EMPREMTES DE CARRO

 

EMPREMTES DE CARRO

         

       «El carro va pel pedregar». Aquesta frase dona a entendre que la circumstància, sigui la que sigui, no va pel camí desitjat.  Sé que no és una frase prou adient respecte al que em disposo a escriure.  Tanmateix és el primer que m’ha vingut al cap a l’hora d’encetar el relat. I és que, escriure, per a mi, és una activitat que molt em distreu i fa que les cabòries no entrin a casa, que restin arraconades al replà de l’escala. Tot i ser una activitat que m’omple de satisfacció, també em cohibeix una mica en el moment que em disposo a fer-ho per l’infundat temor que la cosa no surti tan bé com jo desitjo. Per fer-ne una comparança: ve a ser com si hagués d’encetar una conversa amb una celebritat a la qual jo mai no he dirigit cap paraula, però la fama que el precedeix, és la d’una persona extraordinària dotada d’un gran intel·lecte, i a mi, de sobte, és com si m’envaís una infundada por a fer el més estrepitós dels ridículs.   

 El meu propòsit és parlar de carros i els antics camins de muntanya pels quals transitaven. Però no ho faig mogut per la nostàlgia —tot i que, en certa manera, una mica també hi influeix—, si ho faig, és per deixar constància d’unes vivències i uns records acabalats des del temps de la meva infantesa. I m’agrada fer-ho perquè, al cap i a la fi, els esdeveniments del passat són els que configuren la història de la meva vida, i la pàgina de la meva història afegida a la de tots els conciutadans amb els quals vaig compartir un indret i una època, és un capítol més del molts que configuren el llibre amb què està escrita la història del meu poble, Sant Climent de Llobregat.

El fet que sigui fill d’una família dedicada a l’agricultura, i sense voler pecar de pretensiós, puc assegurar que conec bastant bé el tema de la pagesia. Almenys la de Sant Climent i les poblacions de Viladecans, Gavà i Sant Boi. Indrets on els meus ancestres conreaven camps dedicats al cultiu d’hortalisses i d’arbres fruiters de diverses menes. Això no obstant, el que tot seguit em disposo a escriure, resta encerclat a dins del termenat de Sant Climent de Llobregat.  

Començaré amb un relat bastant esquemàtic sobre la necessitat que sempre han tingut les persones per a desplaçar-se d’un indret a un altre. Imaginem-nos una època molt i molt llunyana, com pot ser la dels primers pobladors de Sant Climent. No és gens desencertat pensar que, una de les primeres coses que van fer, va ser construir cabanes on aixoplugar-se. Com que el tòpic diu que ningú pot viure de l’aire del cel, per a sobreviure tant ells com les seves famílies, devien dedicar-se a conrear les muntanyes que envolten el petit llogaret de Sant Climent de Llobregat. Em refereixo a una època en què els pagesos ja disposaven d’animals domèstics, també de carros. Cosa que requeria uns camins per on poder accedir als seus conreus. I això va fer que es construïssin els corriols, els camins morralers i els camins per transitar amb el carro.     

Com sap la majoria de la gent, un corriol és un caminoi pensat perquè les persones hi transitin a peu. Un camí morraler, o camí a bast, és un camí més ample que un corriol, però suficient per a permetre el pas de l’animal de càrrega menat pel seu amo, el qual acostumava a anar  a peu conduint l’animal per la brida o simplement caminant darrere seu.

Em ve a la memòria un pagès que, quan el camí es feia costerut, s’agafava de la cua de l’animal per alleugerir l’esforç i no haver de cansar-se més del necessari. Veure-ho, a  mi m’esborronava. Em feia una imatge mental de què li hauria pogut passar al pagès en cas que en cert moment a l’animal li hagués passat pel cap endegar una bona guitza.

Quan s’anava a bast, damunt l’esquena de l’animal s’hi posava el  selló, també conegut com a albarda, que era un guarniment en forma de coixí rígid amb dues costelles de fusta als laterals, i damunt de l’albarda, hi descansaven les sàrries. Hi havia sàrries de ràfia que es feien servir per a transportar coses toves: com podien ser verdures, gra, llegums, etcètera. Quan calia transportar embalums més pesants, com eren els sacs de garrofes, de fems, portadores plenes de bassa i feixos de llenya, llavors es feien servir els àrguens, que consistia en un bastidor fet amb barres de fusta, el qual es lligava a l’esquena de l’animal (Fig. 1).

 

Fig. 1 - El Jaume (cosí del meu pare) i el Ventura manant el ruc amb les sàrries carregades de llenya.

    Quan jo era un infant, pel que fa als carros, com diu el tòpic, n’hi havia per donar i per vendre. No hi havia casa de pagès que no en tingués un o més d’un (Fig. 2 i 3). Pel que fa a carros transitant per camins de muntanya, no era gaire habitual veure’n diversos transitant l’un darrere l’altre, però, pel que fa als que es dirigien als camps de la marina, i més que res quan es feia fosc, a la carretera de Viladecans a Sant Climent (Fig. 4), era freqüent veure una corrua de carros que, més que semblar que venien de treballar del camp, semblava que venien d’un aplec on havien celebrat una gran festa.   

Fig. 2 – El carro del meu pare al tros de Can Mas de les Valls.	Fig. 3 – Carro i matxo del Jaume Raventós Bonet,  de Cal Buló.

Fig. 4 – Antic tram de carretera de Sant Climent a Viladecans.

Un cop feta aquesta petita introducció, ara cal que em centri en el tema que m’ha animat a escriure, com són els antics camins de carro.

 Actualment, a Sant Climent, pràcticament ja no existeix cap camí de carro. I de carro: suposo que només en resta el que està exposat al Museu d’Eines del Pagès (Fig. 5).    

Fig. 5 - Carro del Museu d’Eines del Pagès.

Fig. 6 - Esquema d’un carro amb l’animal de tir proveït dels guarniments.

 

Fig. 7 a 14 – Diversos guarniments d’animal de tir exposats al Museu d’Eines del Pagès de Sant Climent.

    Tot i que la majoria dels que hi ha, sí que ho havien estat, de camins de carro. En temps de la meva infantesa, concretament en la dècada de 1950 a 1960, pràcticament l’únic vehicle que s veia transitar pels camins de muntanya eren els carros (Fig. 15).

 

Fig. 15 – Carro i traginer circulant per un  camí de muntanya de Sant Climent.

       Quan es va començar a modernitzar la pagesia, i de manera progressiva els carros van anar essent substituïts per tractors (Fig. 16 i 17), furgonetes, petits camions i altres vehicles similars de quatre rodes de tracció mecànica, com que els camins que hi havia eren un pèl estrets per a poder-hi circular els esmentats vehicles amb tota seguretat, llavors les modernes màquines excavadores es van encarregar d’eixamplar els camins. Un eixamplament que en alguns trams del camí va comportar danys col·laterals, com va ser la desaparició d’alguns marges de pedra seca que hi havia a la riba del camí. Pel que fa al trànsit de vehicles motoritzats de quatre rodes pels camins de marina, qualsevol explicació és sobrera, doncs, en aquella època —tot i que bastant deficitàries—, ja hi havia carreteres amb el ferm fet de llambordes o bé d’asfalt. Els ramals per accedir als camps es van adequar, però, com que es tractava d’una superfície plana, la cosa es va solucionar de manera fàcil i sense danys col·laterals.  

 

Fig. 16 – Prototip d’un antic tractor.

 

Fig. 17 – Tractor dels que es fan servir actualment.

Transitant per les muntanyes de Sant Climent a la recerca de construccions de Pedra Seca, encara he pogut veure algun vestigi dels antics camins de carro. Tot i que la imatge que em va  quedar gravada a la memòria quan jo era un infant, en res no s’assembla al camí de terra, marcat per les roderes dels carros i lliure de matolls, arínjols i esbarzers. Tenint en compte que es tracta de camins que fa un fotimer d’anys que es van deixar d’utilitzar, no és gens estrany que restin envaïts per un conglomerat vegetal que va des de simples matolls a arbres de soca de bona mida. Ve a ser com si el bosc hagués recuperat el que ja havia estat seu.      

 

*  *  *

 

CAN MOLINS

 

 Fraccionaré el relat per topònims i començaré per la muntanya de Cal Molins, pel vessant que dona a les envistes de la barriada del  Poble Sec.

Com a cosa rellevant, haig de dir que en l’època a la qual em refereixo, la majoria de les rieres esdevenien un camí per on transitaven els carros. Cosa que vol dir que, algun tram de les diverses rieres, i pel que fa a aquest relat, també seran considerats com un camí de carro.

Cert dia vaig anar a visitar a la Dolors Martí, de la casa de Cal Bous, per preguntar-li si disposava d’alguna fotografia on sortissin pagesos transitant per camins de muntanya, tant amb el carro tirat per la bèstia de tir, o simplement amb l’animal a bast. De les antigues fotografies que ella em va ensenyar —la majoria de les quals estaven relacionades amb el poble i la seva gent, però no amb la pagesia—, me’n va mostrar una que jo ja havia vist, però que desconeixia la llegenda que s’amaga al seu darrere (Fig. 18). Resulta que el carro que es veu a la fotografia,  tirat per un ruc i tres matxos, i que transita pel camí de la llera de la riera, concretament per davant de la vinya de Cal Sona, i que com a rerefons es veu la masia de Can Bonet, el traginer venia de descarregar una carretada de costals de llenya per cremar al forn de la fleca de Cal Patuel.    

 

Fig. 18 – Carro transitant pel camí que hi havia a la llera de la riera.

 

La llegenda és que, l’home que mena els animals, era un boscater de Torrelles de Llobregat i estava emparentat amb la família de la Dolors, circumstància que feia que, cada vegada que venia a Sant Climent, estigués convidat a anar a dinar a la casa de Cal Bous. El carro i els animals restaven on avui hi ha el carrer de Les Oliveres, i que en aquella època era una vinya que, per damunt de la qual, només hi havia la casa de Cal Guilera i la de Cal Ceguet. 

La meva mare (al Cel sigui), més d’un cop m’havia explicat que quan era una noia jove i vivia a la barriada del Poble Sec, acostumava a anar a rentar la roba al safareig de Bardina (Fig.19). Tanmateix, si el safareig ja estava ocupat per altres dones, llavors havia d’anar a rentar la roba al gorg de la riera. Un gorg ubicat entre el torrent de Bardina i la masia de Can Bonet (Fig.20). Com en la majoria de gorgs que servien per anar a rentar la roba, acostumava a haver-hi unes lloses de llicorella mig submergides i inclinades que s’empraven per ensabonar, fregar i esbaldir la roba. Per escórrer l’aigua, si la peça de roba era de bona mida, dues dones se situaven a cada cap i la caragolaven fins a fer-li escopir el màxim d’aigua possible. Per les peces de roba mitjanes titant a petites, empraven un picador, que era una mena de ventall fet de fusta (Fig.21).

 

Fig. 19 - Dones rentant la roba al safareig de Bardina.	Fig. 20 - Dones rentant la roba al gorg de Can Bonet.

Fig. 21 – El picador era un estri més dels que es feien servir per                                                          rentar la roba.

El fet de rentar la roba al gorg de la riera, com és lògic, feia que les dones hi haguessin de restar agenollades, cosa que, a part de la incomoditat i el dolor de genolls, també tenia l’inconvenient que, si a aquella hora apareixia un carro transitant per la llera de la riera, l’aigua s’enterbolia i les dones havien de deixar de rentar. No els quedava més remei que restar a l’espera que l’aigua s’aclarís.

          En la mateixa riera, i a l’altura de la masia de Cal Molins, hi havia un camí de carro que, un cop deixada la casa enrere, bifurcava a l’esquerra i a la dreta. El de l’esquerra s’enfila cap al costat de Bardina, el de la dreta cap a en Puig d’en Bac, indret on Sant Climent termeneja amb Viladecans.

El cas és que actualment, i pel que fa al tram que s’enfila direcció a Estret de Roques, ja no hi ha cap empremta deixada pels carros en forma de roderes. I si és així, és perquè en aquell indret encara es conreen camps de cirerers i, en el seu dia, les màquines excavadores van condicionar el camí per permetre els pas de cotxes i tractors. En algun tram de l’esmentat camí, encara es pot observar vestigis de l’antiga canal per on davallava l’aigua de la Mina del Canari fins a la casa de Cal Molins.

Pel que fa a l’altre camí, el que es dirigeix cap a en Puig d’en Bac, i deixant a part un tram que es van condicionar per a la construcció d’una l’antena de telefonia mòbil, si un continua avançant pel camí, encara es poden veure les roderes que van deixar gravades els carros damunt les plaques de llicorella que formen part de l’esmentat camí. Coordenades: X416777 – Y4576363.  (Fig. 22 i 23). 

Fig. 22 - Rodera al camí d’en Puig d’en Bac.	Fig. 23 - Rodera al camí d’en Puig d’en Bac.

               Quan un arriba al punt on el camí queda desdibuixat per haver passat a formar part del bosc, cert dia m’hi vaig endinsar i vaig descobrir unes lloses força grosses i mig soterrades en una de les vores del camí. Concretament resten situades al damunt d’un marge de bona alçada i construït de pedra seca. No em va costar gaire deduir quina devia ser la seva finalitat. Això no obstant, ho vaig consultar a gent entesa en el tema de la pagesia  i em van dir que servien per evitar que una de les rodes se sortís de trilla i, carro i animal, anessin a parar a daltabaix del marge (Fig. 24). 

         

Fig. 24 – Pedres ubicades en un antic camí de carro situat a la muntanya de Cal Molins i que servien perquè el carro no s’estimbés.     Vídeo del Camí de Cal Molins. LA RIERA DEL QUEROL

  La Riera del Querol és un altre dels indrets on també vaig poder localitzar empremtes de carro. Jo, que aviat compliré setanta-tres anys, encara recordo que, a l’altura del giravolt de la carretera que va a Sant Boi, concretament una mica abans d’arribar a la casa de Cal Bonhome, els carros trencaven a mà esquerra i s’endinsaven a la riera on la llera servia de camí per transitar els carros.

Un cop a la llera de la riera, el primer trencall que es troba a mà dreta, és el de la Riera de l’Angla. Una riera que abans havia estat un camí de carro i actualment és impossible poder-hi transitar a causa dels esbarzers, heures, arínjols i matolls que ho envaeixen tot fins a formar una teranyina que t’atrapa i no et deixa avançar. Això s’esdevé fins a l’altura de la vinya de Cal Bonhome. I és que, cada vegada que queia un fort aiguat, el camí de la riera es feia intransitable i calia fer terrelló a fi d’arranjar els desperfectes causats per la  impetuositat  de la força de l’aigua. A fi de solucionar-ho de manera definitiva, i com què en aquella època ja hi havia grans màquines excavadores que possibilitaven moure grans pegats de terra amb molta facilitat, llavors es va obrir el ramal que, avui dia, va des del camí de La Costa fins al començament de la vinya de Cal Bonhome. A partir d’aquest punt en amunt, el camí era la riera, però com que el traçat era més planer, els aiguats no la malmetien tant, i si la malmetien, era molt més fàcil arranjar els desperfectes causats per l’aigua.    

Tornat a la Riera del Querol, i en el punt on comença la Riera de l’Angla, si un continua avançant, a mà dreta troba la vinya de Cal Rovira i, a mà esquerra, la de l’Antonet del Siset. Riera que, pel que fa a netedat, resta en un estat tan deplorable com la Riera de l’Angla. En el punt on s’acaba la vinya del Rovira, la riera s’eixampla i forma una mena de plaça que abans era coneguda com el Cementiri dels Burros. Desconec si aquest nom se li va atorgar pel fet que antigament havia servit de necròpolis per enterrar les restes dels rucs, o bé se li va atorgar en temps de la guerra incivil espanyola pel fet d’haver-hi trobat enterrada la despulla —amb posició vertical i només sobresortint el puny de la mà—, de l’individu anomenat: «El Camarada Joaquín». Pel que he llegit i m’ha explicat la gent que va viure aquella tempestuosa època, l’individu en qüestió va ser un dèspota que va sembrar el terror entre els habitants de Sant Climent. També d’ell van sortir l’ordre per assassinar al secretari del poble, el senyor Lluís Bertí i Gurbindo, el qual va morir d’un tret i el seu cos va ser trobat a la cuneta del Coll d’Estret de Roques. Una altra de les víctimes va  ser el Josep Mateu i Àngel, més popularment conegut pel Josep de Cal Molins, el qual era propietari de la masia de Cal Molins i la part oriental de la muntanya coneguda pel topònim de la Muntanya de Cal Molins.     

Centrant el relat en la Riera del Querol, valga dir que, entre la vinya del Rovira i el Cementiri dels Burros, hi havia un tram que feia una mica de pendent i el terra estava format íntegrament per una roca de llicorella. Doncs bé, damunt de la llicorella, i a còpia de transitar-hi un bon nombre de carros, les rodes hi van deixar la seva empremta formant dos solcs paral·lels i d’una profunditat remarcable. Tanmateix, els solcs formats per les rodes dels carros van ser esborrats l’últim cop que es va talar el bosc de la Roca Ventosa i que aproximadament fa una quarantena d’anys que el fet es va esdevenir. Qui va suprimir les roderes, van ser les màquines excavadores —tot i que en aquest cas és millor dir destructores—, que van condicionar la llera de la riera a fi de permetre el pas dels camions que havien d’endur-se les torades de pi.

Un cop deixat enrere el Cementiri dels Burros, s’arriba a un indret on, a mà esquerra, hi havia un camí que s’enfilava cap a l’indret del  Querol, i els carros que seguin per la llera de la riera, eren els que es dirigien a la part baixa de la muntanya de la Roca Ventosa i al paratge conegut com El Mixerris. 

En el mateix punt on la riera bifurcava, a mà esquerra seguint riera amunt, hi havia, i encara continua en ple rendiment, el conreu del Joan de Cal Boques; a mà dreta hi ha, tot i que fa un munt d’anys que resta abandonat: l’hort de l’Enric de l’Etzavarot. Un hort que a causa del seu abandonament ha esdevingut un autèntic herbassar, si un s’hi entreté una estona per donar-hi un cop d’ull, encara pot veure el formidable pou i safareig que servien per regar les plantes que es conreaven en l’esmentat hort (Fig. 25 i 26).

                       Fig. 25 – Safareig i pou de l’hort de l’Enric de l’Etzavarot.

                        

Fig. 26 – Interrior del pou de l’hort de l’Enric de l’Etzavarot.

 

Seguint riera amunt, no gaire lluny de l’hort de l’Enric, és quan es poden veure algunes empremtes deixades per les rodes dels carros. Tanmateix, el que havia estat un camí de bon transitar, actualment  ha esdevingut un paratge selvàtic atapeït d’una vegetació on, els esbarzers i els arínjols, fan que sigui pràcticament impossible transitar per la riera. Tanmateix, no sé si calcificar-ho com un inconvenient o com un avantatge, doncs, el fet de restar verge, també fa possible trobar-hi algunes de les empremtes que van deixar el pas dels carros. Coordenades: X416050 – Y4577582.  (Fig. 27 i 28).   

         

Fig. 27 - Roderes de carro a la Riera del Querol.

Fig. 28 - Roderes de carro a la Riera del Querol.

    Per altre costat, també em sap greu que la Riera del Querol sigui intransitable, ja que impedeix poder visitar l’antic Hort de la Sara. Un indret on hi ha una barraca molt singular pel fet d’haver estat construïda a còpia de foradar una paret que és una roca de llicorella de mida considerable (Fig. 29). A tocar de la barraca hi ha una bassa subterrània folrada amb marges de pedra seca i que s’omple amb l’aigua que brolla de la muntanya de la Roca Ventosa quan la saó no hi manca (Fig. 30).  

Fig. 29 - Barraca de l’hort de la Sara.

Fig. 30 – Bassa de l’hort de la Sara.

    

L’hort de la Sara era una peça de terra planera i rectangular de bona llargada i repartida en dues feixes. El que separa ambdues feixes, és  un marge que no supera el mig metre d’alçada. A la feixa del capdamunt, hi ha un bon safareig que, com és de suposar, resta completament abandonat i el pas del temps s’ha encarregat de deteriorar (Fig. 31 i 32).

Fig. 31 – Safareig de l’hort de la Sara.

Fig. 32 – Safareig de l’hort de la Sara.

Seguint riera amunt, trobem un trencall que enllaça el camí del Querol amb el del Mixerris. Punt on hi ha la Font del Gaietà (Fig. 33 i 34). Valga dir que el trencall que serveix per enllaçar els dos camins, antigament no existia. Es va construir per evitar que els carros transitessin per un tram de la llera de la riera que es feia impracticable quan queia un fort aiguat i el cabal de l’aigua era fora mida.

Fig. 33 – La Font del Gaietà.

Fig. 34 – La Font del Gaietà.

Vídeo de la Riera del Querol.

CAN COLOMER DELS ESCARABATS

 

 

De la Riera del Querol faig un salt i em situo al solell de Can Colomer dels Escarabats. A tocar de la masia del mateix nom, hi havia, i encara hi ha, tot i que actualment només s’hi pot transitari a peu i amb prou feina, un camí que neix al Camí de Les Comes i s’enfila direcció al collet de Can Rius. Un cop has arribat al cim, trobés una petita esplanada on —sense comptar el camí que ve de Can Colomer—, hi bifurquen quatre camins més: el que ve de Can Vallirana, el que s’enfila pel serral i altres dos que s’endinsen al termenat de Torrelles de Llobregat. D’aquests dos camins, el de la dreta va cap a Can Guei, indret on ara hi ha una urbanització laberíntica i de carrers costeruts que antigament havia estat un indret on es conreaven diverses vinyes per part d’alguns pagesos de Sant Climent. Segons la informació rebuda per part d’en Climent Marcé, de la casa de Cal Masturies, hi havia el tros que conreaven ells, el del Cintet de Cal Nyeufa, el de Cal Guilera, el de Cal Bous, el de Cal Pau Ferrer, el de Cal Marrates, el del Cintet de Cal Nené, el del Jaume de Cal Sapat i altres que en aquell moment no recordava. L’altre camí, el de l’esquerra, el qual termeneja amb el que havia estat la vinya de Ca la Perdiguera, s’endinsa al bosc de l’ombriu de Can Rius. Un bosc on cert dia encara vaig poder contemplar les restes de què havia estat la Masia de Can Pinet.
        El ramal procedent de Can Vallirana, antigament no existia. L’esmentat camí naixia a peu del camí de Les Comes i moria davant la mateixa casa de Can Vallirana. Anys a venir, els pagesos que menaven trossos de terra a la part més enlairada de la solella del Puig d’Endi, per no haver de transitar per la riera que de ben segur feia que el trajecte fos més dificultós, van demanar permís al propietari de Can Vallirana per obrir un camí que es comuniqués amb l’indret del Puig d’Endi. El permís els va ser concedit, cosa que va donar origen al camí que actualment mena a la solella del Puig d’Endi. Molts anys més tard, es va construir el ramal que enllaça el camí de Can Vallirana amb el collet de Can Rius.         També s’ha de dir que l’espaiosa pista forestal que hi ha al serral de la muntanya, i que separa el termenat de Sant Climent del de Torrelles de Llobregat, antigament havia estat un camí morraler per on es transitava a peu o amb l’animal a bast. 
         Retrocedint fins a la masia de Can Colomer i enfilant el camí que mena a Can Rius, encara es poden trobar les empentes deixades per les rodes dels carros. Aquest és un camí pel qual fa uns quants anys que no hi transita cap vehicle, doncs, quan els germans Santos van comprar l’extensa finca de Can Colomer, van instal·lar una cadena per barrar el pas a tot vehicle que no fos de la seva propietat o bé se’ls hagués concedit permís. El cas és que, per naps o per cols, a l’esmentat camí, i des de fa molts anys, no s’ha fet cap tasca per a la seva conservació i el camí ha esdevingut pràcticament intransitable. Amb prou feines s’hi pot passar  a peu a causa dels profunds reguerots que hi ha en diversos trams del camí.
         Però el fet de no haver estat arranjat, també ha proporcionat que encara es conservin algunes empremtes de les rodes dels carros, tot i que poques. Coordenades: X414295 – Y4577019.  (Fig. 35 i 36).

Fig. 35 - Rodera de carro al Camí de Can Rius

Fig. 36 - Rodera de carro al Camí de Can Rius

Vídeo del Camí de Can Rius.

EL CAMÍ DE LA RIERA DE SALOM AL SEU PAS PER CAN MAS DE LES VALLS

 

   De Can Rius me’n vaig a Can Mas de les Valls.

   Tanmateix, com que em ve de pas, m’aturo al Camí Ral, concretament en el punt on el camí es divideix en dos: el de la Solella del Mas de la Fou i el que va cap al cim del Puig d’Endi. Com que aquest últim és el més adequat per a poder-hi transitar amb un vehicle, també és el més utilitzat per accedir al collet de Can Rius, a Can Bruguera i a la Roca del Barret.

El fet que el camí de la solella del Mas de la Fou, i des de fa bastants anys, resti abandonat i sense que s’hi hagi fet cap  tasca de manteniment, actualment només es pot transitar si un va caminant. També hi circulen bicicletes, però hi ha una part del col·lectiu de ciclistes que no tenen cap mirament quan es tracta de circular per on més a ells els plagui, mal sigui per finques privades malmetent els marges de pedra seca i erosionat el terreny que, cada vegada que plou a bots i barrals, l’aigua fa que els reguerots oberts per les rodes de les bicicletes es vagin enfondint fins a esdevenir uns torrents que són veritables cicatrius que malmeten i, alhora, enlletgeixen l’entorn natural del bonic  municipi de Sant Climent de Llobregat.

  Al camí de la solella encara es poden veure alguns marges de pedra seca. I si dic encara, és perquè actualment ja agonitzen i, malauradament, més aviat que tard, s’ensulsiaran i desapareixeran per sempre. Coordenades: X413006 – Y4576194. (Fig. 37 a 40). A més a més s’ha de tenir en compte que aquest és un tram que forma part de l’autèntic Camí Ral.   

 

Fig. 37 a 40 – Tram del Camí Ral a l’altura de la Solella del Mas de la Fou.

 

A la riera de Salom, concretament davant per davant d’on hi havia hagut la Masia de Can Mas, és l’indret on he trobat més empremtes de rodes de carro. També és un dels indrets més bonics de tots els que he visitat. 
        Que la riera servís de camí de carro, d’això, en deu fer un fotimer d’anys. Jo mai he vist transitar carros per aquell indret. Antigament, i des  que tinc ús de raó, que el meu record és veure transitar els carros per l’actual camí, el qual va des d’on hi ha el cementiri fins al paratge del Mas de la Fou. Antigament arribava fins a la Roca del Barret i es perllongava fins al camí que a mà esquerra es dirigia a Begues i, a la dreta, a Torrelles de Llobregat.
        El que sí que hi havia, era un camí que travessava el bosc de Can Mas i pel qual es podia accedir a les vinyes de la part més alta de la muntanya. Aquest camí va caure en desús coincidint amb l’incendi forestal del Garraf de l’any 1982. Llavors, per a facilitar el pas dels camions que havien de transportar els troncs dels arbres que s’havien cremat, es va obrir una ampla pista forestal que va des del collet del Pujol fins a la carretera de Begues. 
         Que la meva família menés un tros de terra a l’indret on hi havia la Font de Can Mas (Fig. 41) i a prop de la masia del mateix nom, m’ha proporcionat una bona coneixença d’aquest paratge, doncs, quan era un infant i acompanyava al pare a la vinya, acostumava a passejar-m’hi per collir espàrrecs o simplement per fer el tafaner visitant la masia i el matrimoni que l’habitava. Tanmateix, quan arribava a la resclosa (Fig. 42) —un indret també conegut com Els Arbres blancs—, llavors abandonava la llera de la riera, m’enfilava a la riba i, un cop deixada enrere la resclosa, baixava a la riera i continuava llera amunt. Era a partir d’aquest punt, que es podien trobar les primeres empremtes de carro, cosa que evidenciava que antigament els carros havien transitat per la llera de la riera.   

 

Fig. 41 – Foto  actual de la Font de Can Mas.	Fig. 42 – Resclosa de la Font de Can Mas.

 l cas és que el passat estiu vaig decidir visitar l’indret de la Font de Can Mas, una font de la qual actualment no en raja ni una gota d’aigua,  però sí que és un inesgotable doll de bones recordances: del meu pare i la meva mare, del Miquel i la Rosa que eren els masovers de la masia de Can Mas, de cavall de tir que teníem i del gos anomenat Tresqui que, quan jo em passejava per la muntanya, ell mai em deixava de petja.
        Centrant el relat en l’actualitat, el dia que vaig visitar el tram de riera a l’indret de Can Mas, valga dir que va ser molt profitós, doncs, a part de reconfortar-me amb la frescor de la riera, també vaig poder passar una bona estona gaudint d’un paratge molt pròdig pel que fa a empremtes deixades per les rodes dels  carros.
        Aquest estiu, cosa no gaire habitual, per la riera encara hi havia uns bons tolls d’aigua, d’una profunditat més que suficient per a poder-s’hi banyar la canalla. Va ser per això que dos dels meus nets: la Júlia i el Miquel —acompanyats del seu pare, el qual per distreure’s mena un tros de terra en aquell indret—, van venir a trobar-me a la riera i, els dos infants, van gaudir banyant-se i esquitxant-se alhora que omplien la riera amb el ressò de les seves rialles.
     Mentrestant, ja em vaig entretenir fotografiant les roderes que hi havia marcades damunt les roques s de llicorella, Coordenades: X414109 – Y4575473. (Fig. 43 a 48).  

 
 

Fig. 43 a 48 – Roderes de carro a la Riera de Salom a l’altura de Can Mas de les Valls.

 

         Vídeo de la Riera de Salom a l’altura de Can Mas

PETIT TRAM DE CAMÍ EN L’OMBRIU DE     CAN COLOMER DELS ESCARABATS

 
 
    

Cert dia, mentre cercava barraques de pedra seca a l’ombriu de Can Colomer dels Escarabats, concretament davant per davant de l’esmentada masia, vaig ensopegar amb el que havia estat un tram de camí de carro. En veure’l, em vaig quedar captivat. A parer meu, el seu encant li atorga la rasa per on davalla l’aigua de la pluja. El que té aquest camí de singular, és que la rasa que dona al costat de muntanya va ser construïda seguint el mètode de la pedra seca. 
        És molt probable que, en el termenat de Sant Climent, hi hagi algun altre camí de similar característica, tanmateix, jo que he resseguit tot el terme, fis ara, és l’únic que he trobat. També s’ha de dir que la majoria de vinyes han esdevingut uns erms d’espessa vegetació,  tant d’espessa, que pots passar a un parell de metres d’un camí semblant al de l’ombriu de Can Colomer sense assabentar-te que hi ha quelcom d’interessant.
        El camí del qual parlo fa pendent, així i tot, amb els anys que fa que resta abandonat, no hi ha ni un sol xaragall causat pels aiguats. 
L’indret al qual em refereixo, i que s’allarga des dels últims conreus de la Camagriga fins als primers de Les Comes, és un extens erm on proliferen les construccions de pedra seca, tant pel que fa a marges com a barraques. Construccions que donen a entendre que, anys enrere, no hi havia hagut ni un sol pam d’aquest extens faldar de la muntanya que no hagués estat conreat. Jo encara recordo diversos camps de conreu a l’indret al qual em refereixo.
        Tornat al dia que vaig localitzar l’esmentat camí, com que ja era tard, només em vaig entretenir a fer unes fotografies i poca cosa més. Tot seguit vaig marxar cap a casa amb el propòsit de tornar-hi tan aviat com em fos possible. La idea era desbrossar-lo i netejar-ne la rassa (Fig. 49 a 52). 

 

Fig. 49 a 52 – El camí de carro de l’ombriu de Can Colomer dels Escarabats.

     

I així ho vaig fer. Fins i tot el vaig donar d’alta a la Wikipedra a fi de comprovar si el consideraven prou interessant per a validar-lo. I sí que ho van fer, atorgant-li el codi 1.224 (Coordenades X414871 i Y4576584).
        Si aquest tram de camí ha restat verge, és a dir, si no ha estat modificat a causa del pas de les màquines excavadores per a condicionar-lo i així permetre el pas de vehicles motoritzats de quatre rodes, ha estat perquè l’últim parcer que el va fer servir (el qual dedicava a la vinya una part del seu temps, ja la seva ocupació principal consistia a treballar d’obrer en una fàbrica), per anar a la vinya feia servir una moto que arrossegava un petit remolc. Un remolc petit però sí prou gros per transportar les eines per a treballar i els embalums amb el fruit de la seva collita. 

 

 

Vídeo d’un tram de camí a l’ombriu de Can Colomer dels Escarabats.

*  *  *

COMENTARI FINAL 

 
 

 No sé per què, però sempre he sentit un afecte especial pel que fa a l’entorn natural de Sant Climent de Llobregat. Suposo que les causes són diverses. Tampoc sé quines poden ser de rellevant importància ni les que, en aquella tendra edat em van servir per omplir, de manera indeleble, un espai buit de la ment, igual com quan es grava amb foc roent unes lletres damunt una xapa de ferro. Això no obstant, tinc el pressentiment que hi va influir, i molt, el fet de ser fill d’una família dedicada a la pagesia. 

Circumstància que em porta a la ment un munt de recordances. Recordances d’uns avantpassats propers i d’altres que ni tan sols vaig arribar a conèixer. Però si jo existeixo?, és gràcies a ells, a les generacions  que m’han precedit.
        De ben segur que molts ja esteu assabentats que jo soc un membre més del grup de gent que es dedica a cercar i restaurar construccions de pedra seca.
        De sempre, m’ha agradat molt meditar i buscar un sentit a les coses. Tot i que, sincerament, també m’agrada molt crear fantasies i somiejar amb molta freqüència. I la causa per fer-ho,  poden ser moltes i molt diverses, que tant poden abraçar un minúscul insecte fins a la immensitat de l’Univers. 
        El cas és que més d’una vegada, mentre treballo reconstruint una barraca, una d’aquelles que ja no en queda gran cosa, una en què les restes de què havien estat les parets no aixequen un parell de pams de terra, i en les quals, en l’interior o al seu voltant, encara hi resten escampades bona part de les pedres amb què va ser construïda, el cas és que, quan això s’esdevé, imagino que cadascuna de les pedres són un dels nostres avantpassats, i com si es tractés d’una figura piramidal, en el repeu hi figuren els avantpassats més llunyans i, a mesura que es van formant noves fileres de pedres, cadascuna és una generació de les moltes que ens han precedit, i així, pedra sobre pedra, tant fa que es col·loqui horitzontalment com verticalment, es va configurant, més que una barraca, tot un món que ens parla de la pagesia de Sant Climent i la gent que va conrear el tros de terra on estava ubicada la barraca en qüestió.
        Un món o una història, tant se val com es  vulgui anomenar, que té la cúspide en el moment actual. Que la barraca tingui teulada i formi una estructura pràcticament tancada, això no té gens d’importància. Al cap i a la fi, també puc imaginar que cada barraca és un astre que sura en un petit univers configurat pel termenat de Sant Climent de Llobregat. I si he dit: «Pràcticament tancada», és perquè lògicament hi ha una porta, i a vegades, també una finestra. La porta en si, també em va bé per somiejar que hi ha una obertura a l’esperança, un forat obert per fer reeixir les il·lusions de les persones que d’aquell tros de terra en van fer un mitjà de subsistència.       
        Que cada pedra representi una persona?, em sembla una idea molt encertada, ja que d’aquesta manera es fa evident que a la societat, sigui un ésser considerat com a important o insignificant, gran o petit, afortunat o desvalgut, ningú no hi és sobrer perquè en la unitat hi resideix la fortalesa. El que fa que la barraca continuï dreta i sense rendir-se a les inclemències del temps que, com el cas dels humans, és comparable als avatars que el destí ens té reservats. Un clar exemple són les pedres més petites, aquelles que a priori poden semblar insignificants a causa de la seva reduïda mida i que no faciliten la reconstrucció tan ràpidament com un voldria. Tanmateix, les pedres petites, que a primer cop d’ulls ens poden semblar insignificants, també són molt útils per falcar a les altres i fer que la construcció s’aguanti dreta, que no trontollí i acabi enderrocant-se.
        Filosofant una mica, les pedres petites són l’evidència que a la vida no s’ha de menysprear a ningú per més insignificant que aquest ens pugui semblar. Darrere de cada persona s’hi amaga una història, i no cada persona, per famosa que sigui, posseeix la història més maca de totes, moltes vegades en la insignificança és on resideix la màxima grandesa. I per grandesa em refereixo a la dignitat i a la bondat, uns atributs que no haurien de mancar en el cor de tota persona.    
        Per acomiadar-me —i no ho faig per petulància, sinó com a homenatge a unes persones que han format part de la meva vida i han deixat una emparenta més sòlida i inesborrable que la més profunda de les roderes de carro—, ho faig adjuntant tres fotografies: en la primera hi surt la meva esposa, la Montserrat, al camp de la Font Pedrosa amb el primer cotxe que vam tenir quan ens vam prometre; la segona és de l’avi de la Montserrat, el Jaume Bonet Condemines, amb el matxo que havien tingut a la casa de Cal Bonhome; en la tercera i última, es veu al meu oncle Josep i jo essent un nen molt petitó muntat al cavall que l’oncle tenia i feia servir per a les feines del camp. L’oncle havia tingut fins a tres menes de carro: el carro d’ús normal per transportat les eines pròpies de qualsevol pagès i els embalums amb el fruit de la collita; un carro de trabuc per a transportar rocs i sorra i una tartana que servia per anar a passejar. 

Sant Climent de Llobregat, a vint-i-u de desembre de 2020.

  

Josep Vendrell Gelabert

 
 
El meu més sincer agraïment pel Climent Marcè Feu, ja que m’ha ajudat en la confecció dels vídeos. Sense ell hauria estat un nyap perquè jo soc molt negat per aquesta mena de coses.