d’escolans. També dels que estudiàvem catecisme per partida
doble: a l'escola i al recinte del temple. D’això s'anomenava anar a doctrina. Aprofitant que jo feia
d'escolà, algun cop m'havia pispat un tros d'espelma dels que restaven oblidats
als calaixos de la sagristia. També un bocí d'aquells ciris gruixuts anomenats
atxa que, pel fet de ser més gruixuts, irradiaven un bon feix de llum; molta
més que la dels i les espelmes.
Algú pot pensar que construir un refugi a
Sant Climent era una manera com una altra de distreure’s. De gavanyar un temps
dedicat a quelcom més profitós. Doncs, qui havia de bombardejar una població
petita i amb una majoria d’inofensius habitants dedicats a la pagesia? Una gent
que, en teoria, no representava cap perill per fer decantar el resultat final
d’una guerra fratricida originada per un eixelebrat general espanyol anomenat
Francisco Franco? Però, com bé diuen: davant de l’imprevisible perill, totes
les precaucions són poques. A això s'hi ha d'afegir que, a les poblacions veïnes
de Viladecans i Gavà, hi havia dos objectius considerats estratègics. A causa
de la col·lectivització d'indústries i serveis per part de la CNT, la Companyia
Roca Radiadors a Gavà i la de Levadura
a Viladecans, van ser considerats destins a bombardejar per part de l'aviació
franquista. Els bombardejos es feien amb un avió de combat anomenat Heinkel-46, més popularment conegut per la Pava.
Quan aquests avions treien el cap per damunt del castell de l'Eramprunyà, la
gent de Sant Climent ja percebia el soroll dels motors. Un soroll que anava en
augment a mesura que s'apropaven mentre sobrevolaven el curs de la Riera de Salom.
Encara recordo una casa enrunada que
hi havia a la rambla de Viladecans, una que es trobava a mà dreta baixant per
la carretera de Sant Climent, casa que va romandre enderrocada durant un
fotimer de temps. En una de les moltes ocasions que hi havia passat pel davant,
assegut a dalt del carro mentre anàvem als conreus de marina, li havia
preguntat al pare per què aquella casa estava ensorrada. Em va respondre que una
bomba destinada a la fàbrica la Levadura Prensada
Cinta Roja havia impactat al bell mig d’aquella casa.
Fa poc dies, a causa del meu interès per
la qüestió dels refugis, un company em va informar que en aquella casa hi havia
viscut el Magí Ginebreda. I que l'esclat de la bomba va provocar la mort d'una
de les persones que formaven la família.
Situant-me
en l’època actual, valga haig de dir que un dilluns del mes de setembre de 2019,
un dels molts que uns veïns ens reunim a la Plaça de la Vila per reivindicar l'alliberament
dels presos polítics, mentre romania assegut al costat del Cisco Vendrell Marieges,
em va dir que, com que estava assabentat que jo recorria el terme de Sant
Climent cercant antigues construccions de Pedra Seca, si no em sabia greu intentar
localitzar el refugi que en època de guerra havien construït el seu pare i el
seu oncle: en Marià i en Jaume Vendrell Benet. Li vaig dir que ho faria molt a gust.
I que, quan el localitzés, ja li faria saber.
El Cisco
també em va explicar que el seu pare i el seu oncle, de 5 a 8 del matí, havien
treballat en la construcció del refugi. La resta del dia el dedicaven a treballar
la terra i a com partir-lo amb la família.
Una altra
cosa que el Cisco em va assabentar, va ser que, mentre va durar la guerra, tant
ell com la seva família i les seves cosines, havien dormit dues nits en el
refugi. El seu oncle Jaume, nascut el 14 de febrer de 1901, va ser cridat a files la primavera del maig
del 1938. En un temps que l'exèrcit republicà necessitava més combatents, cosa per
la qual van ser mobilitzades les lleves de més edat i també la popularment anomenada
Lleva del Biberó.
Reprenent el fil del relat en el moment que el Cisco em va demanar si
podia intentar localitzar el refugi, vaig considerar que el que ell em demanava,
més que un favor, era tot un privilegi. El Cisco es mereix aquest favor i molts
més. Ell és un home que sempre ha treballat pel bé cultural i social del poble.
A parer meu, el Cisco, ha esdevingut una institució. I els seus fills Marià i
Jaume, també el seu nebot el Jaume Vendrell Bonet, són persones molt populars i
molt involucrades en la vida social i cultural del poble.
Tan aviat
com se'm va presentar l'ocasió, vaig anar a resseguir el torrent que m’havia
dit el Cisco. Un torrent on havia de trobar el refugi i situat entre la masia
de Cal Molins i l'atrotinat camp de futbol. Vaig començar la recerca pel costat
que dona a muntanya. El torrent, observat des de qualsevol de les dues ribes,
és impossible albirar-ne la llera a causa de la densa vegetació. Una vegetació on abunden els esbarzers i els
arínjols, i d’una alçada tan elevada que ha format una mena de sostre.
Obrint-me pas a cops de podal i
avançant amb extrema dificultat, vaig
aconseguir arribar al final del torrent sense haver trobat l'objectiu que cercava.
Tot i així, considero que no vaig gavanyar miserablement el temps, doncs, en
l'interior del torrent i en els trams que l'amplada ho permet, em vaig delectar
mirant uns marges de pedra seca i unes oliveres centenàries de soca retorçada. Unes
oliveres que agonitzen lentament a causa d'una vegetació que impedeix que es
vitalitzin amb la llum del sol.
El
següent dilluns, quan ens vam reunir a la Plaça de la Vila, vaig dir al Cisco
que no havia assolit localitzar el refugi. Però que tornaria a intentar-ho.
Llavors ell em va facilitar una informació que em va ser molt útil; em va dir
que si em situava a la llera de la riera i mirrava direcció a l'ermita de Sant
Ramon, el refugi havia estat construït a la riba esquerra.
Ho vaig
tornar a intentar, però entrar per la riera va ser una odissea: la bardissa és
tan espessa, que forma una barrera natural pràcticament infranquejable. En
alguns trams, vaig haver d'avançar esbardissant a cops de podall. En altres, em
vaig haver d’enfilar a la riba. Quan havia avançat aproximadament uns vuitanta
metres, i mirant de cua d'ull, em va semblar veure, camuflat darrere uns
matolls, un forat negre que podia ser la boca del refugi. Vaig retrocedir i,
sorpresa!, darrere una cortina d'esbarzers i heures, vaig trobar l'entrada al
refugi. Ràpidament, vaig deixar la motxilla a terra i vaig començar a desbrossar
al voltant de l’entrada. Feina que vaig
fer amb molta satisfacció.
Un cop vaig haver acabat, per eliminar la cortina de teranyines que envaïen el refugi, vaig tallar una branca de llorer, d'uns tres metres de llargada aproximadament, per fer-la servir talment fos una escombra i netejar el sostre de teranyines. A part de teranyines, també vaig haver de foragitar un exèrcit de mosquits.
Fotografia de l'entrada al Refugi germans Vendrell Benet
Considero que aquesta mena de construccions,
o el que en resta d’elles, haurien de ser catalogades com a bé arquitectònic d'interès
local. I més ara que de tots els refugis que hi havia, només en queda aquest.
És una construcció senzilla però molt
meritòria per ser vestigi de la història del nostre poble. També una mostra fefaent
de l'abnegada tasca de dos homes que es van preocupar per la integritat física de
la família. D'uns homes, que un cop comprovada la grandària que té el refugi,
un s'adona del munt d'hores que van haver de passar-hi perforant la riba i
retirant una copiosa quantitat de cabassos de sorra.
L'altre
forat, el que hi havia al carrer de les Oliveres, que en aquell temps no era
cap carrer sinó un petit pegat de terra plantat d’oliveres, resulta que també
havia estat un refugi. Pel que va dir la Dolors: un senyor refugi!
Em va
explicar, també en va fer un croquis, com estava distribuït el refugi. Forma d’una
A majúscula amb dues boques que avançaven paral·lelament i al final s'unien en
forma de ferradura. Aproximadament a la meitat de la ferradura, hi havia un passadís
que comunicava els dos passadissos.
Aquest refugi va ser construït, junt amb
altres veïns, pel pare de la Dolors: el Tomàs Martí Bonet. El que passa és que
un cop acabada la guerra ─ igual que el refugi de davant de la casa de la Sara
i per la mateixa causa─, en van cegar les dues entrades. Una de les causes, va
ser que van rebre queixes per part del propietari del terreny, el qual, també
era el propietari de la casa on ell habitava amb la seva família i estava construïda
uns metres més amunt d’on hi havia el refugi.
Continuant
la conversa amb la Dolors, ella encara se’n recorda d’haver-s'hi refugiat més
d'un cop, però mai no va pernoctar-hi. També en va dir que hi havia gent que,
per precaució, se n’anava a dormir a la barraca de la vinya. Altres, quan
sentien la remor dels avions atansant-se al poble, es refugiaven a llocs ben
inversemblants, com podia ser sota el ràfec d'una teulada d'un carrer estret,
preferiblement, un en què, en cas de ser de dia, hi toqués l'ombra. En aquell
moment vaig pensar: «No sé si el fet de passar desapercebuts els feia immunes a
l'esclat de les bombes». Però quan vaig cercar més informació sobre el tema
dels refugis, llavors em vaig assabentar que, el fet de refugiar-se arrambat a la
paret d'una casa, i més si el carrer era estret, tenia molta lògica, doncs, la
Generalitat, havia editat un butlletí que així ho recomanava.
Un dels llocs on la Dolors havia vist
refugiar-se alguns veïns, fou al tram del carrer Sant Climent que abraçava des
del principi del carrer fins al camí que anava a Cal Pastoret. A l'indret on
avui hi ha la Plaça de la Vila, i que, en temps de la meva infantesa estava
flanquejat per la casa de Cal Polit per un costat, i per l’altre, el corral on
el Magí Dordella tancava les cabres i la casa on vivia el Vicenç Hernández i la
seva família.
Una altra anècdota que em va relatar la Dolors, fou que, mentre va durar la guerra, a la casa de Cal Guineu, va viure-hi una dona que era de Barcelona, i que cada cop que anaven al refugi, portava una olla de patates bullides amb pell. La Dolors va dir que va arribar a avorrir aquell menjar perquè era molt insuls, ja que la dona portava les patates però ni una gota d'oli per amanir-les.
Butlletí editat
per la Generalitat de Catalunya
Aquest escrit
l’he fet per deixar constància dels refugis que hi havia hagut a Sant Climent
en temps de guerra. També perquè serveixi d'homenatge als germans Vendrell Benet,
de la casa de Cal Bertoldo, al Tomàs Martí Bonet de la casa de Cal Bous i a
totes les persones que van col·laborar en la construcció dels refugis.
Croquis del
refugi del carrer de les Oliveres
Vull acabar mostrant el meu agraïment
al Cisco Vendrell Marieges i a la Dolors Martí Bonet per tota la informació que
m'han facilitat. Sense ells, no hauria estat possible deixar constància del que
acabo d’escriure.
També un agraïment a totes les
persones que m'han facilitat alguna dada que ha contribuït a enriquir i
complementar el tema dels refugis. Com també al Josep Bonet Marcè, el qual,
molt amablement i desinteressadament, es va oferir a fer les fotografies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada