JO I LA BIBLIOTECA DE CA L’ALTISENT

            El meu propòsit és escriure sobre la Biblioteca de Ca l’Altisent, però abans permeteu-me que m’esplaï escrivint quelcom que, si no és el moll de l’os pel que fa a la qüestió, sí que hi està directament relacionat.

            Jo vaig néixer el 1948, època de postguerra. En el poble de Sant Climent, en una modesta habitació on la meva mare en va infantar assistida per una llevadora.

            Casa meva era una llar pagesa que, si bé pel que fa a diners no surava en l’abundància, també haig de dir que mai no ens va mancar res: ni un sostre on aixoplugar-nos, ni un plat a taula, ni roba amb què abrigar-nos. Va ser una època en què la majoria de les famílies vivien de la pagesia.

            També eren comuns la mena de jocs amb què la canalla ens entreteníem. La majoria de joguines les construíem nosaltres mateixos, i les estones de lleure, les passàvem jugant en uns carrers flanquejats per les típiques cases de poble petit i encisador; un recés de pau i germanor on en els carrers no mancava la pols a l’estiu i el fang a l’hivern: dos elements damunt dels quals, els carros, deixaven la seva empremta.

           Vestíem de manera senzilla, ara bé, al cap d’una dilatada temporada d’ençà què havíem estrenat uns pantalons —que en aquella època en dèiem calces—, resulta que els aprofitaven tant, que un pedaç es tocava amb l’altre.

Cosa que no passava amb els estiuejants, gent adinerada que vestia els dies de cada dia com si es tractés d’un diumenge: calcaven vambes d’un blanc immaculat, com les que fan servir els tenistes. En canvi, els bordegassos que érem  fills de pagesos —com era el meu cas—, ens havíem de conformar amb unes espardenyes de sola de goma, de tela gruixuda i lligades als turmells amb vetes; també, a l’estiu, calcàvem unes sandàlies fetes totes de goma i amb molts forats, cosa que feia que, quan ens descalçàvem, i a causa de la pols dels carrers, els peus semblen tatuats a causa de la brutícia que s’hi havia incrustat.

            Una altra cosa que als estiuejants encara els atorgava més senyoriu, era el fet que disposessin del seu propi automòbil; un vehicle que els permetia desplaçar-se còmodament i sense haver d’estar sotmesos als horaris del cotxe de línia. La gent del poble, sí que havia d’agafar l’autobús de línia per anar a la ciutat de Barcelona. Per fer el trajecte que separa Sant Climent de la Plaça d’Espanya, que tenia un recorregut aproximar de divuit quilòmetres, l’autobús trigava tres quarts d’hora. I és que no hi anava directament, sinó que feia un munt de parades.

            Pel que fa als estiuejants que disposaven de cotxe propi, i fent una comparació exagerada, a mi em feia la impressió que jo habitava en un poblet petitó i allunyat de la civilització, un d’aquells que veiem a les pel·lícules i, en el qual, la mainada, en veure venir  un cotxe de certa singularitat, sortia a rebre’l a tot drap i amb gran cridòria.    

            Nogensmenys, la canalla de poble també tenim certs privilegis que no tenia la de ciutat: estàvem més curats d’espant, érem ferrenys, resistents i soferts a cops i caigudes. Jugàvem en indrets que ells no s’atrevien ni a posar-hi els peus. Déu-vos guard de embrutar-se aquella roba tan impol·luta i nafrar-se aquells genolls tan virginals. Nosaltres anàvem a la riera a pescar caps grossos, resseguíem descalços el corrent de l’aigua, fèiem gorgs a còpia d’aturar l’aigua mitjançant una barrera de pedres i sorra, ens banyarem als gorgs de més fondària; a  muntanya, fèiem cabanes de troncs i matolls, ens empaitàvem saltant marges i driblant els arbres i matolls que trobaven davant nostre, cosa que comportava —i més d’una vegada— que ens entrebanquéssim amb una arrel o qualsevol altra cosa i ens fotéssim una bona patacada. Era habitual portar els genolls nafrats. Quan era jo qui s’accidentava, llavors m’apropava un moment a casa perquè l’àvia em curés la ferida. Aquella santa dona me la desinfectava amb un raig d’aigua oxigenada, l’eixugava amb un drap i l’untava amb mercromina. L’àvia, quan em veia venir amb un genoll nafrat —això si no eren els dos—, em deia: «Què? Ja hi tornem a ser? Vinga!, seu que t’ho curaré» —afegint-hi—: «Ja és ben veritat que les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats».   

            Com és de suposar, les residències dels estiuejants eren molt diferents de la resta de cases del poble. Eren més sumptuoses, res a veure  amb les cases de les famílies pageses, o les dels obrers que treballen a les fàbriques. Dels estiuejants, jo mai n’havia envejat la  manera com vivien, tampoc l’estatus social del qual gaudien; m’esborronava pensar que vivien a Barcelona amb uns carrers on era impossible jugar, llevat que no t’atropellés un tramvia o un dels de vehicles que per aquella època hi circulaven.

            El que sí que em feia caure la bava, era la seva casa d’estiueig, una on no mancava cap modernitat, fins i tot, pel que fa a alguns estiuejants, disposaven de serventa, o minyona com en deia la gent del poble.

A parer meu, la residència d’estiueig més carismàtica, era la dels senyors Altisent. En això també hi incidia el fet que estigués ubicada en el punt més cèntric del poble. Circumstància que ens permetia fer amistat amb els fills de Ca l’Altisent i, d’aquesta manera, poder accedir al jardí i, ocasionalment, a l’interior de la casa. Un jardí on no mancava una pista de tenis, un tobogan enrajolat i una caseta per jugar la mainada i que era la reproducció d’una casa de veritat, una on no mancava la cuina i altres dependències.

          Com he dit, se’m fotia la mena d’habitatge que tinguessin a Barcelona, però pel que fa al de Sant Climent, això ja eren figues d’un altre paner. Unes figues que la situació econòmica de la meva família feia impossible accedir-hi.   

        Això que he escrit, ve a tomb pel fet que no fa gaire, l’antiga residència dels senyors Altisent ha estat restaurada i habilitada per fer-ne una magnífica Biblioteca. Després de romandre la casa tancada durant anys i panys, els hereus dels senyors Altisent van fer donació de la casa més part de l’entorn. Circumstància que ha fet possible la construcció de l’esmentada Biblioteca i el passeig que enllaça el centre del poble amb el barri del Padró. Un passeig on s’ha restaurat l’antiga Font del Rector i el Pou del Gos.   

            S’ha acabat el pròleg i ha arribat el moment de desvelar la causa que m’ha motivat a escriure. Tot que no sé si ho aconseguiré, perquè es tracta d’un sentiment, i pel que fa a coses intangibles, sempre m’ha estat dificultós plasmar-ho damunt paper.

            El cas és que la meva salut últimament no passa per un moment òptim. No res greu, res que doni a entendre que la puc dinyar en qualsevol moment. Bé, vull dir que la malaltia no és per morir-se en un període de temps relativament curt. Tot i que això de curt o llarg, és una espasa de Dàmocles que penja damunt del cap de cadascun de nosaltres. Una espasa que es pot despenjar en el moment més inesperat.

            La malaltia sí que m’ha privat de fer dues activitats que m’ajudaven a passar el temps de manera entretinguda. També de relacionar-me de manera més freqüent amb alguns companys. El fet de veure’m privat de les esmentades activitats, va fer forat en el meu estat d’ànim fent que decaigués per sota del normal.

M’agrada molt llegir, però si llegeixo moltes i moltes hores seguides, llavors, el gaudi, esdevé monotonia. I la monotonia és cosa que no puc veure ni en pintura. Això ho dic com a metàfora, doncs, com tots sabem, la monotonia no es pot veure per ser incorpòria.

        El cas és que cert dia vaig dir-me: «A la tarda podries anar a llegir a la Biblioteca de Ca l’Altisent, ja que, fent-ho d’aquesta manera, tal vegada esvairàs la monotonia de restar a casa i, a més a més, pel carrer potser trobaràs amb alguna persona a qui fer petar la xerrada».

         La tarda que vaig anar a la Biblioteca, quan vaig travessar el llindar de la porta, em va envair la sensació d’haver entrat en un recinte sagrat i, alhora, també molt familiar. Cosa gens no estranya perquè allí em trobava rodejat dels amics més fidels: els llibres!

          En l’ambient hi surava aquella mena de pau que és més pròpia d’un santuari. Assegut en una còmoda butaca i rere un finestral que em permetia albirar fins a la Plaça del Sol, vaig obrir el llibre i vaig començar a llegir amb una pau d’esperit que, els minuts em van semblar segons i les hores minuts. A més a més, l’indret em transportava als dies de la meva infantesa. Què més podia demanar?

Anar-hi cada tarda ha esdevingut una mena de drogodependència. També m’ha reportat una gran satisfacció, ja que la Biblioteca de Ca l’Altisent ha esdevingut un lloc  que m’ha permès espolsar-me el tedi causat per una malaltia que m’havia tancat la porta de l’esbargiment a davant dels morros.