QUADRE ESCÈNIC DEL CASINO Si bé a Sant Climent i durant un cert període de temps, va haver-hi dos grups de teatre: el del Casino i el de Cal Refilat, cal reconèixer que el de Cal Refilat va ser més polifacètic, ja que disposaven de diverses seccions, tals com: dansa, cant i teatre. Eren L’Esbart Dansaire (1952-1954), l’Orfeó La Cirereta (1950-1955) i L’Elenc Teatral (1953-1958). Molta diversitat però d'un temps de poca durada. Contràriament, el Quadre Escènic del Casino no va ser tan divers pel que fa a seccions, però sí que va tenir més continuïtat en el temps. La seva activitat va ser estroncada arran de la Guerra Civil Espanyola. Per la Festa Major d’Hivern de l’any 1945, va reiniciar la seva activitat amb la representació de l’obra: “La paraula d’Honor o Els dos Sergents Francesos”. El grup va posar fi a la seva activitat el 17 de gener de 1959, ho van fer amb la representació dels Pastorets. L'obra es titulava “El Naixement de Jesús”. Cada any, per les festes de Nadal, s'escenificava l'obra teatral Els Pastorets. El meu pare va ser un gran entusiasta del teatre. Per a ell, el teatre, més que una afició, va ser una dèria que el va ajudar a superar el llarg període de captiveri esdevingut arran dels fets esdevinguts a causa de la Guerra Civil Espanyola. El meu pare no va deixar de participar en cap de les representacions escèniques que el grup va portar a terme. Va debutar a la matinera edat de quinze anys. Cosa que vol dir que l’any 1933, a la Sala del Casino, ja s'hi representaven obres de teatre. Com he dit, mentre va durar la Guerra Civil Espanyola, l'activitat teatral es veié estroncada. L’any 1953 va tenir lloc la remodelació de la Sala del Casino, es va traslladar l'escenari de la paret que donava a la placeta on avui dia hi ha el Foto Vídeo Torras a la paret del carrer Major, davant per davant de la casa on viu el Cisco Vendrell. El dia 14 d’agost del 1953 i per celebrar la inauguració, es va representar l’obra titulada: “Els anys que vindran”, amb guió original d'en Manel Pascual Pons, un home veí del poble i molt polifacètic. L'ofici del Manel era el de bomber, també feia de fuster. Per més que hi penso, no sé trobar la paraula més escaient amb què definir la gran personalitat del Manel. Va ser una d’aquelles persones de les quals estava tan necessitada la Cultura Catalana en temps de postguerra. Un home que, amb el seu quefer, va col·laborar a fer que el carro de la cultura catalana no es parés i continués avançant. El de la Cultura va ser un carro al qual el govern franquista no va deixar de posar entrebancs a les rodes. En aquella època jo era molt petit, però encara recordo un dia que vaig acompanyar el pare a Barcelona, concretament al parc de Bombers, on el Manel Pascual Pons va rebre un emotiu i merescut homenatge. La seva obra més prestigiosa va ser: “Pensaré sempre amb tu", la qual va ser estrenada a Sant Climent per la Festa Major d’Estiu del 954. El seu èxit va ser clamorós, tant, que es va haver de repetir el 15 del mateix mes. Com que en l'obra hi havia escenes on s'interpretaven diverses cançons, de l'acompanyament musical se'n va encarregar l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu. A l'acabament del present escrit, hi inclouré la lletra d'algunes de cançons. A mi, particularment, llegides com si es tractés d'un poema, i tenint en compte que les va escriure un home no es considerava un poeta. I ho va fer en una època molt difícil pel que fa a la llengua catalana, la veritat és que, a part de gaudir de la seva lectura, m'ha traslladat a una època de molt bon recordar. De bon recordar perquè jo era un infant i, en aquella edat, un acostuma a restar lliure de maldecaps i albira la vida que té al davant com una albada en què el sol sempre ha de brillar. Si bé l'autor del llibret va ser en Manel Pascual Pons, la música a les cançons va ser obra del mestre Mas Yabalanca, pseudònim del mestre Joan Altisent i Ceardi. Les cançons van ser interpretades pel Coro del Casino. A causa de la bona premsa, van ser diverses les sol·licituds per interpretar l'obra en altres poblacions. Es va escenificar a Mataró i a Montcada i Reixac. Però la representació més encimbellada de totes es va esdevenir al Teatre Romea de Barcelona —tinc els meus dubtes de si va ser interpretada pel grup del Casino o bé per altres artistes de la mateixa ciutat de Barcelona—. L’obra va ser dedicada a la memòria del descobridor de la penicil·lina, el doctor Alexandre Fleming, el qual havia mort a Anglaterra el dia 11 de març de 1955. Com a convidat d'honor i va assistir l’ambaixador d’Anglaterra. També es va enviar una invitació als prínceps de Mònaco: Raniero Grimaldi i la seva esposa Gracia Patricia de Grimaldi (de soltera Grace Kelly), una invitació que van agrair per escrit, però fent-los saber que els era impossible assistir-hi. Mitjançant els arxius de la premsa d’aquella època, he pogut llegir les següents crítiques: La Vanguardia, 1 d’abril de 1955: “La comedia obtuvo un señalado éxito, y tuvieron que repetirse todos los números musicales de que se compone la obra ante los insistentes aplausos del público, que llenaba totalmente el teatro; Solidaridad Nacional, 30 de març de 1955: “La obra tuvo un éxito resonante. Fuimos testigos de esta jornada triunfal”. La Prensa, 30 de març de 1955: “El estreno fue un éxito”. Alarma, primer d’abril de 1955: “Algo que nos transporta al mundo irreal de lo que nunca sucedió, pero que deja huellas suaves y pensativas en el corazón”. Tot i que els parroquians el Casino havien estat titllats de dretans, mai no van escenificar cap obra en castellà. En canvi —i no es tracta d'un fet criticable sinó d'una realitat històrica—, els que presumien de ser republicans, el dia 19 de març de 1956, van interpretar una obra de l’autor Joaquín Calvo Sotelo titulada: La Muralla. Una obra totalment parlada en castellà. En el programa hi constava: “Por primera vez el cuadro escénico actúa en versión castellana”. Bé, són coses de política i d'una altra època que, actualment i malauradament, en segons quins aspectes no ha canviat gaire. Centrant el relat en el Quadre Escènic del Casino, pel que fa a mi, valga dir que vaig gaudir del teatre des d'una tendra edat. Resulta que a la casa de Cal Silet, quan es va casar el fill gran, la parella va decidir disposar d'un habitatge només per ells dos. El meu avi ho va solucionar segregant una part de la casa. Temps més tard, quan la filla gran es va casar, el matrimoni va anar a viure en un pis de lloguer. Això va fer que, a Cal Silet, hi visquessin els meus avis, el meu pare i l'altra germana. Quan el meu pare es va casar —en aquella època el meu avi Marià ja havia traspassat—, per no abandonar a una mare i a una germana que no disposaven de prou recursos per tirar endavant, els noucasats van decidir llogar un pis on anar a dormir i, de dia, fer vida a la casa de Cal Silet. Un pis en què, la cuina, es trobava damunt del forn de la fleca de Cal Sastre. Una cuina que, comparada amb les d'avui dia, era de dimensió gegantina. Construcció que va propiciar que en els gèlids dies d'hivern, com que a la sala del Casino feia un fred insuportable, hi havia dies que els assajos es feien a la cuina de casa meva. Com que jo era petit, m'enviaven a dormir. Tanmateix, com que la meva habitació confrontava amb la cuina i ells no tancaven la porta del tot, van ser moltes les vegades que, entreobrint una mica la porta del meu dormitori, em dedicava a fer d'espieta fins que me’n cansava o bé el son em derrotava. També recordo haver anat a més d'un assaig general, el qual tenia lloc el matí del diumenge que s'havia de representar l'obra. Aquest era un privilegi del qual només en podien gaudir els familiars directes de les persones que intervenien en la representació teatral. A part dels programes editats en paper, al carrer Calvo Sotelo —avui dia Rafel Casanova—, hi penjaven un cartell que anava des de la porta de la Sala del Casino fins a la casa on vivia el Florenci Gener. Un cartell en què s'anunciava l'obra de teatre a representar i que, amb gran mestria, confeccionava el Pepet Hernández, més conegut pel Pepet de Cal Sereno. Tot seguit adjunto algunes fotografies i programes d'aquella època i que vaig trobar entre la paperassa que em va llegar el meu pare. Josep Vendrell Gelabert LLETRA DE LES CANÇONS DE L'OBRA DE TEATRE: "PENSARÉ SEMPRE EN TU"

QUADRE ESCÈNIC DEL CASINO

 

 

Si bé a Sant Climent i durant un cert període de temps, va haver-hi dos grups de teatre: el del Casino i el de Cal Refilat, cal reconèixer que el de Cal Refilat va ser més polifacètic, ja que disposaven de diverses seccions, tals com: dansa, cant i teatre. Eren L’Esbart Dansaire (1952-1954), l’Orfeó La Cirereta (1950-1955) i L’Elenc Teatral (1953-1958). Molta diversitat però d'un temps de poca durada.

Contràriament, el Quadre Escènic del Casino no va ser tan divers pel que fa a seccions, però sí que va tenir més continuïtat en el temps. La seva activitat va ser estroncada arran de la Guerra Civil Espanyola. Per la Festa Major d’Hivern de l’any 1945, va reiniciar la seva activitat amb la representació de l’obra: “La paraula d’Honor o Els dos Sergents Francesos”. El grup va posar fi a la seva activitat el 17 de gener de 1959, ho van fer amb la representació dels Pastorets. L'obra es titulava “El Naixement de Jesús”. Cada any, per les festes de Nadal, s'escenificava l'obra teatral Els Pastorets.

El meu pare va ser un gran entusiasta del teatre. Per a ell, el teatre, més que una afició, va ser una dèria que el va ajudar a superar el llarg període de captiveri esdevingut arran dels fets esdevinguts a causa de la Guerra Civil Espanyola. El meu pare no va deixar de participar en cap de les representacions escèniques que el grup va portar a terme. Va debutar a la matinera edat de quinze anys. Cosa que vol dir que l’any 1933, a la Sala del Casino, ja s'hi representaven obres de teatre. Com he dit, mentre va durar la Guerra Civil Espanyola, l'activitat teatral es veié estroncada.  

L’any 1953 va tenir lloc la remodelació de la Sala del Casino, es va traslladar l'escenari de la paret que donava a la placeta on avui dia hi ha el Foto Vídeo Torras a la paret del carrer Major, davant per davant de la casa on viu el Cisco Vendrell. El dia 14 d’agost del 1953 i per celebrar la inauguració, es va representar l’obra titulada: “Els anys que vindran”, amb guió original d'en Manel Pascual Pons, un home veí del poble i molt polifacètic.

L'ofici del Manel era el de bomber, també feia de fuster. Per més que hi penso, no sé trobar la paraula més escaient amb què definir la gran personalitat del Manel. Va ser una d’aquelles persones de les quals estava tan necessitada la Cultura Catalana en temps de postguerra. Un home que, amb el seu quefer, va col·laborar a fer que el carro de la cultura catalana no es parés i continués avançant. El de la Cultura va ser un carro al qual el govern franquista no va deixar de posar entrebancs a les rodes.

En aquella època jo era molt petit, però encara recordo un dia que vaig acompanyar el pare a Barcelona, concretament al parc de Bombers, on el Manel Pascual Pons va rebre un emotiu i merescut homenatge.

La seva obra més prestigiosa va ser: “Pensaré sempre amb tu", la qual va ser estrenada a Sant Climent per la Festa Major d’Estiu del 954. El seu èxit va ser clamorós, tant, que es va haver de repetir el 15 del mateix mes. Com que en l'obra hi havia escenes on s'interpretaven diverses cançons, de l'acompanyament musical se'n va encarregar l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu. A l'acabament del present escrit, hi inclouré la lletra d'algunes de cançons. A mi, particularment, llegides com si es tractés d'un poema, i tenint en compte que les va escriure un home no es considerava un poeta. I ho va fer en una època molt difícil pel que fa a la llengua catalana, la veritat és que, a part de gaudir de la seva lectura, m'ha traslladat a una època de molt bon recordar. De bon recordar perquè jo era un infant i, en aquella edat, un acostuma a restar lliure de maldecaps i albira la vida que té al davant com una albada en què el sol sempre ha de brillar. Si bé l'autor del llibret va ser en Manel Pascual Pons, la música a les cançons va ser obra del mestre Mas Yabalanca, pseudònim del mestre Joan Altisent i Ceardi. Les cançons van ser interpretades pel Coro del Casino.   

A causa de la bona premsa, van ser diverses les sol·licituds per interpretar l'obra en altres poblacions. Es va escenificar a Mataró i a Montcada i Reixac. Però la representació més encimbellada de totes es va esdevenir al Teatre Romea de Barcelona —tinc els meus dubtes de si va ser interpretada pel grup del Casino o bé per altres artistes de la mateixa ciutat de Barcelona—.

L’obra va ser dedicada a la memòria del descobridor de la penicil·lina, el doctor Alexandre Fleming, el qual havia mort a Anglaterra el dia 11 de març de 1955. Com a convidat d'honor i va assistir l’ambaixador d’Anglaterra. També es va enviar una invitació als prínceps de Mònaco: Raniero Grimaldi i la seva esposa Gracia Patricia de Grimaldi (de soltera Grace Kelly), una invitació que van agrair per escrit, però fent-los saber que els era impossible assistir-hi.

Mitjançant els arxius de la premsa d’aquella època, he pogut llegir les següents crítiques: La Vanguardia, 1 d’abril de 1955: “La comedia obtuvo un señalado éxito, y tuvieron que repetirse todos los números musicales de que se compone la obra ante los insistentes aplausos del público, que llenaba totalmente el teatro; Solidaridad Nacional, 30 de març de 1955: “La obra tuvo un éxito resonante. Fuimos testigos de esta jornada triunfal”. La Prensa, 30 de març de 1955: “El estreno fue un éxito”. Alarma, primer d’abril de 1955: “Algo que nos transporta al mundo irreal de lo que nunca sucedió, pero que deja huellas suaves y pensativas en el corazón”.

Tot i que els parroquians el Casino havien estat titllats de dretans, mai no van escenificar cap obra en castellà. En canvi —i no es tracta d'un fet criticable sinó d'una realitat històrica—, els que presumien de ser republicans, el dia 19 de març de 1956, van interpretar una obra de l’autor Joaquín Calvo Sotelo titulada: La Muralla. Una obra totalment parlada en castellà. En el programa hi constava: “Por primera vez el cuadro escénico actúa en versión castellana”.

     Bé, són coses de política i d'una altra època que, actualment i malauradament, en segons quins aspectes no ha canviat gaire.

Centrant el relat en el Quadre Escènic del Casino, pel que fa a mi, valga dir que vaig gaudir del teatre des d'una tendra edat. Resulta que a la casa de Cal Silet, quan es va casar el fill gran, la parella va decidir disposar d'un habitatge només per ells dos. El meu avi ho va solucionar segregant una part de la casa. Temps més tard, quan la filla gran es va casar, el matrimoni va anar a viure en un pis de lloguer. Això va fer que, a Cal Silet, hi visquessin els meus avis, el meu pare i l'altra germana.  

Quan el meu pare es va casar —en aquella època el meu avi Marià ja havia traspassat—, per no abandonar a una mare i a una germana que no disposaven de prou recursos per tirar endavant, els noucasats van decidir llogar un pis on anar a dormir i, de dia, fer vida a la casa de Cal Silet. Un pis en què, la cuina, es trobava damunt del forn de la fleca de Cal Sastre. Una cuina que, comparada amb les d'avui dia, era de dimensió gegantina. Construcció que va propiciar que en els gèlids dies d'hivern, com que a la sala del Casino feia un fred insuportable, hi havia dies que els assajos es feien a la cuina de casa meva. Com que jo era petit, m'enviaven a dormir. Tanmateix, com que la meva habitació confrontava amb la cuina i ells no tancaven la porta del tot, van ser moltes les vegades que, entreobrint una mica la porta del meu dormitori, em dedicava a fer d'espieta fins que me’n cansava o bé el son em derrotava.

       També recordo haver anat a més d'un assaig general, el qual tenia lloc el matí del diumenge que s'havia de representar l'obra. Aquest era un privilegi del qual només en podien gaudir els familiars directes de les persones que intervenien en la representació teatral.

       A part dels programes editats en paper, al carrer Calvo Sotelo —avui dia Rafel Casanova—, hi penjaven un cartell que anava des de la porta de la Sala del Casino fins a la casa on vivia el Florenci Gener. Un cartell en què s'anunciava l'obra de teatre a representar i que, amb gran mestria, confeccionava el Pepet Hernández, més conegut pel Pepet de Cal Sereno.

       Tot seguit adjunto algunes fotografies i programes d'aquella època i que vaig trobar entre la paperassa que em va llegar el meu pare.

 

Josep Vendrell Gelabert  

 

 

LLETRA DE LES CANÇONS DE L'OBRA DE TEATRE: "PENSARÉ SEMPRE EN TU"

 

EL CIRC US SALUDA

Coro                     Baix                             Coro

El circ arriba duent-vos l'alegria, el dolç missatge del país de la il·lusió la caravana de la fantasia la poesia a tots els tristos cors.   El circ arriba, veniu tothom a rebre'l, ja aixeca la cara al cel ja aixeca al cel la lona inflant-se al vent. El circ arriba, veniu aquí tothom.   És el circ caravana de gent errant sense ruta ni fi, amb destins tots lligats.   És el circ com ciutat ambulant que enlluerna els sentits i no ens deixa ja mai.   És el circ el que uneix nostres cors, el que ens du per la vida escampant sa color.   La vida ens va duent d'un lloc a l'altra, La nostra ruta són comins del sol, El nostre guia les estrelles La dolça lluna amb sa blancor.   El circ arriba, porta alegria El circ arriba, veniu tothom

LA CANÇÓ DEL CAMPEROL

Terra amada, dolça terra que innocent vareig deixar enganyat per la llanterna de les llums d'una ciutat. Aquells camps tupits de blat, aquells florits ametllers i aquelles dolces cireres que és l'orgull de Sant Climent. I aquells jorns de plena joia que en ple sol, petits i grans, cantaven amb alegria acompanyant son treball aquella cançó formosa que recordo amb gran deler i sento ses notes dolces dins de mi com si ara fos.   Camperol recull l'aixada, rega el solc amb ta suor que del gra que sembres ara en sortiran espigues d'or.   I amb fervor clava l'aixada i amb amor dóna ta suor perquè saps que l'esforç d'ara serà demà un gran tresor.   Camperol humil i noble acluca els ulls mirant el sol, Però crida amb veu ben forta i amb orgull: Sóc camperol!

 

VIURE SOMIANT
	Somnis que en dueu a un món d'il·lusió i amor de dolç sentir. Somnis que em duen a llunyanes terres que jo vull seguir. Somnis plaents que poseu vostre alè al meu cor Embriac d'amor. Somnis, que bells són els somnis quan duen amor.   Ditxa seria somiar la vida entera amb contes de prínceps d'ulls blaus i atrevits demanant mon amor i posant als meus peus palaus d'or i argent i jardins de meravella. Somiar ciutats encantades de fades trençant mons cabells, ciutats sense circs, sense angoixes ni dolor, sense pallassos ni lones, viure només per al príncep d'ulls de dolç ensomni. Somnis, somnis, que bells que sou els somnis quan duen amor.
		LA CANÇÓ DEL LLIBRE ANGLÈS
Triple                   Tenor         Triple                   Tenor         Duet		L'amor és una cosa que no pot amargar ningú que en la cara se li nota quan el mal agafa algú.   Lo primer que ha de fer l'home quan es troba enamorat és declarar-se de seguida perquè ningú li passi al davant.   Però digui com he de fer-ho si no sé parlar l'anglès, que bé prou he comprat un llibre però amb ell no hi entenc res.   L'amor no té llenguatge, és la parla universal, una mirada un xic estranya o amb els dits un senyal.   Són coses que ni es diuen perquè tothom ja les sap i lo que resta per saber-les és estar ben enamorat.   Grans mercès per la recepta, llençaré el llibre d'anglès, ja li aclucaré els ulls com si brosses hi tingués.   Ai que sí, que sí... Ai que no, que no... Ja veieu que fàcil és l'amor sense saber anglès.   Oh yes, oh yes...

A LA LLUM DE LA LLUNA
	A la llum de la lluna formosa i clara amb anhel jo vull cantar-te una cançó. Vull que escoltis fascinada les paraules que s'escapen del meu cor amb il·lusió.   He somiat que una nit tota estelada vers a mi un gentil àngel ha vingut i abraçant-me amb ses ales d'or i grana m'ha portat al tros de cel que estaves tu.   Extasiat he quedat al contemplar-te rodejada de formosos angelets que vetllaven ta puresa tot voltant-te permetent que em posés al teu indret.   A les hores amb passió t'he declarat tot l'amor que per tu sento noblement i quan anaves a respondre somrient d'aquell somni deliciós he despertat.   Dolça Jannete bella flor del jardí de la il·lusió. Somni daurat Que has omplert el meu cor del dolç amor. Àngel diví que il·lumines la font d'inspiració. Amor fidel fes que el somni es torni realitat. Dolça Janette mon dolç amor...
		QUAN L'AMOR SEN VA
Triple                   Tenor                       Tots dos		Senyor Gautier per favor deixi tranquil a l'amor sols un prec per favor miri que a mi em trenca el cor Senyor Gautier per favor deixi tranquil a l'amor miri senyor que a mi m'entra un gran dolor.                  Ai Rosanna que faig jo sóc un home desgraciat així és tal com és l'amor em té capficat.   Ai Rosanna que faig jo si no he nascut per l'amor ja ho veu que m'ha passat fixis bé que fins la meva estimada ha volat. Està vostè pansidot, Ai caram li sembla poc cuidis del mal de cor. Moltes gràcies per favor. Pensi que pot prendre mal. Procuraré ser com cal. Altres amors pot trobar. Ai trist de mi. Està vostè pansidot. Ai caram li sembla poc. Cuidis bé del mal de cor. Senyor Gautier per favor. Ai Rosanna del meu cor, ai Rosanna del meu cor. Senyor Gautier per favor jo no sóc anglesa i tinc donat el cor. Ai perdó pel meu ardor. Cregui'm, cerqui un altre amor jo no sóc anglesa i tinc donat el cor.

PENSARÉ SEMPRE AMB TU

Tenor                     Triple                   Tots dos

Pensaré sempre amb tu dolça estimada si el destí em dugués lluny el record flamejarà.   Pensaré sempre amb tu en la nit estelada que la il·lusió no mort mai i missatges d'amor duran estrelles daurades.   Pensaré sempre amb tu que el cor m'ho deia és l'amor sentiment que més s'anhela. Pensaré sempre amb tu mon dolç amor el que estima ardentment la vida li somriu com lluminària d'argent.   Pensaré sempre amb tu sempre amb u Amor...

 

ANEM A PARÍS

Tenor                   Coro                 Tenor                   Coro

Si la felicitat arriba no la deixis escapar no fos cas que se'n vagi i qui sap quan tornarà.   Que la ditxa és molt estranya i ara que es troba a qui al circ si torna a desaparèixer quedarem ben lluïts.   Com que anem a París enduguem-nos l'amor ben segur sobretot que no s'escapi del cor.   Com que anem a París enduguem-nos l'amor que en la vida és el millor.   A París la vida és dolça tot és música i color si passeges pel Sena a l'amor li prova molt.   Per la gent del circ París n'és una finalitat que rodar per carreteres ja n'estem del tot cansats.   Com que anem a París enduguem-nos l'amor ben segur sobretot que no s'escapi del cor.

 

 

   

"Les vinyes del priorat"

En la fotografia podem veure, de dreta a esquerra:

 Juanita Llopart, Miquel Feu (dues persones que no es poden identificar perquè no se'ls veu la cara), Joan Divi, Enriqueta Oliveras, Jordi Mulet i Josep Vendrell. 

 

"Les vinyes del priorat"

En la fotografia podem veure, de dreta a esquerra:

 Josep Vendrell, Miquel Feu, Pepet Hernández, José Reina i Jordi Mulet.

"Les vinyes del priorat"

En la fotografia podem veure, de dreta a esquerra:

 Juanita Llopart, Pepet Hernández, José Reina, Enriqueta Oliveras, Jordi Mulet i Josep Vendrell. 

 

"Les vinyes del priorat"

En la fotografia podem veure, de dreta a esquerra:

Josep Vendrell i Miquel Feu.

 

"Els Pastorets"

  "Els Pastorets"

 

 

"Els anys que vindran"

Jacint Palós i  Josep Vendrell

 

 "Els anys que vindran"

Jacint Palós i  Josep Vendrell

 

"Els anys que vindran"

Jacint Palós, Carme Segura, Jordi Mulet i Josep Lladó

 "Els anys que vindran"

Jacint Palós, Carme Segura, Jordi Mulet i Josep Lladó

 

Grup de noies, que directament o indirectament, van participar en la representació dels Pastorets per part del Quadre Escènic del Casino. Dretes i començant per l'esquerra podem veure a: Teresa Vallès, Agneta  Martí, Montserrat Mulet, Dolors Millat, Maria Teresa Vendrell, Mercè Martí i Pilar Molins. Ajupides: Ester Fabrà i Teresa Baquès.