CARTES EN TEMPS DE GUERRA ESCRITES
PER LA FAMÍLIA VENDRELL MARIEGES
Passat un cert temps d'ençà de la mort del meu pare, la meva germana va decidir fer netejar de l'habitació que ell feia servir per passar l'estona escrivint. L'habitació disposava d'un escriptori d'estil barroc, de fusta massissa, i amb una cadira reclinable que feia joc amb la taula.
Quan la meva germana va buidar els calaixos, i amb molt bon criteri, va ficar la paperassa a dins d'una caixa perquè jo li donés un últim cop d'ull i decidís que era aprofitable i què es podia llençar a les escombraries.
En aquella caixa, barrejades amb escrits força interessants, hi havia 16 cartes que la família s'havia escrit en temps de guerra. Però no totes. Un cop llegides, un s'adona que se'n va escriure d'altres, tanmateix, i os per la causa que fos, no les van guardar. De les 16 cartes trobades, 12 estan escrites per la tia Teresa, 1 pel nebot, i les altres 3 pel meu pare. L'última carta va ser escrita pel meu pare tot restant presoner en un camp de concentració.
El dia que la meva germana em va lliurar la capsa, on havia els escrits del meu pare junt amb altres documents, pel que fa a les cartes, no era el primer que jo les veia. Ja les havia vist quan era petit. El pare, a dins d'una maleta de fusta, a part de les cartes, hi guardava escrits, fotografies i petits objectes relacionats amb el temps que ell va restar allunyat de la família a causa de la maleïda guerra. La maleta encara la conservo com un record d'un home que va ser una persona honrada i bondadosa. El destí, per més que hagués remenat i triat, no hauria trobat un home millor per fer-me de pare. Un home just, bondadós, intel·ligent i molt preocupat per la família i l'esdevenidor dels seus fills.
El cas és que el meu pare, un cop acabada la guerra, no va mostrar cap mena de simpatia pel govern que ens manava. Tampoc cap animositat. Tanmateix, sí que defensava el català a ultrança i, amb el dial de la ràdio, intentava localitzar emissores clandestines que emetien des de Rússia. Quan ho aconseguia, escoltava el que deien però només ho feia ell, a mi, si rondava per allí a prop, m'enviava a la meva habitació a jugar o a llegir algun llibre. Això ho dic perquè en l'última carta que ell va escriure, al peu d'aquesta, hi va fer un dibuix que és tota una lloança al franquisme. El dia que li vaig preguntar per què havia fet una cosa que, a mi, em semblava una aberració, ell em va respondre que fes el favor de callar, que quan fos gran ja ho entendria. I tant que ho vaig entendre. La guerra s'havia acabat però ell continuava captiu i allunyant de la seva família. Els presoners eren mà d'obra barata pel Govern Franquista. Per això els retenien tant com podien. Només la mort va poder alliberar molts d'aquells presoners. Per a recuperar la llibertat i poder tornar a casa, era necessari fer un fotimer de tràmits burocràtics, adjuntant avals de persones influents que certifiquessin que el presoner, pel qual estaven interessats, no era cap element subversiu ni presentava cap perill pel nou règim establert. Al contrari, que era una persona normal i corrent que l'únic que volia era tornar al costat dels seus éssers estimats i dedicar-se a treballar a fi de col·laborar en el sosteniment de la família. El dibuix del qual he fet esment, no va ser més que una ensabonada, hipòcrita, sí!, però del tot comprensible a fi de poder aconseguir l'anhelada llibertat.
Per si algú no ho sap, el meu pare va lluitar en el Front de l'Ebre, lloc on va ser ferit i fet presoner. A un hospital de Saragossa es va recuperar de la ferida de bala. Un cop guarit de la ferida, el van enviar a camps de concentració i treball de Cantàbria i el País Basc.
El fet de recuperar les cartes i poder-les incorporar a aquest blog, a part d'haver-me permès passar uns bons moments en els quals els meus sentiments s'han tensat talment fossin cordes de violí interpretant una melodia insonora, però prou entendridora perquè les llàgrimes fessin acte de presència, ho considero com un homenatge al meu pare i a tots els que, com ell, van haver de patir la crueltat d'una guerra fruit de la demència d'uns militars revoltats.
Signat pel fill d'un soldat republicà
NOTA
A sota de la imatge de cada carta, i per facilitar-ne la lectura, el lector trobarà el text transcrit amb el processador de text de l'ordinador.
CARTA DEL GERMÀ GRAN DEL MEU PARE I LA SEVA GERMANA, LA TERESA.
Cirerer del Llobregat, 2 setembre 1938
Molt estimar germà: Hem rebut la teva carta de data del 27 de setembre, en la qual ens dius que estàs bé que és l'alegria de tots plegats, nosaltres també estem bé, per ara.
En
la data que t'escric aquesta carta estic a casa de permís i hem sabut notícies teves
per segona vegada i ens expliques que ja no tens cap company del poble i a mi agradaria
saber si els altres companys s'han quedat o han vingut on ets tu.
Pel
que fa a què dius que el pare doni records a aquell Senyor quan el vegi, doncs,
l'ha vist i ha dit que estava molt content de saber notícies teves i que no
t'espantis que sempre estar per tu.
Ens
agradaria molt que en contestar aquesta carta ens poguessis dir que estàs molt
bé i que ja poguessis estar al costat de tots nosaltres que fora l'alegria de
tots plegats i fos acabada la guerra amb la victòria de nosaltres els que la
defensem.
Records
de Cal Sastre i del Senyor Francisco i rep una forta abraçada de tots plegats
dels de casa que sempre pensen amb tu.
Jaume
Vendrell
La meva direcció no és segura perquè em fan treballar a una casa a la vora de Granollers que no sabem si hi anirem fixos, de moment la meva és: Carrer Prim, 98, baixos, Granollers.
Quan contestis aquesta carta, si és que la reps, ja ens diràs si et falta roba d'hivern, nosaltres suposem que sí que et fa falta perquè essent tan lluny suposem que fa més fred que per aquí. Escriu, si pots, cada dia mal sigui quatre ratlles. També ja ens diràs si reps totes les cartes nostres.
També
pots dir-nos d'on són aquests companys o amics. Pensa en aquell cinturó. Ja ens
diràs si has trobat els segells, dins del sobre te n'hi poso prou per ara.
Records de tots els de casa i rep una forta abraçada de tots els de casa plegats.
La teva germana,
Teresa Vendrell
Quan escriguis escriu a nom del pare perquè ja
n'hi ha qui ha hagut de dir per què escrius en nom meu.
27 -9-38
En els meus
Estimats
pares. Per segona vegada us escric. No passeu ànsia i estigueu tranquils que jo en aquests
moments estic bé, com jo també desitjaria que estiuéssiu tant o més que jo.
En
aquest moment que us escric estic en companyia reposant sota una olivera amb els
meus companys, No us penseu que estigui amb cap company del poble, no, tots són
forasters, però amics.
No
us espanteu si l'única cosa que us haig de dir és que he travessat l'Ebre.
Doneu molts records a aquell senyor. També doneu molts records a Cal Sastre i a tots
el que preguntin per mi.
Salut
i ànims. No respongueu, suposo que ja sabeu que fer, em penso que aviat s'acabarà
la guerra, per aquí dalt es diu que serà molt aviat.
S'acomiada
molt afectuosament, el sempre vostre.
Josep Vendrell
Estic al mateix cos que us vaig dir l'últim dia que us vaig veure.
CARTA DEL MEU PARE
En campanya, 1 d'octubre de
1938
En els meus estimats
Molts volguts pares i germans,
Essent aquesta la quarta carta que us escric desitjaria que de salut estiguessin tant o més bé que jo, perquè, jo, en aquests moments estic molt bé i desitjaria que quan m'escriguéssiu em dugéssiu que esteu perfectament.
Jo,
en aquí dalt, ja us dic que estic bé, perquè heu de pensar que estem en un
campament sense fer res. Sort d'això. Menjo
més que mai i tinc més gana que mai, ens atipem tant com volem de rais i ametlles
perquè heu de pensar que tot ja és madur i si no ens ho mengem nosaltres, es farà
malbé.
No sé si ja us ho ha dit, però jo us haig de dir
que estic en la mateixa brigada que el Pepet Olivé, o sigui, el noi petit de
Cal Ballaca, cada dia ens veiem.
Escolteu,
si ve algú de Cal Ballaca, els hi doneu
un pot de llet si en teniu perquè és el que em fa més falta, de la resta, no hi
poseu res més, si de cas, que ells ho enviïn tot junt amb un paquet.
Ja
em direu que feu vosaltres per aquí i també ja em direu que fa mon germà i si vosaltres
esteu tots bons, tant la Dolors com la Teresa, com la Terça P., el Mossèn, com
vosaltres, tots i totes.
Bé,
sense res més per dir-vos s'acomiada de vosaltres el sempre vostre ...
Molt
afectuosament
Josep Vendrell
Donareu records a tots els de Cal Sastre, a ca la tia, a tots, asta el Sr. Francisco Borràs.
Doneu records al senyor Joaquim i feu memòria de
donar la direcció a ca la Pilar que potser em voldrà escriure.
CARTA DE LA GERMANA GRAN DEL MEU PARE,
LA TERESA
Dia 4 d'octubre de 1938
Molt estimat germà: En el moment d'escriure't és per dir-te que nosaltres estem una mica amb angúnia en veure que fa tres dies que no sabem notícies teves; des que ets fora en total hem tingut dues cartes i nosaltres, amb aquesta, ja fa quatre cartes que t'hem escrit. Nosaltres no sabem si és que tu no escrius cada dia o bé les cartes van malament. Jo et torno a dir que escriguis cada dia perquè això tindrem carta més sovint, i segons el que tu diguessis nosaltres podríem fer el que ens cal fer; encara que, segons que, no ho pots dir, però encara que no ho diguis ben clar solament dígens d'una manera que nosaltres ho porguem entendre.
Quants dies nosaltres hem pensat amb
aquells dies que tu et trobaves malament i pensaves i rumiaves: Què no hi penses
tu amb aquells dies tan trists, ja en diràs sí o no, nosaltres hi pensem molt.
Una altra cosa he de dir-te: Records
de part del Senyor i del seu fill i jo pensava en què tu els escriguessis mal
fos quatre ratlles. No és que ell hi haguí dit però jo pensava en què ho
fessis; ara tu si et sembla pots fer-ho.
Demà, dijous, o sigui dia 6,
passarem per casa seva.
Records dels veïns i també de casa la
Pila i de ca la tia i de tots els que tu ja et pots pensar. I tu, rep una forta
abraçada dels teus pares i germana que molt t'estimen i pensen molt amb tu.
Teresa Vendrell
Jo crec que l'adreça ja la saps, veritat?
Quan
escriguis posa la direcció bé perquè fas uns números que no les acabem
d'entendre.
Que
també has escrit a la Carmeta? L'altre dia, perquè no sabien res, vaig preguntar-ho
a la seva germana i em va dir que no.
06 -10-1938
Molt estimat germà: En el precís moment d'escriure't aquesta carta és per dir-te que tu ens diguis si és que estàs bé o no i també ens diguis si encara ets a intendència o bé t'han posat a infanteria; tu potser no vols dir-ho per no disgustar-nos, però nosaltres volem saber-ho perquè ens interessa bastant, però tu no t'estiguis de dir-ho, digueu ben clar.
Avui dijous hem anat a
casa del metge, a Barcelona, hi ha dit que estiguéssim tranquils.
I també volem saber del
cert si t'han canviat de cos, essent així, escriu al moment que rebis aquesta
carta i, si pots, certifica-la que així anirà més ràpid.
Tu ens dius que estàs bé,
que tens menjar, que tens més gana que mai. Tant de bo tot el que dius fos
veritat, però, em sembla, que dius alguna mentida perquè estiguem tranquils.
També preguntes pel
nostre germà, doncs està bé, diumenge va estar a casa, encara continua al
mateix lloc, o sigui, a Granollers, jo crec que dintre de pocs dies rebràs una
carta d'ell, també sabràs que tot allò dels papers ja està arreglat.
Escriu cada dia i explica
la veritat i també explica força coses perquè si ho fas així nosaltres anirem
més bé.
Tu dius que donem la
direcció a aquell senyor, doncs ja fa uns quants dies que la té i ens pensem
que ja hi ha algú amunt, tu no et cansis d'escriure com també podries
escriure-li a ell.
El pot de llet no podem
posar-lo junt amb el paquet de cal l'Olivé perquè el paquet només pot fer dos
quilos i poca cosa ja els fa. Nosaltres ja te'n farem un de paquet, avui sabrem
la manera que hem de fer-ho per poder-te'l enviar. Nosaltres pensàvem
d'enviar-te la motxilla perquè sense la maleta deus anar malament.
No trobis estrany que el
pare no t'escrigui perquè tu ja saps que té molta feina i va molt cansat. Avui
ha anat a Barcelona i ha arribat cansat de tant caminar i li han dit que havíem
de saber-ho el que et pregunto per què ens interessa.
L'altre dia vàrem anar a collir les pomes i
pensa que ens varen prendre, almenys, trenta caixes de pomes.
Records de cal Sastre, Torroella,
Francisco Carraté i també de cal Ton i de tots.
Records del pare i la
mare, Dolors, Magdalena, Manu i Teresa Petita. I tu rep dels teus força petons
i abraçades de la teva germana que molt t'estima.
Teresa Vendrell
La direcció del Ton és Hospital Militar, núm. 4,
Sala 1, llit 56 – Mataró, Barcelona
Encara està per l'estil. Camina bastant coix.
També hi poso deu segells.
CARTA DE LA GERMANA GRAN DEL MEU PARE, LA TERESA
09 -10-1938
Molt estimat germà: En el moment de rebre tu aquesta carta ens alegraríem
que estiguessis bé de salut, la nostra és bona, per ara.
Sabràs que ahir, dia 2 i
diumenge, el pare va anar a Barcelona perquè el Senyor va dir que de seguida
que sabéssim notícies teves li hi anéssim a dir; ell de seguida va anar-hi i el
Senyor li hi va dir que no tinguéssim por, que tot aniria bé, perquè, com ell
diu una cosa és allò i prou; avui, dilluns, també hi ha tornat i quan els ha dit
han quedat parats i quan els hi ha ensenyat la carta han picat de peus i tot, i
s'han apuntat la direcció hi han dit que avui mateix l'anirien a veure i que
ells farien tot el que pugessin, com si fossis fill d'ell i que dijous i
passéssim i sabríem el que havia dit; dijous sens falta passarem per casa seva
i jo et direm el què ens ha dit. Pensa que, ells, no se'n saben avenir.
També sabràs que el dissabte
que et vàrem venir a veure en la caserna, quan vam arribar a casa, vàrem
posar-te en una coixinera una mica de menjar i vàrem donar-ho a aquell noi de
Cal Bellaca i, el diumenge, ho va tornar a portar i ens va dir que ja eres
fora. Nosaltres passàvem molta ànsia.
Però ara també en passem
igual en pensar que estàs lluny de nosaltres i que deus tenir molt de fred en haver
de dormir a l'aire lliure i en pensar que nosaltres dormim tan bé. Pensa que
tot el dia pensem amb tu, però a l'hora de posar-nos a taula i al llit és
l'hora que hi pensem més.
Ja et torno a dir que escriguis
cada dia i ens diguis si tens fred i si et falta roba i menjar; nosaltres
pensem que si perquè tu tens molta gana.
Quan escriguis, ja ens
diràs com són aquests companys, que és el que feu; a veure si ens expliques força
coses perquè nosaltres és el que volem. Si te'ns més gana i trobes menjar, no
te n'estiguis, compra-te'n.
Records de tots els amics
i tu rep una forta abraçada dels teus pares i germans que molt t'estimen i
pensen sempre en tu,
Teresa Vendrell
No deixis d'escriure si pots perquè nosaltres, segons el que diguis, ho direm a aquell Senyor.
També ens diràs si reps els segells, ara ni poso tres.
16 -10-1938
En el nostre.
Estimat germà; En el precís
moment d'escriure't aquesta carta és per saber si estàs bé de salut com és la
nostra en aquest moment d'escriure't aquesta carta.
Primerament he de dir-te que
el dijous, o sigui el dia 13, vàrem enviar-te un paquet amb què et vàrem posar
un pot de llet, un pot de préssec, un tros de botifarra, unes quantes pomes,
unes quantes ametlles torrades, un paquet de xocolata, la boina, la bufanda,
una mica de sucre, una magrana, un parell de mitjons, tres mocadors i un
obrellaunes i un parell d'espardenyes.
Quan tu rebis el paquet
ja diràs si has trobat tot el que et dic que t'hi he posat. Escriu de seguida
que el rebis perquè així te'n faríem un altre i t'hi passaríem la roba
d'hivern.
A nosaltres se'ns fa
estrany dir-te que tu no rebis cap carta nostra perquè amb aquesta ja fa onze cartes
les que van; nosaltres també fa tres o quatre dies que no sabem notícies teves
i això ens fa estar una mica amb ànsia.
També sabràs que, avui
diumenge, el pare ha anat a dinar a casa del senyor Bata i li ha dit que el
diumenge passat Senyor va anar a dinar a casa seva i va dir-li que se li feia
molt estany que no li contestessin perquè ell va escriure amunt però diu que havien de
contestar-li i també els fa molt estrany que tu no rebis cartes nostres; al
senyor Bata ja fa dies que va escriure't, a veure si tu també li escrius i li
expliques el què.
També sabràs que el
Climent de Cal Sastre ja fa tres o quatre dies que és fora de Barcelona i fins
avui no han sabut allò on és ara, de moment és a Arenys de Mar, però diu només
per uns dies i després el destinaran.
També valem que ens
diguis allò on ets; si ets a primera línia de foc perquè tu vas dir-nos de què
et canviaven de lloc i potser seria més dolent, si és així, nosaltres no pensem
altra cosa que aquesta que ets a primera línia.
Si tu pots, escriu cada
dia i així sabrem més sovint, perquè fa uns quants dies que no sabem res de tu.
També ens diràs si encara
ets amb aquell noi de Cal Oliver.
Quan tu puguis fes-te
retratar i envia el retrato perquè jo el tinc de menester.
Sent així, records de Cal
Sastre, Torroella, tia Carreter i també de la senyora Pilar de Can Cases i
també del senyor Francisco i de la senyora Antònia.
Bé, tinguis paciència que
aquesta guerra aviat serà acabada i aviat podrem estar junts tota la família.
Sense res més per dir-te,
records del pare i de la mare, Dolors, Magdalena, Mariano i Teresa petita i
també del noi gran, i tu rep molts petons i abraçades de tots els teus que molt
t'estimen i la teva germana.
Teresa Vendrell
També sabràs que a dintre i trobaràs onze segells.
18-10-1938
En el nostre.
Estimat germà, el motiu
d'aquesta carta és per veure si estàs bé de salut, la nostra és bona per ara.
Primerament he de dir-te que
nosaltres se'ns fa molt estrany no tenir notícies teves; penso que ja fa
catorze dies que no saben res de tu i això ens fa estar una mica intranquils.
Com també sabràs que nosaltres
en veure que passen els dies i no sabem res de tu, vàrem anar a casa de Cal Oliver
per veure si ells sabien del seu fill; varen dir-nos que ells també feia els mateixos
dies que nosaltres que no sabien res d'ell.
Avui, dia divuit, he anat
a casa de l'Oliver i el seu germà Llorenç m'ha dit que en passar ell per
Cornellà havia trobat el pare d'aquest company que està junt amb vosaltres; i li
va dir que també feia dies que no sabien del seu fill.
Sent així nosaltres ja
estem una mica més tranquils perquè pot ser que estigueu plegats aquí a les trompades,
però tingueu paciència que aquesta guerra aviat serà acabada i podrem estar
tota la família junts altra vegada.
Quan tu escriguis ja ens
diràs quantes cartes has rebut nostres. Encara que no rebis notícies nostres no
deixis tu d'escriure perquè així estarem més tranquils.
Sense res més per dir-te,
records de Cal Sastre, Torroella, Carreter tia, senyor Francisco Borràs i de
tots els teus amics.
Una altra cosa he de
dir-te, l'altre dia el Manel va demanar-me la teva direcció i jo vaig
preguntar-li si sabia escriure i, ell, va dir-me que no, va dir-me que havia escrit
junt amb Mas, i jo vaig dir-li que a veure si aquell ximplet també t'havia escrit
i t'haurà posat alguna cosa que a tu no t'agradarà, perquè, quan ell era aquí,
ni tan sols se'l mirava, i ell va dir-me que tu li vares dir que no et deia
res; ell va preguntar-li al Mas el perquè no et saludava, i ell va dir-li que
mai no t'havia pogut trobar sol, perquè sempre anava amb el senyor Lluís i aquell
pel davant et feia bon paper però pel
darrere l'havies de sentir; sent així, quan tu rebis aquesta carta potser ja hauràs
rebut la d'ells i tu quan ens escriguis ja ens diràs el que et diu el Mas.
Prou per avui.
Records del pare i de la mare, Dolors, Magdalena, Maria Teresa petita i també del noi gran i tu rep força petons i abraçades de tots els teus que mai no t'obliden, la teva germana,
Teresa Vendrell
Si ens vol creure a nosaltres, al Mas no li contestis, pots contestar al Manel sol i del Mas ni tan sols en parlis.
Oncle ja t'he escrit una carta i tu no dius si t'ha agradat i ara t'escric aquesta altra perquè vegis que me'n recordo de tu i ja m'escriuràs i diràs si t'ha agradat, bé fins a un altre dia, El teu Mariano que molt pensa en tu, força petons de part meva.
Mariano Petit
25-10-1938
Molt estimat germà. El motiu d'aquesta carta és per veure si estàs bé de salut, la nostra és bona per ara.
Suposo que ja deus estar assabentat
que no tenim notícies teves ja fa uns quants dies; l'última carta que vàrem
tenir era feta del dia 5 i des d'aquest dia en endavant no hem tingut més
notícies teves i això se'ns fa estrany i no ens deixa estar tranquils ni un sol
moment.
Sent així, quan tu estiguis assabentat que no tenim notícies
teves, escriu. I si pot ser cada dia que així pot ser fàcil de què nosaltres
tinguem una de les tantes cartes que tu hagis escrit; i també, si pot ser, certifica-les,
que així pot ser que les tinguem més aviat.
També sabràs que ahir ens
varen prendre més de la meitat de les patates i avui el pare les ha arrencat
totes.
A veure si pots dir-nos
si has rebut aquell paquet que et vàrem enviar.
També voldríem que ens donessis
la direcció d'aquell noi de Cornellà.
Si et fa falta alguna
altra cosa, ja ho diràs i nosaltres t'ho enviarem tan aviat ho sapiguem.
Sent així, records de Cal
Sastre, Carreter, Torroella, tia i també de Cal Bordes.
Ara em deixava de dir-te
que ahir va venir el Climent de Cal Sastre que està a Arenys, avui, a primera
hora, li han telefonat dient-li que hi anés immediatament perquè havien de
destinar-lo, a on, no ho saben, jo l'he donat la teva direcció per si de cas.
Bé, sent així rep les més afectuoses mostres d'afecte dels teus pares i germans que molt t'estimen i sempre pensen amb tu, la teva germana que molt t'aprecia,
Teresa Vendrell
29-10-1938
Molt estimat germà. El motiu
de la present és per saber si estàs bé de salut, la nostra és bona per ara, en aquest
moment.
No sé si ja estaràs
assabentat, amb les altres cartes, que nosaltres ja fa 25 dies que no tenim
notícies teves i això ens fa estar una mica intranquils en veure que nosaltres t'escrivim
cada dos dies i no reben contestació teva.
Nosaltres no sabem si és
culpa teva i és culpa del correu; a vegades pensem que deu ser culpa del correu
perquè hi ha altres cases que també han estat dies sense saber, però altres
vegades pensem coses pitjors.
Sent així, si és culpa
teva, no ens facis passar ànsia, escriu tots els dies que puguis, i si pot ser,
certifica-les que així podria ser fàcil que les cartes anessin més de pressa.
Quan rebis una d'aquestes
cartes, si és que les reps i també si és que pots escriure, ja ens diràs si has
rebut el paquet que et vàrem enviar fa més de quinze dies, també ens diràs tot
el que hi vas trobar.
Sense res més per dir-te,
records de part de Cal Sastre, Carreter, Torroella, tia i també de la Juliana i
de les seves dues amigues.
I tu també rep els afectes dels teus pares i germans que molt t'estimen i sempre pensen amb tu,
30-10-1938
Estimat oncle. Sabreu que
jo penso molt en tu perquè ets a la guerra i jo voldria que fossis aquí a casa
perquè si està molt bé.
I també sabràs que tinc
el tanc fet malbé, quan vinguis portem un avió ben gros.
Avui prou, un altre dia
ja t'escriuré més perquè avui ja estic cansat.
Records de la tia Dolors
i rep del Mariano força petons i abraçades i, tu, guardat dels trets i vine ben
aviat.
El teu nebot, Mariano Vendrell
1-11-1938
En el nostre.
Estimat germà. En el precís moment d'escriure't aquesta
carta és en veure si estàs bé de salut, la nostra és bona per ara en aquest
moment.
Suposo que quan tu rebis aquesta
carta ja t'hauràs assabentat que no tenim notícies teves i pensa que això ens
fa estar bastant intranquils en veure que nosaltres cada dos dies escrivim i no
podem tenir notícies teves de cap manera.
Quan tu rebis aquesta
carta, si és que tens treballs de poder-la rebre, contesta en el mateix moment,
i si pot ser, escriu cada dia que jo crec que una de tantes cartes la rebérem.
També ens diràs si has
rebut el paquet que et vàrem enviar fa cosa de tres setmanes.
No sé què dir-te més,
tenim tantes coses que dir-te però tenim por que no arribi a les teves mans com
jo penso que les altres no t'han arribat.
Records de tots els veïns i de tots els altres que tu ja saps; i tu rep força petons i abraçades dels teus pares i germans que molt t'estimen i sempre pensen en tu.
Teresa Vendrell
3-11-1938
Molt estimat germà. En el moment d'escriure't aquestes quatre
ratlles és per dir-te que nosaltres estem bé de salut com desitjaríem que la teva
sigui igual o més bona que la nostra.
Suposo que ja deus està
assabentat que nosaltres no tenim notícies teves de cap mena, i això, ens fa
estar bastant intranquils.
Si tu sabessis els dies
que passem, en veure que nosaltres cada dos dies t'escrivim i no tenim la sort
de tenir contestació teva; com deus estar si ets viu i no pots escriure? Què
deu ser de tu en aquest moment? Oi, germà nostre, almenys tinguéssim la sort de
saber una cosa o altra.
Si tu sabessis els
pensaments que fem, uns pensaments grossos; el nostre pensament mai no s'atura i
sempre pensem coses grosses.
Nosaltres trobem molt
estrany que amb una cinquantena de cartes que ja t'hem escrit no hàgim tingut contestació
teva.
A casa de l'Oliver també
fa els mateixos dies que nosaltres que no tenen carta.
Si tu tinguessis la sort
d'estar bé i de rebre aquesta carta fes tots els possibles que puguis perquè
nosaltres tinguem contestació teva.
Com també, encara que no
estiguis gaire bé, pots fer-ho igual, o més, encara.
No res més per ara. Records de tots els que tu ja saps. Com també els rebràs dels teus pares, germans, Magdalena, Manu, Teresa P., forces petons i abraçades de tots els teus que molt t'estimen i sempre pensen amb tu, La teva germana,
Teresa Vendrell
CARTA DE LA GERMANA GRAN DEL MEU PARE, LA TERESA
7-11-1938
En el nuestro.
Querido hermano.
Siendo esta una
de las tantas cartas que te hemos
escrito para poder
tener noticias tuyas, pero te tengo que decir
que ya hace más de un mes que no sabemos de ti.
Siendo así he pensado en coger otra vez la pluma para hacerte solamente
cuatro líneas para ver si tenemos la suerte de podernos
contestar, aunque sea solo dos palabras.
Hermano nuestro que mal debes estar de no
poder contestar ni una carta.
¿Qué es lo que te pasa? ¿Quizás te han herido?
¿Te han muerto? ¿Te
han hecho prisionero? A ver
si nos puedes contestar aunque sea solo tu firma para hacernos pasar esta intranquilidad tan grande que estamos pasando.
Adiós hermano nuestro. Recuerdos de todos los que tú ya sabes.
Como también recibirás muchos abrazos de tus padres, hermanos y los demás de la familia que mucho te aman y nunca te han olvidado,
Teresa Vendrell
Sr. Dn. José Vendrell Marieges
Bllon. De Trabajadores Especialista Nº. 14810 unidades.
Barcenaciones por Torrelavega - Santander
Querido hermano. Siendo esta la tercera carta que te escribo es para saber si estás bien i sobre nosotros por ahora estamos bien.
Primeramente debo decirte que hace cuatro días que no sabemos de
ti, lo que a nosotros nos gustaría tener noticias todos los días.
Sabes que el 17 del corriente mes te mandamos una hoja hecha por
el ayuntamiento del pueblo diciendo tu buena conducta; supongo que cuando la recibiste
ya sabias lo que tenías que hacer.
Como también el 18 del mismo fui a Barcelona, a correos, y te
mandamos 50 pesetas, cuando escribas ya dirás si las has recibido"todo",
y si tienes bastante con este dinero.
Los domingos ya oímos misa; el primer día fue misa de campaña
pero ahora la oímos en la iglesia pero ya puedes pensar coma está; está hecha
una desgracia.
Todo el pueblo está muy contento de poder oír lo que tanto
tiempo hacia que no podíamos oír; pero el disgusto de todo el pueblo fue al no
encontrar a mosén Juan en ninguna parte del mundo, pobre, tan bueno como era: Dios
sabe lo que le sucedió.
También sabrás que nuestro primo Mateu murió al Segre, pobre que
desgracia la tocó.
Nosotros el disgusto más grande fue cuando no supimos nada de
ti; todos los días íbamos a casa del cartero pero nunca tuvimos noticias tuyas;
tu última carta era fecha cinco.
El 5 de octubre nos devolvieron tres cartas diciendo desaparecido,
nunca te puedes pensar la noche y los días que estábamos pasando hasta que
supimos tu paradero; catorce cartas nos devolvieron pero el paquete no lo hemos
visto todavía.
El día que recibimos la noticia de la Cruz Roja tuvimos una alegría
muy grande pero al ver que estabas en el hospital nos causó un poco de intranquilidad,
pero al ver tu letra nos tranquilizamos un poco.
Recibimos tu noticia el 14 de diciembre por la noche, el día
antes de matar el cerdo; lo matamos con más alegría al saber de tú, ya ves que casualidad.
También sabrás que el hijo del sastre y Guineu no se sabe de
ellos
Ya nos dirás si recibiste la hoja de la Cruz Roja.
Como también si recibiste un sobre y papel para escribir y un billete
de peseta.
Cuando escribas a ver si tienes la bondad de podernos explicar
lo que te sucedió cuando estabas en el Ebro con los rojos, y también porque tiraste
la maleta, debías quedarte sin ropa y sin comida, ¿verdad?
A ver si nos dices de donde era aquel chico que fue a buscarte
las hojas para podernos escribir cuando estabas en el hospital herido.
Si nos quieres hacer contentos a todos y principalmente a
nuestros padres escribe las cartas más largas y explica algunas coas más.
Sin nada más por hoy. Recuerdos de la familia Mercedes, Eulalia
Borras y vecinos. I tú recibe besos y abrazos de tus queridos padres y hermanos
que nunca te olvidan y siempre piensan en ti; tu hermana,
Teresa Vendrell
Te pongo un sello.
CARTA DEL MEU PARE A LA SEVA GERMANA
Barcenaciones a 27 de abril del Año de la Victoria
Sra. Teresa Vendrell
Apreciada
hermana: Desearía que al recibir está carta os encontraseis todos en un buen
estado de salud, tal como sigue la mía gracias a Días.
Antes
de ayer recibí carta de mi hermana Dolores y ayer tuve la tuya en fecha del 21
de abril.
Sabrás
que lo del paquete me va todo muy bien y que también me dieron 10 pesetas que
le sobraron de lo que le dieron por el viaje ayer escribí al señor Borras.
De
todo lo que me dices del abuelo Carreté ya lo sé ya, darás que la Angeleta mi
más grande i efusivo pésame por la muerte de su padre.
Ahora,
en este momento, se marcha una en libertad.
Estoy
muy contento de que vayan llegando soldados aquí al pueblo i sobretodo el
Riguló y muchos otros.
Tengo
de decirte que aun no sé del cierto que día me darán la libertad, pero casi
puedo asegurarte de que será el mes de Mayo, hay rumores de que saldremos antes
del día quince de mayo, pero también dicen de que si será después, esta semana
me parece que ya saldrán algunos, los más viejos.
Lo
que me dices de Francisco tengo que decirte de que yo le escribí con la
dirección que el mismos me dio en la carta que me escribió.
Darás muchos recuerdos a
todos los que pregunten por mí y sobre todo al Sr. Borrás i Sr. Joaquín ya que
está en libertad y Sastre, Riguló, Fracisqueta, Caixer, Montserrat, Juanita y
Teresa i Tío.
Darás muchos recuerdos a los
de mi casa tanto a mis padres como a mis hermanos y les dirás que pronto nos
veremos y que me parece que vendré a comer alguna cereza, ya me dirás si hay
muchas este año, de cerezas.
Lo que me dices de las
boinas está muy bien, si no se me olvida ya lo haré.
También darás recuerdos a
los amigos que pregunten per mí.
Sin nada más recibirás un
fuerte abrazo de tu hermano que nunca te olvida.
Besos,
José Vendrell
Muchas gracias por la
dirección de Agustín Pinos u de los sello, si me ponéis alguno más ponerlo de
10 también.
Marianito sabrás que
pienso mucho contigo y si es que no te digo nada por ti y no te pongo ningún
dibujo es porque cuando llego por la noche estoy un poco rendido y tengo sueño
porqué por la mañana me tengo de levantar a las 5 y solo puedo escribir por la
noche, aquí debajo te pongo un dibujo muy bonito, no lo rompas que es de la
España Imperial, darás recuerdos a la Doloretas.
Mentre llegia les cartes, en la meva ment s'anava covant una profunda reflexió. Pel que a mi, i suposo que a la resta de la canalla de la meva època els passava tres quarts del mateix —pel que fa a la mainada d'ara, ho desconec— sempre havia considerat al pare i a la mare com a gent gran. Gran en el sentit de tenir una edat avançada. Encara pitjor era el cas de les meves dues àvies, vídues les dues, que sempre vestien de negre i amb un mocador al cap del mateix color. Jo que vaig néixer el 1948, des que vaig tindre ús de raó, les vaig veure com unes dones octogenàries, quan en realitat, tot just superaven la cinquantena.
Aquest curt
preàmbul s m'ha fet imprescindible per a poder expressar la reflexió a la qual
he arribat. Sobra dir que, quan de petit vaig llegir les cartes de la família
en temps de guerra, em van produir la mateixa sensació de qui llegeix les pàgines
d'un conte sense cap mena de transcendència.
Però ara
que soc pare, i també avi, la sensació que m'han produït és del tot diferent. Semblant
a la d'un mitjó girat al revés, amb les costures per fora. Quan els meus tres
fills eren petits, jo sempre patia perquè no els passés res de dolent. Quan van
esdevenir uns adolescents, el patiment es va accentuar. Quan els dissabtes
sortien amb els amics i les amigues a divertir-se i no tornaven fins a altes
hores de la matinada, jo sempre testava pendent de sentir el soroll de la porta,
per més petit que fos, en obrir-se i tancar-se.
Això
aplicat als meus avis, i més considerant que al seu fill petit l'havien obligat
a anar a la guerra, i que a partir d'un cert dia van deixar de rebre noticiés d'ell
i del seu destí. Ho considero una causa més que suficient per produir una angúnia
i un patiment inimaginables. I més imaginable es torna quan les cartes que ells
escrivien, els eren retornades indicant que el destinatari era considerada una
persona desapareguda. Que podien imaginar els pares, com també les germanes i el
germà, sabent que al germà petit l'havien enviat al front de l'Ebre, que havia lluitat
en primera línia, i, a partir d'aquell
moment l'havien considerat un desaparegut. Com també que les cartes que li escrivien
no rebien resposta. Els eren retornades per desconèixer la sort del
destinatari.
Quan furgo en la profunditat del sentiment, arribo
a la conclusió que la família va viure una època de les que se'n diu no viure.
O viure amb l'angúnia sempre instal·lada al cor. Pell de gallina!
I com la
família del meu pare, moltes altres famílies van haver de viure situacions semblants
o pitjors, encara. El mot "desaparegut" indubtablement esdevenia causa
de patiment, però, en el patiment, encara hi havia una escletxa per on es pot infiltrar
un raig d'esperança. Imagineu les famílies que rebien una carta dient que el seu
fill havia mort en combat.
Jo em pregunto quin és el límit de la demència
i la misèria humana capaç d'organitzar un fet tan injustificable com és una
guerra? Per a mi és ta tan insondable com pot ser l'Univers.
Fotografia d'un grup de presoners compartint captiveri. El meu pare és el
primer de la fila de baix començant per l'esquerra.
El meu pare és el que he encerclat amb color groc.
Document expedit pel Ministeri de Defensa Nacional i enviat al
meu avi, en Marià Vendrell Pausas, on se li fa saber que el seu fill, en Josep Vendrell Marieges, havia desaparegut el dia 7 d'octubre de 1938 en el sector de l'Ebre.
Aquest és el document que es va lliurar als presoners de la setena unitat
del batalló d'especialistes núm. 148, un cop acabades les obres de reconstrucció
del pont d'Orio (Guipúscoa). He dit document, però realment és pamflet presumptuós
de remarcat estil militar feixista.
Tan sols cal llegir-lo per adonar-se de la prepotència amb què va ser
redactat. Moltes lloances
per part dels botxins i dirigides al nou règim establert i cap paraula d'agraïment
als presoners que hi van treballar. Com
tampoc cap recordança als que hi van perdre la vida.
Ai!, em descuidava dir que potser les paraules d'agraïment estan incloses en
el primer paràgraf, on es pot llegir: «Orgullosos
debéis mostraros ...».
Aquesta és la resposta a una carta que va escriure la
senyoreta Albina, mestra d'escola del col·legi de Sant Climent. Anava dirigida
a un cosí seu que era sergent de l'exèrcit nacional i on se li demanava que s'interessés
pel meu pare.
Es veu que els meus avis, en saber que la senyoreta
Albina tenia un cosí militar que formava part del bàndol que havia guanyat la guerra,
se suposa que li devien demanar si podia interessar-se i fer alguna cosa que pogués
beneficiar al meu pare, el qual restava presoner i formava part d'un batalló de
treballadors en terres de Cantàbria.
Les tres fotografies anteriors són de les tropes franquistes desfilant pels carrers de Barcelona l'u d'abril del 1942 en commemoració del dia de la victòria.
------------------------
Interessant document on es relaten uns fets de la guerra civil ocorreguts a Sant Climent de Llobregat
Quan el meu pare va decidir escriure el llibre de les seves vivències a la Guerra Civil Espanyola, més el període que va restar presoner de les tropes franquistes i obligat a treballar en camps de concentració de treballadors, el Jaume Raventós Vendrell, aleshores un noi de tretze anys, i amb el qual el meu pare sempre va mantenir una estreta i cordial relació d'amistat. El Jaume li va lliurar un escrit relatant com ell havia viscut l'esclat de la guerra a Sant Climent de Llobregat.
Considero que és un document molt interessant pel fet d'haver-lo
escrit un jove que va viure aquells fets de manera presencial. Els fets d'una
època tumultuosa on els revoltats van causar moltes víctimes innocents, però,
en el bàndol contrari, també va haver-hi elements subversius que van cometre
moltes atrocitats que van ser causa de sofriment, també de mort, en el si de moltes
famílies.
Jo, com a hereu del llegat documental el meu pare, m'he
pres la llibertat de publicar-ho en aquest blog, ja que considero que és un document
molt interessant que ha d'estar a l'abast de tota persona interessada a llegir-lo.
Per a facilitar la seva lectura, he copiat l'escrit d'en
Jaume Raventós, això sí, respectant el lèxic tal com el va escriure ell.
Tot seguit també he publicat, en format fotografia,
l'escrit que el Jaume va cedir al meu pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada