el cirerer del llobregat-pedres i mots: PICAPORTES DE SANT CLIMENT

PICAPORTES DE SANT CLIMENT UN ESTRI EN PERILL D'EXTINCIÓ

Quan pensava que se m’havien exhaurit totes les opcions d’entreteniment per omplir el buit deixat per algunes aficions que ja no puc portar a terme, una tarda, una de les moltes que acostumo a anar a la biblioteca de Ca l’Altisent —edifici on la meva inspiració rep una empenta que no trobo en cap altra lloc i ho atribueixo al magnetisme que desprenen els llibres que resten allí exposats— em vaig fixar en una casa del carrer Moll on hi havia hagut dues portes amb sengles picaportes. Oportunament, em vaig adonar d’una cosa que fins a aquell moment no m’havia adonat tot i haver-hi passat un munt de vegades pel davant —de fet, des de la meva més tendra infantesa—, us parlo dels picaportes.

Un estri que antany, no mancava en la majoria de les portes de les cases. Era el que avui dia és el timbre o el porter automàtic, o millor dit: el timbre i el porter automàtic han estat una mena de predadors que els han fet desaparèixer.

Com no podia ser d’altra manera, la modernitat s’ha imposat arreu dels edificis de nova construcció. I no parlo d’ara, sinó que això és cosa que ve de temps enrere. Del so greu del picaporta amb el seu característic; «toc, toc, toc...» hem passat al so agut del: «ring, ring, ring...». O al del porter automàtic en què una veu —a vegades distorsionada i impersonal— ens pregunta: «Qui hi ha?».

Tot i que amb retard —deu ser per allò que quan una cosa escasseja més valor se li dona—, he descobert uns estris que, alguns, són pura artesania, una obra d’art, tanmateix, en resten tan pocs, que ho considero un estri en perill d’extinció.

Poc haig de furgar en la memòria per visualitzar els picaportes que hi havia a casa de les meves respectives àvies. I com en la casa d’elles, en la majoria de les cases del poble. Recordo quan algú de casa em manava anar a fer algun encàrrec i, en arribar al lloc on m’havien manat anar, per fer-los saber de la meva presència, accionava el picaporta amb una força brutal que dubto que algunes portes d’avui dia no en sortissin malparades. Això no obstant, el picaporta era un estri que només es feia servir a la nit, quan la gent es recloïa a casa i ja no n’havia de sortir fins a l’endemà, doncs, en hores diürnes, pràcticament totes les portes restaven obertes. Per obertes vull dir sense ser tancades amb clau. Obertes a la confiança que imperava entre els veïns.

El dia que em vaig adonar que en el poble encara hi restava algun escadusser picaporta, em vaig dir: «I per què no els fotografies i els col·lecciones com abans feies amb els cromos que sortien a les rajoles de xocolata».

He recorregut el nucli antic del poble i no n’he trobat gaires. El que no he recorregut han estat els carrers construïts d’ençà de la meva infantesa. He volgut estalviar passos per estar convençut que la collita seria ben minsa, per no dir infructífera.

Les portes que he vist amb picaporta de debò han estat ben poques. Així i tot, haig d’agrair als picaportes que m’hagin brindat l’oportunitat de sortir de casa i recórrer uns carrers farcits de recordances, tantes, que fins i tot es fan nosa les unes a les altres amb el seu afany de fluir a la memòria. Recordances sorgides dels racons més recòndits de la ment i que m’han permès retrocedir en el temps.

Del carrer de la Poca Farina on vivia la noia Xica i el Peret de Cal Nyeufa, que feia de paleta i jo l’havia vist passar per davant de casa empenyent un carretó de fusta, roda de ferro i carregat amb els estris de fer feina. Del carrer de l’Església amb les paral·leles i profundes roderes que deixaven marcades les rodes dels carros; dels cups i la premsa de Can Cases, la peixateria de Cal Carboner i, més que cap, la ferreria del Basili amb la característica flaire de foc i sofre, sofre del fum sorgit de les peülles dels animals de tir quan els clavaven la ferradura. Del carrer Rafel de Casanova amb l’emblemàtic Bar del Casino i l’acollidora i concorreguda sala de cinema. Del carrer Sant Climent amb el cup i premsa de Cal Buló. Del carrer Sant Albert on jugàvem a futbol en un terreny de Cal Pirri abans que es construís la carretera. Del carrer Sant Llorenç que era el carrer de casa la meva àvia Antònia, una dona amorosa que em preparava uns berenars que eren una delícia pel paladar i tot plegat consistien en una llesca de pa sucada amb vi i sucre o amb tomàquet i un tros de cansalada. Del carrer Moll —abans conegut com la paletera— i on vaig veure morir el matxo de Cal Guineu amb una agonia que va durar tot el dia; fins que el camió del Canyet el va venir a recollir. De la pista de davant de la Casa de la Vila que era el lloc preferit per jugar la mainada. Del carrer Maimó i la descomunal pell de serp que penjava a la paret del menjador de Can Pinet. Del carrer Còdol que havia transitat un munt de vegades per anar a l’escola, carrer on hi havia el corral que el Pere Renart tancava les cabres. Del carrer nou on viva el Lluís de Ca la Pura, un amic de cara rodona i galta vermellosa que va morir quan encara anava company d’escola. De la Travessia Maimó i les vaques i lleteria del Pere Soy. De la Plaça del Sol on s’alçava el majestuós envelat que acollia els actes de la festa Major d’Estiu. Del carrer de la Riera amb la vaqueria del Feliu de les Vaques. Del carrer Padró on, els dies previs a la Nit de Sant Joan, jo i una colla d’amics, baixaven rabent arrossegant un enfilall de gatoses que aixecaven una polseguera de mil dimonis i les dones es queixaven que els embrutàvem la roba que tenien estesa. Sí que es queixaven!, però ho feien esbocant un somriure. De la plaça Francesc Macià amb l’antic bar de Cal refilat i el taller mecànic dels germans Lladó; una plaça amb un pam de pols a l’estiu i basals d’aigua i fang quan plovia i que duraven una eternitat a assecar-se perquè les rodes dels carros i les puelles dels animals els removien dia a dia; la pols de l’estiu ja ens anava bé per marcar els cercles i les línies per jugar bales o al titllo. Haig de dir que cada vegada que abandonava un carrer per entornar-me cap a casa, tenia la sensació que en la ment havia escrit una poesia invisible. També, un petit passeig per la història d'un poble que m'ha vist néixer, créixer i gaudir del privilegi de formar-ne part de la seva ciutadania.

Un aclariment sí que haig de fer: he escrit el nom de carrers i places amb el mom que hi figura actualment, tanmateix, a l’època de la qual parlo, alguns portaven nom franquista i, tots, estaven escrits amb l’idioma de l’imperi; amb la llengua d’imposició.

Si he inclòs alguns picaportes de nova generació —res que sigui comprable amb els antics de bona forja— ho he fet per considerar-los un senyal de bon gust per part dels habitants de la casa, doncs, com a mínim, donen a la porta un cert aire d’antiguitat i reten homenatge als que van ser els seus avantpassats.

Estic molt agraït als antics picaportes perquè m’han servit per traslladar-me a la dimensió de la nostàlgia. A un període de la vida en què la mainada pensa que les preocupacions són cosa dels grans i que l’horitzó de la vida es troba a anys llum.

Sant Climent de Llobregat, vint-i-quatre de gener de 2022.

Josep Vendrell Gelabert