L’ERMITA DE SANT FRANCESC D’ASSÍS A CAN COLOMER DE LES VALLS

 

L’ERMITA DE SANT FRANCESC D’ASSÍS A CAN COLOMER DE LES VALLS

Can Colomer de les Valls, per a mi, és un indret emblemàtic. Sentimentalment, m’hi sento molt lligat

El perquè? Per contestar a aquesta pregunta haig de retrocedir fins a la meva infantesa. A en què el pare conreava un pegat de terra davant per davant de la masia de Can Colomer, de la casa, només ens separava la Riera de Salom i les feixes pertanyents a la mateixa masia. Feixes de cireres, oliveres i garrofers que conreaven el Climent Llopart i el seu fill, el  Baldiri.   

Havien estat moltes les vegades que el pare, a l’hora de dinar, per no fer-ho sol i també per fer petar la xerrada, si aquell dia els Llopart es trobaven feinejant en aquell indret, agafava el cistell del fato i ens n’anàvem a dinar al portal de la masia amb la companyia del Climent i el Baldiri.

En aquella tendra edat, com és normal en la majoria d’infants, un cop m’havia cruspit el dinar, per a mi era més divertit anar a explorar la masia i el seu entorn que no pas romandre assegut escoltant a uns homes parlant de les seves coses.

Fer-ho així, em va permetre ser un bon coneixedor de l’indret, tant de la masia, l’Ermita de Sant Francesc d’Assís, la Font de la Casareta, la mina que assortia d’aigua a l’esmentada masia, la font i el safareig de la feixa de sota la masia i altres punts singulars.

Reprenent el fil del relat en l’època actual, haig de dir que cert dia vaig anar-hi amb dos companys a cercar rocs per arranjar les restes de la teuleria de Can Mas. Rocs abandonats en mig de la brolla però amarats d’història. El cas és que vam aprofitar l’avinentesa per visitar la ruïnosa Ermita de Sant Francesc d’Assís. Quatre parets despullades de sostre i bona part de l’arrebossat s’havia desprès de les parets. I el que hi romania, estava a punt de caure i en el qual  es podien observar restes de pintura blavosa, cosa que donava a entendre que les parets —o més aviat la volta del sostre— havien estat decorades amb algun detall que tant podia ser una sanefa decorativa o d’un signe de caràcter religiós.

 El que sí que se sap, és que antigament, en la paret interior frontal,  hi figurava pintada la imatge de Sant Francesc d’Assís. Posteriorment, en restaurar l’ermita per fer-hi un nou altar, s’hi van afegir les imatges de Sant Joan i la Mare de Déu del Remei.

El cas és que el dia que hi vam anar, vam veure que el llindar de la porta havia estat arrancat i, en l’interior, hi havia una bona capa de runa on havien crescut matolls, bardisses i tota mena d’herbotes. Fins i tot hi havia un pi de soca força bona gruixuda, el qual, buscant la llum del sol per a poder-se desenvolupar, la soca havia crescut arrossegant-se per terra fins a treure el cap pel forat on hi havia hagut la porta.

Plànol ubicació Ermita Sant Francesc,

Masia de Can Colomer de les Valls l'any 1965.

Masia de Can Colomer de les Valls l'any 1980.

Masia de Can Colomer de les Valls l'any 1980.

Façana de l’abandonada Ermita

Interior de l’Ermita abans de treure la runa.

  La desaparició de les pedres que configuraven el llindar de la porta, més els esglaons de l’escala per la qual s’accedia a l’ermita, té una explicació del tot lògica. Per fer-ne cinc cèntims, en cal retrocedir fins a l’any 1984, any en què va ser inaugurat el Museu d’Eines de Pagès. En la seva  construcció hi van treballar una bona colla de veïns, entre els quals, jo en formava part.

L’any 1971, la gran extensió de terreny formada per les finques de Can Mas i Can Colomer de Les Valls havien estat adquirides pel Foment d’Obres i Construccions del Servei de Neteja Domiciliària de Barcelona amb la finalitat de construir-hi un gran abocador d’escombraries. Quan  es va escampar la notícia de l’abocador, construcció que restava pendent de l’aprovació per part de l’ajuntament de Sant Climent, el qual veient el gran rebuig que va tenir el projecte per part dels veïns del poble, els quals van reaccionar portant a terme accions destinades a salvaguardar l’entorn natural de Sant Climent, i més considerant que era un poble eminentment agrícola i amb un fort sentiment d’arrelament a la terra.

Això no obstant, hi va haver gent sense escrúpols que va començar a espoliar sistemàticament les masies que restaven abandonades. De Can Colomer de les Valls, recordo que s’havien endut les rajoles de l’era i una  part de les teules que configuraven el sostre. Me’n vaig fer creus que no s’haguessin endut la fantàstica premsa feta integralment de fusta. Vaig arribar a la conclusió que devia tractar-se de gent que s’ho devia haver endut per arranjar o construir algun edifici de casa seva o per fer-ne negoci venent el material espoliat.

El cas és que, el grup d’homes que treballàvem en la construcció del museu, vam decidir endur-nos, de Can Colomer de les Valls, tot el que ens pogués ser útil. També el material que no  ens era prescindible però que tenia un cert valor arquitectònic, històric i cultural, el qual, calia preservar d’espoliadors i actes vandàlics. I així va ser com vam decidir arrancar i emportar-nos els grans blocs de pedra vermella que configuraven el llindar de la portalada de l’ermita, amb els quals, es va construir un dels portals que dona accés al museu i es troba a mà dreta de la façana de l’Església. Al capdamunt del mateix, hi consta gravat l’any 1798. 

En cas d’haver sabut per endavant que l’ermita no seria enderrocada tal com ho foren Can Colomes i Can Mas de les Valls, mai se’ns hauria ocorregut despullar l’ermita de les pedres que configuraven el portal de l’entrada.  

 

Portal d’entrada al museu construït amb els blocs de pedra de l’Ermita de Sant Francesc. 

 

 

Imatge de l’ermita l’any 1980

Imatge de l’ermita l’any 1980

           Reprenent el fil del relat en el temps actual, cert dia que vaig anar-hi a fer una foto per un vídeo que el Climent Marcè i un servidor preparaven per a col·laborar amb la Festa de les Cireres, com que no el temps m’era sobrer, també influït per la nostàlgia, en va plaure recrear-me en la solitud de l’indret i en i el silenci que hi imperava, per a mi, una de les millors teràpies per relaxar-me i retrobar-me amb el meu propi jo.

El cas és que, un cop fetes les fotografies, em vaig asseure a l‘interior de l’atrotinada ermita i, de sobte, em va envair una sensació d’una pau interior que m’hauria agradat que hagués perdurat fins a la resta dels meus dies. Fins i tot em va envair la sensació que aquelles atrotinades parets despullades de sostre, encara retenien moltes de les emocions i súpliques de les persones que havien freqüentat l’ermita demanant ajuda espiritual per la causa que fos, com podia haver estat la guarició de la malaltia d’un fill o d’una filla, del marit, del pare o de la mare, d’una persona molt estimada, o d’un company o una companya, o qui sap si no d’una persona a qui ell o ella molt estimava i el seu amor no era  correspost, també mostres d’agraïment pel naixement d’una criatura o per un casament; i perquè no dir-ho, també de les llàgrimes vessades per la mort d’un ésser estimat.

          Em va saber greu haver de marxar perquè aquella pau interior m’era molt complaent, tanmateix, era volts de migdia i ja havia arribat l’hora de tornar a casa. Això no obstant, vaig abandonar l’indret amb el ferm propòsit de tornar-hi tan aviat com en fos possible per tallar el pi que havia nascut a l’interior de la capella, les arrels del qual, malmetien, encara més, la ja malmesa ermita de  Sant Francesc. 

          I així ho vaig fer. Amb una motoserra vaig tallar el pi i, amb un dall, vaig desbrossar una mica l’entorn. 

          Cansat i amb les articulacions adolorides, em vaig asseure a l’interior de la capella experimentant una sensació que se’m fa difícil d’explicar: com si a dins l’ermita ressonessin les veus dels antics i desapareguts fidels suplicant que, a l’esmentada ermita, li fos retornat l’esplendor i la importància que en altre temps havia tingut.  

 

Foto de l’ermita sense el pi i un cop desbrossada la part de la façana

Cert dia d’enguany (2022), tot i la debilitat del meu cos a causa d’una malaltia crònica, vaig decidir posar mans a l’obra i començar a fer una neteja seriosa de l’interior de l’ermita. Per fer-ho, vaig comptar amb la valuosa ajuda del Jaume Vendrell Condemines.

 

 Fotografia de l'interior de l'ermita amb el Jaume fent feina de neteja. 

 Cert dia que hi vaig anar acompanyat de l’Isma Mora (aleshores regidor de l’ajuntament), del Marià Vendrell i el Jaume Campamà. L’Isma ens va prometre la col·laboració de l’ajuntament pel que feia a apuntalar la part superior de l’entrada, en la qual hi ha una esberla que amenaçava de despreniment d’una part de la façana. Tanmateix, a causa dels avatars del destí, al cap de pocs dies d’haver-hi anat, l’Isma va cessar en el seu càrrec de regidor. Va ser el meu fill petit qui es va encarregar d’apuntalar el llindar de l’entrada.  

Puntal que sosté l’esberla del llindar de la porta.

Estat actual de l’interior de l’ermita

He continuat anant-i, a petites estones, a fi de fer feina de neteja de l’entorn i, alhora, desenterrar i apilar les pedres amb què havia estat construïda l’enderrocada i enyorada masia de Can Colomer de les Valls. Pedres que, tal vegada, ens podran ser útils per a la reconstrucció de l’ermita.

Per part d'alguns veïns del poble, és molta la il·lusió perquè l’ermita sigui restaurada i Sant Climent pugui recuperar una de les quatre ermites que antigament havia tingut el municipi: la de Sant Llorenç, que termenejava amb Viladecans i de la qual ja no en resta pràcticament res; la de la Mare de Déu de Sales que actualment pertany a Viladecans; la de Sant Miquel que forma part de la masia de Cal Molins i la de Sant Francesc d’Assís. N’excloc l’ermita de la Mare de Déu del Roser per ser pràcticament de nova construcció.