Cert dia, alguns membres d’un col·lectiu que també fa ús del medi rural del nostre municipi per a practicar el seu esport favorit, em van fer saber que desitjaven comentar-me una cosa.
El cas era que ells estaven preocupats a causa de la
constant agressió que sofregien les nostres muntanyes pet part d’una gent incívica
que no fa cas a la normativa imperant ni al sentit comú. Infracció que provoca el
deteriorament de l’entorn natural, generalment causat per l’afluència massiva
de ciclistes i motoristes. No tots en
són culpables, però sé que n’hi ha alguns d’ells que pensen que la muntanya és
seva i no tenen cap mirament a envair
propietats públiques i privades, tallant arbres i matolls, derruint marges,
obrint corriols pel mig del bosc i ermassos, i només amb l’única finalitat de
construir rutes de descens a fi de gaudir del seu esport favorit. La
conseqüència és una contínua erosió del sòl, que si bé al principi té
l’aparença d’un simple solc, el fet de transitar-hi contínuament, fa que el solc s’enfondeixi fins
a esdevenir una mena de torrent en forma de cicatriu que deteriora i enlletgeix
una cosa tan bonica i meravellosa com és la natura.
També és preocupant que l’administració local,
n’aparença, no faci res per a impedir-ho. Que jo sàpiga, el nostre municipi no
disposa de cap ordenança que reguli i harmonitzi la circulació de vehicles i persones
pels camins de muntanya.
Pel que fa a les barraques de Pedra Seca, em vaig comprometre a no obrir cap
corriol que servis per enllacar dos camins principals, els camins que fa anys i
panys que són d’ús públic. També que intentaria que les futures barraques a
reconstruir fossin a prop dels camins més transitats, doncs, fent-ho d’aquesta
manera, la gent es concentrava en uns pocs camins i no envia els pocs indrets
que encara es conserven verges. Fent-ho d’aquesta manera, es col·laborava en la
conservació de la biodiversitat de les espècies que existeixen arreu de l’entorn
natural del nostre municipi. Valga dir que a l’hora de portar-ho a la pràctica,
ho vaig intentar però no em va ser possible a causa d’algunes desavinences.
M’agrada enraonar, però encara m’agrada més escoltar, escoltant sempre s’aprèn
alguna cosa nova. I això ve al cas perquè he escoltat més d’un comentari, per
part d’alguns veïns del poble, que es queixen de la poca cura que hi ha, tant en
l’àmbit col·lectiu com individual, per a la preservació del medi natural.
Sant Climent és un municipi petit —10 km² incloent-hi el cas urbà—, i alguns pobles veïns
ubicats a peu de la serralada del litoral estan superpoblats, circumstància que
fa que les magnífiques muntanyes de Sant Climent de Llobregat siguin un reclam
on venir a esplaiar-se. Res en contra si tothom es comportés de manera
civilitzada, però la massificació i l’incivisme són dues de les coses que hi
juguen en contra. El que he dit de «magnífiques muntanyes», s’ha d’interpretar com
una cosa del passat, ja que actualment no gaudeixen de l’esplendor que havien tingut
anys enrere.
Cert dia, pujant pel carrer Moll, vaig coincidir amb una persona que no és fill
de Sant Climent, però fa uns anys que hi viu i estima el poble més que alguns
que en són fills de tota la vida. El cas és que ell va deixar anar una frase
que em va quedar ben gravada a la memòria, va dir: «Escolta Josep, vols dir que
amb tantes rutes de barraques de pedra seca no farem de Sant Climent una mena
de parc temàtic?». Una frase que em va obrir els ulls a una la realitat que jo
no havia tingut en compte. Sant Climent, per la seva singular situació
geogràfica, no es pot permetre el luxe de fer de les barraques un reclam per
atreure més i més gent, talment fossin turistes.
Pel que he pogut comprovar, la majoria de municipis
restauren construccions de pedra seca però, a menys que no estiguin ubicades a
peu d’un camí principal, no les inclouen en una ruta específica que representi
una molèstia i un dany a la biodiversitat.
Sobre la meva consciència pesa el penediment d’haver escrit uns articles a la
revista Pedra Seca informant d’unes rutes en concret. Encara en resta una que
fa forçà temps vaig enviar i no l’han publicat. Espero que no ho facin. Que
no sigui un reclam per atreure més visitants dels que pot suportar el medi
natural.
Malauradament, la gent, és poc aficionada a la
lectura. Cosa que vol dir que els meus escrits poc poden incidir en l’increment
de visitants. Més perjudicial són les aplicacions per a telefonia mòbil — com
és el cas de Wikiloc—, que una persona passa informació a una altra i la cosa
es multiplica fins a esdevenir una espessa xarxa que convida a un fotimer de
persones a resseguir camins i corriols de muntanya mal no siguin autoritzats per
a l’esport que elles practiquen.
El que he escrit ho he fet com a crítica per a afavorir la salut ecològica de
les muntanyes del poble on jo habito. I si la meva salut no es deteriora més del
que ja ho està, em comprometo a seguir donant la tabarra perquè les muntanyes i
el patrimoni rural i cultural del nostre municipi gaudeixin de la màxima salut
possible.
Això és cosa que dec als meus avantpassats. També un deure envers la meva
descendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada