FORNS EN EL MÓN RURAL
Introducció
Una de les meves aficions preferides,
ha estat cercar construccions de pedra seca. El que ara em disposo a escriure,
no hi té res a veure. Però, sí que hi està una mica relacionat. I si això és
així, és perquè, cert dia, mentre cercava construccions de pedra seca, vaig ensopegar
amb unes restes arquitectòniques que, de bell antuvi i, francament, no vaig
saber discernir que coi podia ser ni quina servitud havia tingut en el passat.
Pe seu aspecte, semblava les restes
d'una antiga barraca de sostre enderrocat amb el seu interior ple de sorra on
havien crescut, matolls i esbarzers. Tanmateix, per la forma que tenia, de seguida
vaig descartar que es tractés d’una barraca (Fig.
1). Vaig abandonar l’indret perquè vaig considerar que no valia la pena ampra-hi
més temps. De fet, ho vaig considerar poc important.
Aquell dia, pel que fa a trobar barraques de pedra seca, va ser infructuós. Així i tot, a la nit, quan em vaig ficar al llit i abans d'adormir-me, va aparèixer a la ment les restes de la troballa que no havia considerat rellevant. Tanmateix, la llumeta de la intuïció va il·luminar clarament el meu discerniment deixant al descobert un rètol on es podia llegir: "Antic forn d'obra".
Característiques
d’aquesta mena de forns
L'endemà, quan em vaig llevar, el
primer que vaig fer va ser cercar informació relacionada amb els antics forns
de coure teules, rajoles, cairons, toves, pitxolins, maons i totxos.
Em vaig assabentar que, generalment,
aquesta mena de forns acostumaven a construir-los en indrets on l’argila fos
abundosa i no hi manqués l'aigua. També, que se solien construir a prop d'un
camí a fi de facilitar el transport de les peces elaborades.
L'argila
L'argila
era la matèria primera per elaborar les peces d'obra. Un material que prolifera
en la natura i s’ha format per la descomposició de la roca feldespàtica que és una
roca bàsicament feta de sílice barrejada
amb alumini, aigua i altres elements menors com és el peròxid de ferro. L’indret
on s’extreia l'argila s’anomenava el terrer i es treballava a còpia de pic i
pala. Un cop extreta, es garbellava per a separar les petites pedres i els grumolls. Si
el terrer era a prop del forn, es transportava amb carretons, en cas contrari,
s’emprava un carro de trabuc impulsat per un animal de tir.
Parar
bassada
Si
l’endemà els obrers del forn tenien previst fer peces d'obra, el dia anterior,
deixaven la bassada enllestida, la qual consistia a ficar a la pastera argila i
aigua en la proporció adequada. Per pastar, ampraven les mans o els peus. Tot i
que, habitualment, ho solien fer amb els peus.
Emmotllar
La feina
d'emmotllar se solia fer en la plaça que hi havia davant del forn. El primer que
feien, era escampar cendra perquè, quan hi dipositessin les peces, no s'hi enganxessin
pedretes o altres impureses. Les teules s'emmotllaven damunt una taula i s’ampraven
motlles de fusta, els quals, s'omplien
amb el fang de la pastera. Es passava un llistó per damunt del motlle a fi de
fer caure el fang sobrer. Si quan la peça es desemmotllava s’hi havia format una
aresta, llavors s'aplanava amb una fusta plana proveïda d'un mànec.
Assecar
Enfornar
A l'interior
del forn, les peces s'apilaven ordenadament fins que no ni cabien més. Es procurava
no obstruir els forats de la graella. Abans de procedir a la cocció, calia repassar
l'estructura del forn, i si hi havia quelcom malmès, llavors es reparava amb fang
que la mateixa escalfor del forn s'encarregava d’assecar donant-li consistència.
El
forn
De forns n'hi havia de cilíndrics i de rectangulars. Els de forma ovalada, més aviat estaven destinats a coure-hi peces de terrissa. Tanmateix, també hi havia algunes excepcions.
Els forns, generalment,
es construïen a peu d’un marge que separés dues feixes. S’excavava un forat d'una
profunditat d’uns 4 a sis metres. La part exterior del forn s’anomenava cúpula.
A la part de
sota, hi havia el que se’n deia la fogaina i era la cambra on es feia el foc.
Un foc que com a material energètic es feien servir feixos de llenya anomenats
costals i que, majoritàriament, estaven fets amb la llenya residual de la
neteja dels boscos. Una neteja que consistia a tallar els matolls del sotabosc
i el brancam procedent de la tala, o la poda, de pins, alzines, roures i altres
arbres.
Damunt de la
fogaina hi havia la graella. El centre de la graella descansava damunt d’un
pilar. Per accelerar la combustió, la graella disposava de diverses
xemeneies.
Per damunt de
la graella hi havia la cambra de cocció que, com el seu nom indica, era el recinte
on es col·locaven les peces d’obra per a ser cuites. Aquesta cambra tant podia
ser oberta com tancada. De l'oberta se n’extreien peces de color vermellós. De
la tancada, de color gris o negre.
Com que era una
època carestiosa, els recursos naturals s'aprofitaven al màxim. Desconec si això
és aplicable a les restes del forn que vaig descobrir i s’anomenava el forn de
Can Mas.
Hi havia forns que, un cop la
fogaina ja havia complert l'objectiu de proporcionar l'escalfor necessària per
coure les peces, a tocar d’aquest, s'hi excavava una rassa per colgar-hi la cendra
i les brases procedents de la neteja de la fogaina. Quan als treballadors del
forn ho consideraven convenient, llavors obrien la rassa i n’extreien el que s'anomenava
el carbonet. Un material energètic que s'emprava per alimentar el foc dels
fogons de les llars domèstiques. De fet, feia la funció d’encenall, doncs, quan
el carbonet estava encès, llavors al damunt s'hi abocava carbó per proporcionat
prou energia per fer bullir l'olla, la cassola, o l'oli de la paella.
Fig. 2 - Esquema d'un forn i la graella.
Forn de Can Mas
de les Valls
Aquest forn, arran dels trossos
de teula trobats durant l'excavació, dl més apropiat és anomenar-lo la Teularia
de Can Mas. A part del forn, també hi ha unes restes, tot i que testimonials, de
l'antiga pastera que era com una mena de safareig rectangular on es barrejava argila
i aigua per obtenir el fang. També hi ha una barraca excavada a la riba (Fig. 3 a la 8).
Fig. 3 i 4 – Imatges del forn de Can Mas el dia de la seva troballa.
Fig. 5 i 6 - Imatges del forn de Can Mas un cop desbrossat i excavat.
Fig. 7 - Barraca de la Teularia.
Fig. 8 – Restes de la pastera
En cas que algú desitgi visitar
la Teularia de Can Mas, ha d'enfilar el camí que mena a l'antiga i desapareguda
masia de Can Mas de Les Valls (Fig. 9 la masia
i Fig, 10 el plànol). A prop d'on hi havia hagut la masia i a tocar del
camí hi ha el torrent Serraller i, des del mateix camí, ja s’albira el
conjunt arquitectònic de la teuleria de
Can Mas.
Pel torrent fa molts anys que no
hi davalla ni una gota d'aigua. No sempre ha estat així, ja que antigament l'aigua
sempre hi era present. I d'això en dona fe la font de les Saleres de Baix, la
qual estava ubicada en el mateix torrent i un tros més amunt d’on hi havia
hagut el forn.
Fig. 9 – Imatge de la desapareguda Masia de Can Mas
de les Valls.
Fig. 10 – Plànol ubicació del forn d'obra de Can Mas de les Valls.
El dia que vaig anar a visitar el
Jaume Mas Vallès (e. p. d.) vam mantenir una conversa animosa i força interessant.
Aprofito l'avinentesa per expressar el meu condol als familiars del Jaume, els
quals, han perdut un ésser estimat i el poble ha perdut una veu molt valuosa per
reconstruir la història del nostre poble, sobretot pel que fa a la pagesia.
El Jaume, tot i tenir una edat
molt avançada, conservava una bona memòria. Quan va sortir a conversa el
torrent Serraller, em va relatar que, quan ell treballava fent d'arrabassaire i
trobant-se pels voltants d’aquest torrent, per a sadollar la set, solia anar a
la font de les Saleres de Baix. Em va dir que no era la típica font proveïda
d'un dipòsit i un canó per rajar l'aigua, sinó que era com un petit aljub, un forat excavat a la
riba del torrent i recobert amb pedra seca. I que, l'aigua sobrera, s'escolava
torrent avall direcció a la de la Riera de Salom.
Pel que fa al forn de la Teularia
de Can Mas, valga dir que mentre excavava,
barrejat entre la terra hi vaig trobar trossos de teula, cap més indici que
donés a entendre que s’hi havia fabricat altra mena de material. També vaig trobar
trossos que havien format part de l’estructura del forn. Trossos que vaig amprar
per refer part de la paret. El cas és que, en cert moment, el pic es va
enfonsar fins al mànec talment s’hagués enfonsat en una cavitat buida.
Per esvair el misteri i comprovar
de què es tractava, vaig anar enfondint el forat fins que va via aparèixer una
bona quantitat de cendra on hi havia petits trossos de teula. Això em va fer
suposar que, en aquell punt en concret, antigament hi havia l'entrada a la
cambra de cocció i que, la cendra i els trossets de teula, eren deixalles originades
durant el procés de neteja de la graella.
També em vaig fixar que les
marques de foc que hi havia a la paret interior del forn, s'acabaven justament en
el forat d'on havia extret la cendra.
Una altra cosa que em va ajudar a
deduir que allò havia estat una teularia, van ser les barraques de vinya
trobades en el paratge on hi havia el forn: unes barraques en què, la majoria, el
sostre havia estat construït amb teules molt gruixudes i de pes considerable
que tenien el mateix traç de les trobades mentre excavava el forn (Fig. 11).
Una altra evidència, era que en el marge de pedra seca del torrent Serraller,
concretament davant per davant del forn, encara es poden veure unes teules, l'una
damunt de l'altra, que servien de drenatge (Fig. 12).
Ha estat impossible datar l'antiguitat
del forn. Tot i que m'agradaria moltíssim poder-ho esbrinar. Però si faig cas al
que he llegit fins ara, i tenint en compte la mena de material que es va amprar
quan el van construir, el qual és una senzilla barreja d'argila i calç, un
arriba a la conclusió que la seva antiguitat es remunta a una època força temps
deixada enrere.
Un altre detall revelador és que
en les parets on hi havia hagut la fogaina, encara s’hi pot veure un vestigi de
què havia estat la porxada, la qual, servia per apilar els feixos de llenya i
protegir-los de la pluja.
Fig. 11 – Restes de teules.
Fig. 13 - specte del forn de Can Mas un cop acabades les tasques pel seu millorament.
Fig. 14 – Aspecte de la pastera un cop
reconstruïda.
Fig. 15 - Dibuix aproximat de com era el forn de Can Mas
Forn de Cal
Molins
Com que la masia de Cal Molins
era molt a prop de casa l’àvia Antònia, i considerant que en aquella època el
carrer s'acabava a la riera perquè encara no s'havia construït el tram de carretera
de recorregut paral·lel a la riera, l'àvia no posava cap impediment perquè anés
a jugar al voltant de la masia de Cal Molins. I anava amb la colla d'amics que vivien
al carrer Sant Llorenç, o bé com jo, hi vivia algú de la seva família. Jugàvem
a fer barraques. També fèiem dos bàndols on els uns eres els bons i els altres
els dolents i ens empaitàvem pel coster de la muntanya saltant marges i matolls
com si fóssim enjogassats cabrits. El cas és que, de tant jugar, agafàvem set,
i per a sadollar-la, anàvem a la masia. No calia ni trucar a la porta, ja que la senyora Maria, la
propietària de la casa i una immensa part de la muntanya, romania habitualment al
pati. S’entretenia cosint o llegint un llibre. Quan ens veia arribar, molt amablement,
ens preguntava si desitjàvem beure un got d'aigua. Ni tan sols ens calia entrar
a la casa, ja que en el pati de la masia hi havia una font d'on brollava una aigua
fresquíssima, una que en aquell moment no hauria canviat per la millor de les
begudes refrescants que en aquella tan sols podies degustar als dos bars que hi havia al poble.
Tota persona que hagi freqüentat
l'indret de Cal Molins, en concret les feixes situades a un nivell inferior d’on
es troba la casa, si s’hi ha fixat, haurà vist les restes del que havia estat
un antic forn de peces d'obra.
Situant-me en l'actualitat, valga dir que cert dia, em vaig apropar fins a la masia per comprovar l'estat de conservació en què es trobava l’esmentat forn. En veure’l, l'ànima em va caure als peus. El desencís va ser aclaparador. Del que havia estat un majestuós forn només en resta un tros de façana. Una imatge que valia més esborrar de la ment i recrear-me amb la que servava de quan era un infant. Si algú o altre no hi posa remei, el que abans havia estat un magnífic forn de maons i rajoles, d'aquí a poc —i m'agradaria equivocar-me— tan sols en restarà un munt de runa. Un munt a afegir al que ja hi ha a hores d'ara (Fig. 16).
Fig. 16 – Restes de l'antic forn de Cal Molins.
L'interior del forn estava ple
de terra que ha caigut del sostre. La causa ha estat la deixadesa i el munt
d'anys que resta abandonat sense que ningú se n'hagi preocupat de tenir-ne cura.
Una altra causa del deteriorament, són les arrels d'una antiga olivera que en
el seu dia algú va tallar arran de terra i va rebrotar amb uns tanys de la mida
de la cuixa d'una persona adulta. Unes arrels que, a mesura que s'han anat
desenvolupant, i com si fossin els tentacles d'un pop gegantí, s'han anat endinsant
provocant un esllavissament que ha omplert de terra el que havia estat l'antiga
cambra del forn. Unes arrels que no paren de créixer i s'han fet les mestresses
i senyores del destí que li espera al forn de Cal Molins (Fig. 17).
Fig. 17 – Interior del forn de Cal Molins.
Al cap d’uns quinze dies, hi vaig
tornar per fer una mica de neteja de l'entorn. Vaig tallar herbes, matolls i
les branques més baixes dels arbres que hi ha davant de les restes testimonials
del forn.
M'hauria agradat, i molt, tallar
els rebrots de l'olivera que són els principals culpables del deteriorament del
forn, però això m’era feina impossible a menys de disposar d'una motoserra. Res
podia fer amb el petit xerrac manual que sempre porto a dins la motxilla. A
part que primer hauria d'haver demanat permís a l'Incasòl que és l'entitat
propietària del terreny.
Per a solucionar-ho d'una vegada
per totes, no només s'han de tallar els rebrots de l'olivera, sinó també arrancar
les arrels que s'endinsen a l'interior del forn i acabaran per enderrocar-lo.
Segons m'han assabentat dos amics
que són uns bons coneixedors de la història de la Masia de Cal Molins, d'aquest
forn n'havien sortit els maons amb què es va vestir l'entrada de la Mina del
Canari; també la canalització per on davallava l'aigua fins a la masia. Una altra
cosa que també s'hi va fabricar, van ser les toves que configuraven la
desapareguda era de Cal Molins més els totxos que fan de contrafort a la bassa on
s'emmagatzemava l'aigua per regar les
feixes (Fig. 18 i 19).
Fig. 18 - Totxos del forn de Cal Molins.
Fig. 19 - Tova de l'era de Cal Molins.
|
|
|
|
| |
|
|
Les quatre marques que es veuen a
la tova les marcaven amb els dits i servien per a evitar que l'animal no
rellisqués en la feina de batre.
Fig. 20 - Masia de Cal Molins.
Tant de bo arribi un dia que la
masia de Cal Molins, més el seu entorn, sigui declarat bé arquitectònic d'interès
local. Si això algun dia s’esdevé, llavors serà qüestió d'arremangar-se i
començar a reconstruir moltes coses que resten malmeses i són testimoni del
passat de la història de Cal Molins, de cal Molins i del poble de Sant Climent.
El forn de Can
Riera Vell
A Can Riera
Vell també hi havia hagut un forn destinat a elaborar peces d'obra.
Malauradament
no disposo de cap imatge. Ni jo, ni ningú. L'única reminiscència ─tot i ser
causa de controvèrsia perquè hi ha qui assegura que formava part de l'antiga rajoleria
i altres diuen que no hi té res a veure─ són les restes d'una antiga
construcció que encara es conserva en aquell indret (Fig. 21). El meu parer, com
he pogut comprovar amb imatges extretes d'Internet, és que sí, que en formava
part (Fig. 22).
Fig.21– Suposades restes de la rajoleria
de Can Riera Vell.
Amb què no hi ha controvèrsia és en
l'indret on estava ubicada la rajoleria: en el punt on hi ha la masia però a
l'altre costat de la riera.
Per obtenir informació, cert dia
me'n vaig anar a parlar amb la persona que actualment té cura de la finca on hi
havia hagut la rajoleria. Es tracta d'una finca tancada, i a dins, hi ha una barraca
de construcció relativament moderna. En l’actualitat, el terreny està configurat
per unes petites feixes esglaonades, i uns marges fets amb formigó que serveixen
per evitar les esllavissades, cosa que dona a entendre que la fesomia que havia
tingut abans la finca ha canviat radicalment.
El dia que hi vaig anar em va
atendre un matrimoni, ja entrat en anys, el qual s'entretenia tallant troncs
per a la llar de foc. Quan els vaig dir quin era l'objectiu de la meva visita,
el senyor, molt amablement, em va respondre que no em podria ajudar, ja que
quan ell es va fer càrrec del terreny, el va trobar tal com jo el veia.
Tanmateix, sí que havia sentit a parlar que en aquell indret hi havia hagut una
antiga rajoleria, cosa que jo ja sabia.
Li vaig donar les gràcies per haver-me
atès amb tanta amabilitat i me'n vaig tornar
cap a casa.
Fig. 23 – Masia de Can Riera Vell.
Fig. 24 – Interior de la masia.
El forn de Can Bonet
A Can Bonet hi havia hagut un
forn que segurament jo havia vist però ja no ho recordo. Malauradament, tampoc
es conserven imatges que siguin prou aclaridores.
El fet que els avis i els oncles
d'un dels meus amics d'infantesa, el Jaume Martorell Mas, habitessin a Can
Bonet com a masovers, havia propiciat
que hi anés a jugar bastant sovint.
Sí que en servo una imatge ─tot i
que una mica borrosa─ que darrere la casa hi havia un cup, també una altra construcció
que era bastant singular.
Per aclarir dubtes, vaig anar directament a la font d'informació que em va semblar la més fidedigna. Em vaig entrevistar amb els antics masovers, el recentment traspassat Jaume Mas Vallès i la seva esposa la Rosa Marieges Ginesta. Els vaig mostrar unes antigues fotografies de la masia en les quals, a la part de darrere la masia es veu quelcom que podia haver estat l'antic forn (Fig. 25 i 26).
Fig. 25 – Masia de Can Bonet fotografiada
des de la riera.
Fig. 26 – Vista posterior de masia de Can Bonet amb el forn encerclat de color groc.
Efectivament!, el Jaume em va
confirmar que, el que jo havia encerclat en color groc, era la part superior
d'un forn dedicat a la fabricació de maons i rajoles. Això no obstant, ell mai
no l'havia vist en ple funcionament. Però sí que havia vist, a peu del forn, un
munt de rajoles i maons que donaven testimoni de la mena de material que s'hi havia
fabricat.
Amb el Jaume
i la Rosa, vam enraonar gairebé dues hores. Una conversa distesa, agradable i
profitosa, tan agradable, que em va fer la impressió que només havia transcorregut
un quart d'hora. Vaig quedar meravellat del bon coneixedor que era el Jaume de
cada pam del terme del nostre poble.
El Jaume em
va esmentar diverses fonts i l'indret on estaven ubicades. També barraques de
pedra seca, moltes de les quals ja les havia localitzat. Quan li vaig preguntar
com era possible que conegués amb tant de detall cada racó del termenat de Sant
Climent, em va respondre que, com que havia estat el més petit de cinc germans,
quatre d'ells homes, quan va deixar d'anar a escola com que a casa seva sobraven braços per treballar
la terra, es va oferir per fer de jornaler. Fer d'arrabassaire havia estat la
feina en què havia amprat més hores. Em va dir que havia format part d'una
colla d'arrabassaires de la qual formava part el Zoilo de Can Bruguera.
No és gens
estrany que el Jaume servés uns records tan nítids, doncs quan un és un adolescent
—com era ell quan va començar a treballar— els fets s'impregnen a la memòria de
manera inesborrable.
Els forns de Can
Bori
Malauradament
dels dos forns que hi havia a Can Bori no en queda ni un. Només una reminiscència
molt minúscula d'un dels dos (Fig. 27).
Pel que fa a aquest forn, no en
puc explicar gran cosa. Tan sols el que m'han explicat a mi. El propietari d'un
tros de terra heretat dels seus ancestres i que per accedir-hi durant anys i
panys han hagut de passar per davant de la desapareguda masia de Can Bori, em
va explicar que, al costat d'on hi havia hagut l'era, també hi havia hagut un
forn dedicat a la fabricació de peces d'obra. Que si jo hi anava a donar un cop
d'ull, encara veuria un trosset de paret del que havia estat un antic forn.
I així vaig fer-ho! Vaig anar-hi per
fotografiar les restes testimonials del que en el seu dia havia estat un forn.
Fig. 27 – Resta testimonial del forn
d'obra de Can Bori,
Un pagès del nostre poble, bon
coneixedor de l'indret de Can Bori, ja que la seva família hi havia conreat dos
trossos de terra, em va dir que, a part del forn del costat de l'era, n'hi
havia hagut un altre que es trobava a l’interior del pati de la casa. Però
aquest forn no estava destinat a coure peces d'obra, sinó de ceràmica. D'ell
n'havien sortit cassoles, olles, plats i altres estris elaborats amb fang.
La casa de Can Bori és una altra
de les masies que han desaparegut del mapa de Sant Climent (Fig. 28).
Fig. 28 – Imatge de la desapareguda masia
de Can Bori.
La bòbila de Cal
Quimet
Quan jo era petit, i ja ben entrada
la joventut, recordo que hi havia una bòbila a Sant Climent, la qual estava ubicada
al començament del camí que va a les masies de Can Tallada, Can Riera nou i Can
Riera Vell.
Popularment, se la coneixia per
la Bòbila de Cal Quimet. Això en cas que en tingués un, de nom. Cosa que dubto,
ja que, cert dia, vaig anar a l'ajuntament per obtenir informació de
l'esmentada bòbila; una informació que m'hauria servit per a documentar millor
el que ara em disposo a escriure. Tanmateix, tot i que el funcionari de l'ajuntament
em va atendre amb molta amabilitat, com també va fer mans i mànigues per cercar
dades a l'arxiu on consten les activitats econòmiques desenvolupades en el nostre
poble durant aquella època, no va trobar cap dada que fes referència a la
bòbila de Cal Quimet.
Tant ell com jo, vam arribar a la
conclusió que, com que aquella activitat havia començat ─i m'atreveixo a
assegurar que també acabat─ en temps del franquisme, per la causa que fos,
algunes activitats econòmiques funcionaven sense cap document que autoritzés
dur a terme la seva activitat. També les martingales governamentals eren el pa
nostre de cada dia.
Bé, val més centrar-se en els bons
records. El cas és que jo mantenia una excel·lent relació d’amistat amb un noi nomenat
Diego Torres. El Diego era de la meva edat i tenia una germana més petita, em
sembla recordar que es deia Encarna, però no ho puc assegurar del tot. Eren
fills d'un matrimoni que vivia a la casa que hi havia a mà esquerra baixant per
la carretera que va a Viladecans. Concretament, davant del camí que es dirigeix
a les masies abans esmentades.
El pare del Diego era un dels
homes que treballaven a la bòbila. Al forn, a part de cremar feixos de llenya, de
tant en tant arribava un camió carregat de pinyes ja esclofollades. Unes pinyes
que el camió descarregava en una cambra fins a formar-ne un bon munt, el qual anava
disminuint a mesura que les pinyes es feien servir de combustible. El cas és quan
el munt de pinyes havia minvat aproximadament un pam, el Diego m'ho feia saber
i, sortint d'escola, anava a la bòbila amb el Diego i omplia una paperina de
les grosses, una de les que es feien servir per encabir-hi carbonet, i l'omplia
de pinyons.
Segon sembla la càrrega del camió
procedia d'una factoria envasadora de fruits secs, i com que devien fer saltar
els pinyons de les pinyes de manera automàtica, a les pinyes esclofollades
sempre en restava algun pinyó que no s'havia desprès i, entre el sotragueig del
camió i la posterior manipulació a la bòbila, un cop el munt s'havia reduït,
llavors apareixia una catifa de pinyons.
Reprenent el fil del relat en
l'actualitat, cert dia em vaig apropar fins a l'indret on hi havia hagut la bòbila
per comprovar si en restava algun vestigi de la mateixa. A part de la imponent xemeneia,
no vaig veure res més que fos testimoni que allí hi havia hagut una antiga
bòbila (Fig. 29).
Fig. 29 – Imatge de la desapareguda bòbila de Cal Quimet.
Forn
d’obra del Mas Alemany
La informació relativa a aquest
forn l’he deixat pel final pel fet de trobar-se ubicat ─tot i que per molt poca
distància─ en el termenat de la veïna població de Begues.
El primer que se m’ocorre dir, és
que em sap greu que un forn tan excepcional resti en un absolut abandonament, ja
que les restes donen a entendre que havia estat una obra colossal (Fig. 30 i 31).
Cert dia hi vaig anar amb la companyia
del meu fill petit i tres dels meus nets. Em vaig recrear imaginat com devia
ser de frenètica i laboriosa l’activitat que s’hi devia haver desenvolupat quan
es trobava en ple funcionament.
Les parets laterals sembla com si fossin dobles, ja que en algunes d'elles hi ha una separació feta amb totxos per la part interior i, per l’exterior, va ser edificada amb pedres autòctones. Pedres que en el seu dia van ser enganxades les unes amb les altres emprant una barreja de sorra i calç.
La fogaina és el més impressionant.
Actualment, per accedir-hi, cal fer-ho estirat de bocaterrosa i introduint-hi primer
els peus. I, així i tot, cal tenir un cos més aviat esprimatxat. El dia que vaig
entrar-hi, només hi vaig restar l'estona imprescindible per fer unes
fotografies. La veritat és que, tot i el seu deteriorament, l'aspecte de la
fogaina et deixa bocabadat. Tanmateix, les voltes i els pilars que sostenen la
graella fan la impressió que s'aguanten amb un fil que en qualsevol moment es
pot trencar (Fig. 32 i 33).
En l’interior de la fogaina, i barrejat amb runa, que més abundós són els maons i els pitxolins. Uns pitxolins perfectament conservats, com si els haguessin acabat de fabricar. Nets, polits, sense cap mena de màcula (Fig. 34).
Darrere del forn hi ha una imponent
bassa que suposadament devia servir per emmagatzemar l’aigua. El dia que hi
vaig anar, a l'interior hi havia l'esquelet d'un senglar (Fig. 35).
Plànol de l’indret
del forn del Mas Alemany.
Un altre possible forn
Disposo d'informació referent a
què, pujant per la carretera que va a Sant Boi i a l'altura del camí de l'Angla,
hi havia hagut un antic forn d'obra.
Fins i tot se sap que en Joan Borrull
Pujades (1873-1932), més conegut pel Joanet de Cal Mosquit, havia treballat en
aquest forn.
Tanmateix, tot i la promesa del
propietari de la finca, no m'ha estat possible accedir a l'indret on hi havia
hagut el forn.
Agraïments; Vull mostrar el meu agraïment al Jaume Mas Vallès (D.E.P.) i a la Rosa Marieges Ginesta per la seva informació sobre la masia de Can Bonet i altres qüestions relacionades amb la pagesia de Sant Climent. Als companys Climent Marcè, Jaume Comas, David Acedo i al meu fill Sergi per haver col·laborat a la restauració de la barraca de la Teularia de Can Mas. Al Joan Riera i al Pere Llusà per la seva informació de les masies de Can Molins i Can Bori. A la Isa Barraquer per les fotografies que ha tingut l'amabilitat de fer-me seguir. Sense la seva col·laboració aquest escrit no hauria estat possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada