FORN DE PEGA DE PI DE LA CASARETA

Forn destinat a la fabricació de pega de pi

 

Quan li vaig comentar al meu fill Jordi que a l'indret de Can Mas havia trobat les restes d'un antic forn, com que ell acostuma a transitar molt per la muntanya, em va dir que a partir de l’indret de la Font de la Casareta i pujant per la riera de Salom a una distància aproximada d'uns dos-cents metres, a mà dreta hi trobaria les restes d’una antiga construcció que, a parer seu, podien ser les restes d’un forn com el de Can Mas de les Valls.

L'endemà vaig anar-h, però no vaig saber localitzar-lo.

Quan li vaig comentar al meu fill, em va respondre que ja m'hi acompanyaria ell. I d’aquesta manera va ser com una tarda, amb ell i la companya dels meus nets Biel i l'Aran, vam anar a fins a l’indret que era objecte de recerca. (Fig. 1).

 

Fig. 1 – Plànol ubicació del forn de la Casareta.

Coordenades: X: 413065 Y: 4575698.

La construcció, tot i estar envaïda de brossa i en un estat deplorable, em va semblar una cosa extraordinària. La vaig batejar amb el nom del Forn de la Casareta.  (Fig. 2).

Fig. 2 – Restes del forn de la Casareta.

Hi vaig tornar al cap de pocs dies per fer neteja de matapolls i esbarzers. Un cop això fet, vaig treure alguns rocs que hi havia a  l'interior de l’estranya construcció. No gaires per no disposar de les eines necessàries.  

Quan hi vaig tornar ─aquest cop proveït d’una pala i un pic─ se'm va fer estrany no trobar cap indici que donés a entendre què coi s’hi havia cuit en aquell forn. Ni un trist bocí de teula, ni de cap rajola, ni de res que donés a entendre quina havia estat la seva funcionalitat. Del que sí que em vaig adonar, va ser que aquell indret era carestiós pel que feia a argila.

El que vaig trobar van ser uns petits terrossos negres i compactes que en principi no em van semblar gens rellevant. Tan poc que, de fet, els vaig llençar barrejats amb la sorra i rocs que vaig extreure (Fig. 3).

Fig. 3 – Mostra de terrossos trobats a l'interior del forn.

    En abandonar el lloc, el que havien estat un antic forn, era molt diferent del dia que el vaig veure per primera vegada (Fig.4 i 5). El seu perímetre era de 10,37 metres i la part més alta feia 3,20 metres.

En arribar a casa vaig cercar a l'ordinador imatges d'antics forns, més que cap, els ubicats en l’àmbit rural. La imatge que s’hi assemblava més era una titulada Forn d’Olzinelles (Fig. 6).

    

Fig. 4 – Vista frontal del forn de la Casareta.

Fig. 5 – Forn de la Casareta vist des de la part més elevada

Fig. 6 – Restes del forn de pega d'Olzinelles (Sant Celoni).

La seva aparença em va induir a entendre perquè havia servit aquell forn. Un dels indicis reveladors va ser que no hi havia cap marca d’on havia estat ubicada la graella. Tampoc  cap del foc de la fogaina. Així i tot, a la part més alta es veia un tros de paret socarrimada. També vaig entendre que eren aquells terrossos de color negre: de fet eren cendra i reïna de pi que s’havien fusionat. En definitiva, es tractava de les restes d’un antic forn destinat  a l’elaboració de pega de pi.

 

Funcionament dels forns de pega de pi

 

          Aquests forns constaven de tres parts: el propi forn, l'olla i la pastera.  El forn era el recipient on es desenvolupava el procés de cocció de les branques de pi prodigues en reïna. A l’exterior del forn i arran de terra hi havia el que se'n deia l'olla, també la pastera. Dues construccions que es comunicaven amb el forn (Fig. 7).  

 

Fig. 7 –  Dibuix esquema d'un forn de pega.

           L’interior del forn s'omplia de teia pràcticament fins a dalt de tot. Així i tot,  cada pegaire tenia el seu propi mètode. Hi havia qui ho feia posant els troncs verticalment i recolzats els uns amb els altres. Altres pegaires els posaven horitzontalment. I havia qui els posava  tallats a trossos i col·locats de manera radial.

          Un cop el forn ple, llavors calaven foc a la part superior on havien posat branquillons perquè servissin d’encenalls. L’escalfor del foc feia suar la teia fins a desprendre’s la reina, la qual, en adquirir forma liquida, regalimava fins a la part més baixa del forn.

          Les teies es deixaven cremar fins a quedar reduïdes a cendra. Segons com fos de voluminós el forn, el procés podia durar més de tres dies. La pega s’escorria fins a l'olla mitjançant un conducte construït en petit pendent. A l’orifici de sortida s'hi introduïa una argelaga a fi que es filtrés la pega sense que s'hi barregessin impureses.

          L'olla es tapava amb uns taulons. Les escletxes entre tauló i tauló, es tapaven amb terra però deixant una petita obertura per controlar el seu nivell. Perquè es cremessin els hidrocarburs massa lleugers i altres elements volàtils, es calava foc a la pega i, de tant en tant, es remenava amb un tronc verd. Quan el pegaire considerava que la consistència era l’ideal, s’interrompia el procés.

          Un cop apagat el foc, es deixava refredar la pega. Quan el pegaire considerava que la temperatura era l'adequada, deixava que la pega davallés cap a la pastera.

          La pastera era un recipient format per quatre taulons. Al cap d'un parell de dies, quan la pega s'havia refredat del tot i ja era  compacta, es procedia a retirar els taulons. Tot seguit, mitjançant una destral o una eina de les mateixes característiques, es tallava la pega en forma de daus. Generalment, de la mida d'un pam per cada costat.            

          Per obtenir uns cent quilos de pega, aproximadament, era necessari cremar una tona de troncs.

La pega tenia diverses aplicacions: per segellar les botes de pell que es feien servir per encabir-hi  vi, pels vaixells, per a usos medicinals, per soldar fractures a les potes dels animals i altres usos de menys importància.

Pel que feia als pegaires, fabricar pega no els sortia de franc. Abans havien de fer tractes amb el propietari del bosc. Si arribaven a un acord, els pegaires tallaven els troncs de les capçades que eren més prolífers en reina. Així i tot, abans que es poguessin fer servir com a combustible calia que s’assequessin. Passat un cert temps d'ençà que s'havia talat el bosc, els pegaires arrencaven les soques amb les seves arrels; unes arrels que també s'utilitzaven per extreure’n pega, ja que solen ser molt riques pel que fa a reina.

Com que la idiosincràsia de les persones acostuma a ser molt variada, els tractes entre propietari i pegaires també eren diversos. Alguns es tancaven amb el simple compromís, per part dels pegaires, de tapar el sot i plantar-hi un plançó de pi. Hi havia altres propietaris que preferien cobrar amb espècies, és a dir, amb una quantitat de pega que prèviament acordada.  

El forn de la Casareta es troba a cavall dels paratges dels Fontanells i el Mas de la Fou. Quan jo era petit i acompanyava al pare a buscar bolets, aquests paratges no els freqüentàvem gaire. El bosc era massa, no gens propici perquè s’hi fessin rovellons.   Sí que hi havia anat amb l'oncle Climent i el meu cosí Lluís. En aquella època l'oncle feia de guarda forestal i s'encarregava de vigilar tant els conreus com els boscos.

D'adolescent, quan vaig assolir una edat que ja vaig poder anar allà on volgués sense haver de donar explicacions als pares, quan acostumava a visitar aquells paratges, em meravellaven els imponents arbres que configuraven el bosc. Els arbres més abundosos eren els pins, els roures i les alzines. Alguns tenien una gruixària tan imponent que es feia necessari la presència de més d’una persona per a poder abraçar la soca.  

Amb això vull donar a entendre que el forn de la Casareta va ser construït en un lloc més que idoni per a l’obtenció de pega de pi. Des que tinc ús de raó, el que fa als indrets dels Fontanells i el Mas de la Fou, no he vist ni un sol tros de conreu. Tanmateix, quan  transites per aquells paratges pots observar una gran quantitat de marges, els quals, donen a entendre que antigament havia sigut terra conreada. Al solell del Mas de la Fou —tot i que la majoria resten enderrocades— encara hi pots trobar barraques de pedra seca. Marges i barraques construïdes quan aquells paratges estaven atapeís de ceps que configuraven unes magnifiques i esplendoroses vinyes.

Pels seus espectaculars boscos, a mi, sempre m'han fascinat els països nòrdics. Quan visitava els esmentats paratges no em calia tancar els ulls per imaginar que em trobava en un país nòrdic. Tot se’n va anar a orris a causa de l'incendi forestal de l'any 1982. 

Així i tot, com que ja han transcorregut un grapat d’anys d’ençà del gran incendi del Garraf, els paratges dels Fontanells i el Mas de la Fou ─tot i que els arbres no són de la imponent mida que havien estat─  el bosc s’ha revifat i ha esdevingut un paratge d’un verd esclatant que és un plaer passejar-s’hi pel seu ambient flairós i la majestuositat del seu paisatge.

 

Josep Vendrell Gelabert

 

Bibliografia: Tornar al bosc de Josep Cot i Antonio Gimeno. Reviugais.blogspot.com. Estudis d'història de Catalunya La pega vegetal. Producció i pluriactivitat pagesa, d’Albert Fabrega.