EL BAR DEL CASINO

 

EL BAR DEL CASINO

En la dècada 1950 als 1960, època en què jo era un infant, un dels llocs per esbargir-nos, era al Bar del Casino. Asseguts a ambdós costats d'una taula de mabre sostinguda per unes massisses potes de ferro, ens entreteníem tot jugant al dòmino o a les cartes, Això no obstant, l'estri més emblemàtic per entretenir-nos, era futbolí. Un seriós inconvenient, era que no hi podíem jugar sempre que ens plaïa, doncs, per fer-ho, calia introduir una pesseta a l'escletxa que permetia que les boles, amb les  quals poder jugar, fessin acte de presència.

Un cop iniciada la partida, fiem un soroll de mil dimonis. Entre les pilotes de pedra picant contra les parets del futbolí, o caient a terra en sortir rebotades, més la cridòria pròpia de la canalla a l'hora de celebrar un gol, fèiem un soroll que es podia escoltar des de deu hores lluny.

En aquella època regentava el bar el matrimoni format pel Pep Lladó Vic i la Victòria Feu Pagès, coneguts popularment pel Pep i la Mercè. Dues persones d'una paciència infinita que sabien com tractar a la mainada. El Pep, quan fèiem molta cridòria i com a toc d'atenció, de tant en tant deixava anar un perllongant: Noiiiiiiiis...! Tot seguit el silenci era sepulcral. Però no durava gaire estona, essent molt generós, ja diria que uns cinc minuts. La veritat és que a causa de les moltes i perllongades estones que hi passaven i el molt que ens divertíem, aquell local era com la nostra segona casa.  

Quan ens cansàvem del futbolí, o més aviat quan havien exhaurit els quatre xavos dels quals disposàvem un cop tota la colla s'havia rascat la butxaca, aleshores demanaven una baralla de cartes o les fitxes del dòmino. Com és de suposar, els diners no intervenien en la partida. Tampoc en teníem. Per a poder anotar els punts de cada partida guanyada –o els “tantus” com en deien els adults– en el bar hi havia uns pots plens de pinyols de garrofa que es feien servir com a substituïts dels diners. De fet, en aquella època, estava prohibit el joc si pel mig hi intervenien els diners, això no obstant, quan els adults acabaven de fer la partida, més d'un cop havia observat  com bescanviaven els pinyols per xavalla.

El diumenge, els xicots que formaven part de l'escolania, també solien freqüentar el Bar del Casino. Hi anaven a bescanviar la xavalla que havíem recaptat distribuint el Full Dominical. Al Bar del Casino ja els anava bé que els lliuressin un munt de monedes a canvi de bitlles, ja que així disposaven de canvi a l'hora de cobrar el que havien consumit els parroquians. Com a mostra d'agraïment, la Mercè ens obsequiava amb un platet d'olives farcides. 

El Full Dominical es podia recollir, dipositant a la caixa de les almoines una mísera quantitat de monedes, quan un anava a missa. Tanmateix, pels descreguts que no volien anar a missa o els que no hi podien anar per la causa que fos, els escolans ens encarregàvem d'oferir el Full Dominical, casa per casa, a canvi de diners que la gent volgués lliurar-nos. Quan no mancava gaire per l'arribada de Cap d'Any, a part del Full Dominical també oferíem un calendari que editava el bisbat. El calendari sí que tenia un preu assignat.

Tot i que en aquella època la majoria de les llars ja disposaven d'un aparell de ràdio, els dies que jugava el Barça, molts homes anaven al Bar del Casino per escoltar el partit per la ràdio. El meu pare n'era un d'ells. La ràdio no estava en la mateixa sala del bar, sinó en una estança a part. La ràdio estava situada en una lleixa de la paret. Els homes s’hi arremolinaven com si fos una llar de foc en un fred dia d’hivern. El silenci d’aquella habitació era sepulcral, només es veia interromput quan els jugadors del Barça marcaven un gol o bé havia anat de poc de no fer-lo. A l'hora de celebrar el gol, aquells homes feien uns crits que superaven els nostres quan jugàvem al futbolí.

En el bar també hi havia una taula de billar. En certa època hi havia hagut dues taules de billar: el tradicional o de caramboles i el billar americà. La taula de billar no estava ubicada en el mateix local on servien les begudes, sinó en una altra estança, una a la qual tant s'hi podia accedir des del mateix bar o bé des d'una porta que donava al carrer Major. Aquesta porta que només s'obria en comptades ocasions. Als petits no ens era permès jugar al billar, tenien por que els féssim malbé uns estris que es podien considerar una mica delicats.

Pel que fa al billar, tinc una anècdota per explicar. Resulta que van ser moltes les vegades que havia sentit dir a la meva àvia paterna que l'avi havia estat un gran jugador de billar. Que jugava amb una mestria que fregava el virtuosisme. Un dia, uns homes que jugaven el billar, quan van acabar la partida, van deixar les boles i els tacs damunt la taula. Jo vaig proposar als companys de fer una partida, això sí, vigilant que no vinguessin els amos del local. Volia comprovar si algun gen del meu difunt avi com a jugador de billar encara circulava per les meves venes. El cas és que una de les boles es va parar en un indret una mica dificultós a l'hora d'empentar-la amb la punta del tac, jo vaig posar el tac en sentit vertical, i quan vaig picar la bola amb la punta del tac, vaig fer un set damunt la superfície verdosa i amb l'altre extrem del tac vaig fer caure el tub del florescent que penjava del sostre. Va fer un pet com si fos un dels petards que fèiem esclatar la Nit de Sant Joan El Miquelet, un home que els dies de molta feina ajudava fent de cambrer i tenia un tarannà una mica colèric, va entrar esperitat tot cridant: «Canalla! Què collons heu fotut?». Per sort aquell dia la porta del carrer Major estava oberta i vam poder sortir a tot drap. Tot i així, el Miquelet ens va empaitar un bon tros de carrer, però, tot i que les seves cames eren més llargues, les nostres eren més lleugeres i ens vam poder escapolir amb molta facilitat.    

Les fotos exposades a continuació, les he obtingut gràcies a la gentilesa del Miquel Lladó Feu, el fill petit del Pep i la Mercè del Casino.

                                                            Josep Vendrell Gelabert

 

 

En Pep Lladó Vic i la Victòria Feu Pagès, el matrimoni que regentava el Bar del Casino.

La Victòria (més coneguda per la Mercè) amb l'Enriqueta Ponsa, la qual  ajudava en les feines del bar. En aquesta fotografia encara es pot apreciar com era l'antiga barra del bar.  

La Mercè feinejant a la cuina.

Joves parelles fent l'aperitiu al Bar del Casino. El primer començant per l'esquerra, és el Josep Lladó Feu,el fill gran del Pep i la Mercè i germà del Miquel.

La Sala del Casino utilitzada pel banquet que va tenir lloc per a celebrar l'enllaç matrimonial del Miquel Lladó i. la Glòria Tugas.  

 

En Miquel i la a Glòria darrere la nova barra del bar un cop acabades les reformes.