A mesura
que passa l’estona, l’aire es torna més enrarit. Gairebé es fa irrespirable. Si
ho noto, és gràcies a la fotosíntesi. També per l’oreig que avui bufa i transporta
una mena de bravada no gaire habitual. La sensació és que l’aire flaireja a fum,
com quan un pagès encén un foc en un fredós dia d’hivern, o per fer el dinar, o
simplement per cremar brossa.
Valguem
Déu! I si es tractés d’un incendi forestal? I el més fotut, és que l’aire bufa
en la direcció cap on jo m’estic. Si el meu pressentiment és encertat, això vol
dir que, si algú no hi posa remei i apaga el foc, la meva mort només és qüestió
d’hores. Antigament, quan rarament hi havia un incendi forestal, almenys les
campanes tocaven a sometent perquè els veïns, en condicions físiques òptimes
per anar a apagar foc, es reunissin a la plaça per encaminar-se cap a l’indret
on la muntanya era víctima de les flames.
No tinc
escapatòria. Estic convençuda que seré devorada per les inclements flames. I si
no puc fugir, és perquè el designi de la mare Natura això ho va voler no dotant-me
de la facultat de poder-me moure. Les arrels som com una àncora que em manté clavada
a terra.
Que sigui
el que Déu vulgui! Al cap i a la fi, de res no serveix malgastar energia
lamentant-me. Ja tinc una edat molt avançada que supera amb escreix els tres
segles. Vaig néixer, i he crescut, en aquest indret privilegiat, en una de les muntanyes
de Sant Climent de Llobregat. Cosa que és molt d’agrair, doncs, el fet de ser filla
d’aquesta terra, fa que la meva estimació envers l’indret que m’ha vist néixer
i créixer hagi arrelat amb un fervor gairebé malaltís.
Sigui el
que sigui el que s’hagi d’esdevenir, ja m’he resignat a morir. Ara cal que concentri
la meva energia en deixar descendència. Que jo sigui hermafrodita vol dir que tinc un sistema reproductiu incrustat
en les arrels que em permet fer brotar nous plançons.
Pel costat
de ponent s’albira el que sembla una gran nuvolada, que pel color negrós que té amb pinzellades d’un groc
blavós, tot fa pensar que és el fum d’un incendi de gran magnitud. I com abans he
dit, es tracta d’un incendi que avança cap a la direcció on jo m’estic. Si el
foc no passa de llarg i m’atrapa plenament, el més probable és que jo em mori.
La meva soca i el meu brancam quedarà reduït a un munt de cendra. Un arbre de
branques seques. Un esquelet que encara podrà ser útil als ocells que desitgin descansar
damunt dels meus ossos fets de fusta. Potser ells tindran el privilegi de veure
néixer i desenvolupar-se els meus fills. Uns fills que em substituiran i el
sentiment maternal fa que ja els estimi sense tenir la certesa que la meva suposició
sigui encertada.
L’escalfor
que transporta l’aire és insuportable. Ara mateix he vist una guineu, un teixó
i uns conills que, pressentint l’eminent perill, fugien esperitats com si les
flames ja estiguessin a punt de socarrimar-los la cua.
Adeu-siau!
M’acomiado. Només un miracle em pot salvar. Les flames ja m’encerclen!
L’escalfor m’asseca la saba que corre per les meves branques i aviat esdevindré
el més semblant a una de les fogueres que s’encenen la nit de Sant Joan.
Espero i desitjo
que, quan arribi el seu moment, una ànima compassiva s’apiadi dels meus fills.
Que els cuidi i, quan arribi el moment adient, sacrifiqui els que li semblin sobrers
a fi que es pugui desenvolupar vigorosament el que haurà triat per a succeir-me.
* * *
Si un fa cas al que porto escrit fins ara, pot arribar a imaginar que
la meva intenció és la d’escriure un conte. Ho podria ser, però no ho és, ja
que es tracta d’un relat inspirat en un fet on es barreja la realitat i la ficció.
Una ficció reduïda a la facultat que un arbre pugui escoltar i recordar. També valga
dir que el nom de les persones que conreaven el tros de terra al qual faig
referència, els he triat a l’atzar i res no tenen a veure amb la realitat.
Pel que fa al títol, més d’un haurà endevinat que la protagonista del
relat és una olivera. Però no una olivera qualsevol, sinó una que, el dia que
la vaig descobrir, em va captivar per la gran singularitat de la seva soca.
La cosa es va esdevenir de la següent manera: cert dia, deambulant
per la muntanya buscant construccions de pedra seca, vaig ensopegar amb una
olivera que, a primer cop d’ull i des d’un tros lluny, vaig confondre per una
roca.
Transitant
per la muntanya, n’he vist moltes, d’oliveres. Algunes de soca monumental.
Tanmateix, tot i que l’olivera en qüestió es pot considerar d’una mida estandarditzada
—ni massa grossa ni massa petita—, la soca té una característica que fa que
sigui especial. Una que jo no havia vist mai en cap altra. Això sí, els
arínjols, amb la seva dèria enfiladissa per assaborir la vitamínica llum del
sol, s’havien enfilat fins a fer-se els amos de la capçada, i amb una
frondositat i una verdor, que vaig donar per fet que la verdor era la de les branques
de l’olivera. Per a fotografiar-la sense res que fes nosa, vaig alliberar la
soca d’arínjols, herbes, matolls i esbarzers (Fig. 1). Esbarzers que en l’argot
lingüístic local, també en altres poblacions veïnes, acostumen a anomenar: “sarguessos”.
Fig.
1 - Imatge de l’olivera el dia que la vaig trobar
i
amb la soca ja desbrossada.
Un cop fetes les fotografies de rigor, no li vaig donar cap més importància
i vaig continuar fent camí amb l’esperança de trobar una barraca de pedra seca,
o el que en restava d’ella. Aquell dia no vaig trobar-ne cap. Però no per això em
vaig desencisar, sinó tot el contrari, vaig tornar a casa complagut i satisfet.
Com bé diuen: «L’important de les aventures no és el destí sinó el viatge». Com
el llibre d’Ulisses i Ítaca. Una altra cosa que em motiva sortir a la muntanya, és la pau i la serenor que hi trobes
en la mateixa que, per a mi, és un dels millors privilegis. La natura, al
contrari del que m’ha passat amb alguns éssers humans, mai no m’ha defraudat.
No en sé pas la causa, però el cas és que, al cap d’uns dies d’haver
trobat la singular olivera em vaig penedir de no haver pres nota de les
coordenades de l’indret on resta plantada. I és que algunes nits, quan me
n’anava al llit i abans d’adormir-me, em venia al cap la imatge de l’olivera.
Una imatge associada a un desig irrefrenable per tornar-la a veure. Com si fos
una bella donzella i jo m’hagués enamorat d’ella. Em maleïa els ossos per haver
estat tan ruc, pel fet de no haver pensat a prendre nota de les coordenades, doncs,
en cas de tornar-hi un altre cop, tenia la dificultat afegida de no poder
localitzar-la, ja que l’atapeïda vegetació que impera en aquell racó de món, intentar
localitzar una cosa en concret, esdevé una veritable odissea.
Per sadollar el desig i l’ansietat —o més aviat per espolsar-me del
damunt aquella mena d’intranquil·litat que solen provocar les coses deixades a
mitges—, cert dia em vaig dir: «D’avui no passo! Me’n vaig a cercar l’olivera».
Vaig dirigir el cotxe en direcció al Camí Ral i vaig aparcar-lo al
mateix lloc on ho havia fet la primera vegada. Vaig penjar-me la motxilla a
l’esquena, vaig agafar el bastó i el dall i em vaig endinsar en la frondosa vegetació.
Això sí, abans m’havia mentalitzat que era molt possible que no la localitzes. I
si aquest era el cas, tampoc era cosa que em preocupés gaire, ja ho intentaria
un altre dia.
El cas és que el primer cop que la vaig trobar, després vaig estar
una bona estona transitant per la muntanya. En el moment que vaig decidir entornar-me’n
cap a casa, vaig enfilar el coster de la muntanya en direcció al Camí Ral anant
a sortir a un punt una mica allunyat d’on havia deixat el cotxe, amb la qual
cosa no era gaire fàcil precisar l’indret on havia trobat l’olivera.
El dia que vaig tornar-hi, vaig començar la cerca caminant pel
bosc fent ziga-zagues. No va transcórrer gaire estona que vaig veure l’olivera que
era causa del meu insomni. De tan content com estava, vaig pensar que jo no
l’havia trobada a ella, sinó que havia estat ella la que havia sortit al meu
encontre.
Amb el dall, la destral i el xerrac que acostumo a portar a dins la
motxilla, vaig començar a desbrossar l’entorn. Va ser aleshores quan em vaig
desencisar, doncs, a mesura que alliberava l’olivera de tanys bords i la munió
d’arínjols que s’enfilaven fins al capdamunt de les branques, vaig adonar-me
que l’olivera només era un entramat de branques seques. Més seques que un dels taüts
trobat a una antiga piràmide d’Egipte. Desencisat em vaig asseure a peu de la
soca, va ser aleshores quan em vaig adonar del senyal que havia deixat el foc
en forma de cicatrius carbonitzades. Aquella olivera havia estat una víctima «inconformista»
de l’incendi forestal esdevingut al paratge del Garraf l’any 1982. I si he
escrit «inconformista», ha estat perquè en altres punts de la superfície
cremada, havia vist soques d’oliveres totalment calcinades, en canvi aquesta
—com algunes altres—, de les seves arrels n’havien crescut nous rebrots. També havia
vist altres oliveres que, tot i haver-se socarrimat bona part de les branques,
les que miraculosament s’havien salvat, aquestes havien rebrotat amb un fullam d’un
verd intents per la part del damunt i de color platejat per la part de sota.
Un cop em vaig refer del mal tràngol pel fet d’haver recordat l’incendi
abans esmentat, la mateixa ràbia que es va apoderar de mi em va impulsar a
netejar compulsivament l’entorn de l’olivera. Dels nombrosos rebrots, només vaig
deixar-ne un parell. Perquè es desenvolupés més ufanosa, l’ideal hauria estat deixar-ne
només un. Però vaig pensar que era millor deixar-ne dos, doncs, en cas de deixar-ne
un i aquest, per la causa que fos, tingués la mala sort de dinyar-la, l’olivera
es quedaria orfe de descendència i jo hauria estat còmplice de la seva extinció.
Més endavant ja trobaria el moment adient per tornar-hi i suprimir el tany sobrer,
el que a mi em semblés més esquifit dels dos (Fig. 2 i 3).
Fig.
2 - Imatge de l’olivera un cop desbrossada.
Fig.
3 - Imatge de l’olivera amb els dos tanys.
Tot i ser un dia fredós del mes de gener, vaig marxar cap a casa ben
amarat de suor. Això sí, amb el cor bategant d’alegria i el ferm desig de
tornar-hi a principi de primavera.
* * *
Avui ha
vingut un home a veure’m. Un que temps
enrere ja havia passat per aquest indret. Aquell dia es va aturar per fer-me unes
fotografies. Portava un dall a la mà, una motxilla penjada a l’esquena i no caminava
amb gaire jovialitat, més aviat carranquejava. Això no obstant, caminava amb
més entusiasme que alguns dels pocs joves que he vist voltar per aquests verals.
Vaja!, que se’l veia content i ufanós, tot i que n’ignoro la causa.
Com he
dit, avui l’home ha tornat. Ha deixat la motxilla a terra i, amb el dall que
portava, m’ha alliberat dels arínjols que s’enfilaven per les branques i els
matolls que em cobrien la soca.
Un cop
això fet, s‘ha assegut al meu costat, i mentre m’observava amb molta atenció,
amb la mà m’ha acaronat la soca. Més que acaronar, ha resseguit les cicatrius
que el foc va deixar en el seu dia, cicatrius negroses com si fossin el senyal
de la dissort. Mentre l’home resseguia les vetes de carbó, m’ha semblat que els
ulls se li enterbolien.
L’home ha
treballat de valent i sense escatimar cap esforç. Entre naps i cols, ha passat
un parell d’hores desbrossant el meu entorn. També ha tallat alguns dels meus rebrots.
Encara que algú pugui pensar que soc una mala mare, he entès que ho fes i, fins
i tot, me n’ha complagut. En la Natura no tot són flors i violes. Una prova la
podeu trobar en la majoria dels animals carnívors, també en els omnívors, que
per a sobreviure s’han de cruspir a un altre ésser viu. Això també s’esdevé amb
els herbívors, però en menor mesura, ja que alguns només es mengen els brots de
les plantes, cosa que ve a ser com si les esporguessin, i alhora, afavoreixen que
la vegetació no sigui tan densa, cosa que disminueix el risc de propagació en
cas que s’esdevingués un incendi forestal.
Dels meus
nombrosos fills, només n’ha deixat dos. Desconec l’ofici d’aquest home, però sabia
el que es feia. O bé ha treballat de pagès, o bé és fill de pagesos. No tothom
sap que convé tallar els rebrots fins a només deixar-ne un. D’aquesta manera,
el que resta dempeus, té més possibilitats d’esdevenir un arbre vigorós i de
soca gruixuda. Això no obstant, l’home n’ha deixat dos, de rebrots. Suposo que
més endavant tornarà i sacrificarà el que consideri que té menys possibilitats
de desenvolupar-se.
L’home se
n’ha anat, i jo, que puc observar i raonar mitjançant els rebots que venen a ser com un periscopi que em
permet observar tot el que s’esdevé al meu entorn, quan he vist la panoràmica
tan canviada, de tan satisfeta que he quedat, he inspirat una alenada d’aire fresc
que m’ha semblat el millor dels antídots contra la maleïda brossa que
s’abraonava damunt meu i feia difícil que pogués veure més enllà de dos pams
del nas, perdó, volia dir de les branques.
Ara, el
panorama, ha canviat radicalment. Tot es veu més nítid. Fins i tot puc albirar la
línia de l’horitzó que separa el blau cel del firmament del blau marí de la mar
mediterrània. Aquest trosset de món de temperatura benigne i assolellada que és
tot un privilegi, tant per les persones com per la fauna i la flora.
El que avui
s’ha esdevingut, ha estat com una injecció vitamínica que m’ha tensat la fibra sentimental
fins a fer aflorar records que s’endinsen en el passat. Records llunyans, sí!,
però que encara perduren en les meves arrels com si s’haguessin esdevingut avui
mateix. Records d’un temps en què, home i dona, del conreu de la terra, en
feien mitjà de subsistència. Parlo d’una època anterior de quan la majoria de
pagesos van abandonar el conreu per dedicar-se a feines que ells van considerar
menys feixugues, Com dedicar-se a fer d’obrer industrial, un ofici que, tant si
plovia, nevava, pedregava o aquell any la collita es presentava molt minsa, no
havien de patir perquè tenien el sou assegurat. Un que els permetria viure
sense la incertesa de les adversitats climatològiques i si la collita seria
abundosa o exigua, però sense cap garantia de no haver de suportar altra mena
de mancances.
Hi ha qui va abandonar la terra deixant-se enlluernar
pel que se’n diu el progrés. Però a quin progrés em refereixo: a l’individual, al
col·lectiu o al de la humanitat sencera? De bell antuvi, ja puc descartar el de
tota la humanitat, doncs, segons he sentit a dir, mig món encara es mor de fam,
com també per manca de medicaments, cosa que fa que la taxa de mortalitat sigui
molt elevada El capitalisme sense escrúpols, amb la industrialització, les noves
tecnologies i el parany d’una idíl·lica i nova manera de viure, va induir a la
societat a consumir tota mena de productes, tant d’útils com de superflus, alguns
d’ells, amb l’afegit que només serveixen per gavanyar el temps, o bé per
entretenir la ment i així no pensar en la manca d’escrúpols i solidaritat que
s’amaga darrere la cortina del capitalisme. La industrialització també va originar
un èxode del món rural envers les grans urbs, havent de viure en barriades
massificades amb uns habitatges petits i comprimits com les cel·les d’un rusc
d’abelles.
I així va
ser com van caure en la ratera del capitalisme, posant com a esquer la venda de
sòl rural per a reconvertir-lo en sòl industrial amb naus industrials i uns obrers
obligats a produir més i més a canvi d’un sou que retornava a les mans del
capital mitjançant un cercle viciós alimentat pels missatges propagandístics que induïen a gastar els
diners —exceptuant els productes de primera necessitat—, en moltes coses del
tot innecessàries; com pot ser alimentar el fals ego de “voler anar a la moda”,
de no ser menys que els altres, dels que s’ho podien permetre, aquella gent que
guanyà els diners a cabassos a costa de pagar la matèria primera a preu de
ganga i als obrers un sou de misèria. O bé enlluernar a les famílies de classe
mitjana a baixa, oferint-los la possibilitat de gaudir d’unes vacances a països
paradisíacs i pagades mitjançant un crèdit bancari; o comprar una segona
residència a còpia de pagar —religiosament i cada mes—, el rebut de la hipoteca,
o de la segona hipoteca.
Però no
tota la culpa va ser del capitalisme, sinó de la petulància de l’ésser humà pel
fet de pensar: «Si els altres ho tenen, per què jo no haig de ser menys?, no fos
cas que fes el ridícul i em considerin un pelacanyes», cosa que els va induir a
allargar més el braç que la màniga.
Com trobo
a faltar els trempats i ferrenys pagesos de Sant Climent, aquells que havien transitat
per aquests verals, com els de Cal Silet, Cal Joanet del Caixer, Cal Masover,
Cal Llopet, Cal Caldetes, Cal Mondetu, Cal Riguló, Cal Carboner, Cal Moisès,
Cal Maia, Cal Pep de la Margarida, Cal Tinons, Cal Sic, Cal Sapat, Cal Susu,
Cal Manel del Rutllat, Cal Chacó, Cal Tit, Cal Menamora, Cal Manso, Cal Pepet
Bufó, Cal Griveta, Cal Felipet, Cal Benet, Cal Pau Ferrer, Cal Figa, Cal
Victorianu, Cal Pixola, Cal Pedrals, Cal Carnicer, Cal Batlló, Cal Cagarret, Ca
l’Aleix, Cal Masturies, Cal Santasmases, Cal Demetriu, Cal Bassarans, Cal Lluís
de la Pura, Cal Mateuet, Cal Pinxu, Cal Pere Soy, Can Pinet, Cal Nené, Cal
Llacera, Cal Baldiri del Rovellat, Cal Siset, Cal Roldan, Cal Nofre, Cal Buló,
Cal Fèlix, Cal Gaietanu, Cal Magí, Cal Baqués, Cal Vilà, Cal Caldés, Cal Rana, Cal
Roc, Cal Mulet, Ca La Perdiguera, Cal Metge, Cal Baster, Cal Moret, Cal Jaume
del Sereno, Cal Silvestre, Cal Matagats, Can Bonet, Cal Sacot, Cal Margarit,
Cal Forner Sense Pa, Ca La Sabrina, Ca La Caterina, Cal Ton, Cal Raneta, Cal
Sebastianet, Cal Pirri, Ca l’Emilia, Cal Josep del Ferrer, Cal Carxant, Cal
Perdiguer, Cal Sans, Cal Mitjà, Cal Boques, Cal Guillem del Rutllat, Cal Silu,
Cal Marquès, Cal Climent del Ferrer, Cal Querc, Cal Bleda, Cal Climentet del Caixer,
Cal Climentó, Cal Bertoldu, Cal Botxa, Cal Quimet, Cal Jaume de la
Maria-Agneta, Cal Bordes, Can Tallada, Can Riera Vell, Cal Pepitu del Baster,
Cal Ventura, Cal Patató, Ca la Pepeta del Fèlix, Cal Bieló, Cal Marxant, Cal
Vistes, Cal Moragues, Cal Cintet del Nene, Cal Punxa, Cal Cacaueru, Cal Cuiru,
Cal Ratolí, Cal Nyeufa, Cal Feu, Cal Mosquit, Cal Ferreret, Cal Currutacu, Ca
l’Atzavarot, Cal Pastoret, Cal Polit, Cal Guilera, Cal Ceguet, Cal Pau del Feu,
Ca l’Hermínia, Cal Cintet del Nyeufa, Cal Pere de la Maria-Agneta, Ca la Marina,
Cal Bous, Cal Rovira, Cal Facciós, Cal Balanxart, Cal Pau del Tit, Cal Miquel
del Feu, Cal Dominguet, Cal Damià, Cal Vallès, Cal Guineu, Cal Joan del Ferrer,
Cal Serafí del Pixola, Cal Bonhome, Cal Climentet del Feu, Ca L’Eduardu de La
Costa, Ca La Floreta, Cal Nadinu, Ca l’Antonet del Siset, Cal Pastor, Cal
Xotis, Cal Morgades, Cal Penya, Cal Diamant, Cal Punsem, Ca l’Espinac, Cal
Climentet del Pixola, Cal Feliu, Ca l’Enric de l’Eduardu, Cal Xic del Rei, Cal
Marrates, Cal Seies, Ca l’Olivè, Cal Feliu de les Vaques i d’altres que, a
causa de la meva longevitat, algunes vegades fa que em falli la memòria (1).
Des d’on jo
m’estic, que és a prop del Camí Ral i per damunt del camí que va als paratges
de Can Mas i Can Colomer de les Valls, anys
enrere, havia estat una constant sentir el soroll que feien les peülles dels
animals, el gemec de les rodes dels carros, la ferum dels fems, la flaire de suor
que desprenien els animals de tir, també els renecs, aquell “macagundeu” que pronunciaven
la majoria dels pagesos per renyar a l’animal, uns renecs que, de tant que
s’esgargamellaven a l’hora de pronunciar-los, tot i no deixar a Déu ben parat i
en una possessió no gaire favorable, sinó més aviat tot el contrari, els crits devien
arribar fins a orelles de la Cort Celestial, cosa que no sé si era causa d’enfadament,
però, coneixent com ells devien conèixer als pagesos, penso que més aviat els
feia gràcia i devia fer que es fessin un panxot de riure.
L’últim pagès
que va conrear el tros de terra on jo resto plantada, havia estat un home de
tarannà alegre que, de tant en tant en feia gala tot cantat a ple pulmó, el que
no puc dir és si ho feia amb molta o
poca traça, el que sí que sé, és que els ocells que descansaven en les meves
branques fugien esperitats i no tornaven fins que el silenci s’imposava de nou.
Quan el pagès es dedicava a cavar, o a esmagencar, era agradable sentir el clic
metàl·lic dels arpiots impactant contra algun roc. O el clic, clic, clic... —repetitiu
com el cant de les cigales—, que feien les estisores de podar quan el pagès es
dedicava a esporgar els arbres. Com també era agradable l’aroma que desprenia la
cassola d’arròs que es preparava per dinar; altres dies, olor de carn de xai,
cansalada o botifarra, viandes que coïa a la brasa.
He dit
l’últim pagès, però com és de suposar, al llarg dels meus tres segles de vida han
estat moltes les persones que han treballat el tros on jo resto plantada. Això
sí, pel que he pogut deduir, la llarga corrua de pagesos tots han estat
emparentats. Cosa ben lògica en una etapa de la història en la qual —en cas de no
ser fill únic— el fill gran era l’hereu i, conseqüentment, rebia la part més
suculenta del pastís hereditari, per no dir que se’l cruspia tot.
Anys
enrere, jo ja sabia quan era època de verema per la gran activitat que es
desenvolupava arreu d’aquestes muntanyes. També per la flaire característica
que desprenien els carros carregats amb portadores plenes a vessar de raïms de
les varietats autòctones: macabeu, xarel·lo i picapoll. Portadores destinades a
ser abocades als cups que hi havia a Sant Climent: el de Cal Buló, de Cal
Senyor Sans, Can Cases, Cal Cuiro, Cal Tit, Cal Fuster, Ca l’Atzavarot i tal
vegada me’n descuido algun que en aquest moment no tinc present. Alguns cups
disposaven de premsa pròpia, els que no en tenien, un cop el raïm havia estat trepitjat,
llavors embotien la raspa en tantes portadores com els calguessin per anar-la a
premsar en un lloc on hi hagués un cup. La majoria de les masies ja disposaven
del seu propi cup.
Cosa
semblant passava amb el meu fruit; les olives. Com aquell qui diu: jo era la
protagonista de la història perquè era qui produïa unes olives destinades a l’elaboració
de l’oli. Procés que havia sentit a dir que s’esdevenia al trull de Cal Bieló. El
Sebastià Tugas Mas de les Valls, n’era el propietari. L’any 1955, el trull va
cessar l’activitat per la qual havia estat construït. I a finals del mateix
any, va passar a mans d’un nou propietari, el qual va decidir enderrocar un edifici
que, al llarg dels anys, havia acollit a molts pagesos de Sant Climent
feinejant amb mans olioses i omplint l’ambient amb comentaris de tota mena. El
trull de Cal Bieló, es pot considerar un edifici emblemàtic i digne de figurar en
la història de Sant Climent. En el terreny que ocupava el trull s’hi van construir
habitatges.
Per cert, m’havia oblidat de dir-vos que les olives
que jo produïa —que eren la mena que predominava arreu del termenat de Sant
Climent, com també a les poblacions veïnes—, era de la mena anomenada grossal;
una oliva grossa i rodona, de color verd que
esdevenia rogenca a mesura que madurava, bona al paladar i que madura en els
mesos d'octubre i novembre. Se solien collir en el mes de gener.
Pel que he
sentit a dir, al Baix Llobregat, es conreaven diverses menes d’oliveres, però,
a Sant Climent, a part de la grossal, també es conreava la becaruda que, en
l’argot lingüístic local anomenaven “llargueta”. També la sevillana, tot i que aquesta
mena d’olives eren més apropiades per salar que no pas per fer oli.
Hi va
haver una època en què, un cop l’amo del tros havia donat per acabada la
collita de les olives, tot seguit apareixien els espigolaires. Gent que, com
ocellets picotejant les molles de pa que han caigut a terra, resseguien els
conreus d’oliveres per emportar-se les escadusseres olives que encara penjaven
de l’arbre o bé restaven a terra. El mateix feien amb la collita de garrofes.
Suposo que era gent carestiosa que aprofitava les minúcies com un complement
per a poder sobreviure.
Recordo un
dia que la Xisca, la dona del Quim que era el pagès que menava el tros de terra
on jo resto plantada, li deia: «Cap al tard, abans d’anar-nos-en cap a casa, recorda’m
que he de fer un manat de sajolida i fonoll, ja que ho necessito per salar unes
quantes olives, en faré una gerra de trencades per menjar primerenques i tres o
quatre gerres de senceres perquè durin fins a la pròxima temporada. Mentre tu
feies la migdiada, jo he aprofitat l’estona per triar les olives més grosses
d’entre les que hem collit fins a omplir-ne un cistell de bona mida».
En el tros
de terra on resto plantada, tot i haver-hi uns fabulosos marges fets de pedra
seca, el Quim i la Xisca no disposaven de cap barraca. Com a pleta,
s’arreceraven sota el meu brancam. Això em permetia assabentar-me de moltes de
les coses que deien: «Que si enguany la collita serà minsa i ens haurem
d’estrènyer el cinturó per mirar que no minvin els calerons del pot de llauna
que tenim guardat sota la rajola d’un dels esglaons de l’escala». Altres
vegades era tot el contrari: «Enguany,
la collita, es presenta esplendorosa. Ens anirà de primera per comprar roba pel
noi i la noia, sobretot per la noia, ja que amb el seu promès han acordat de casar-se
d’aquí a un parell d’anys». També coses sobre els habitants del poble: «L’altre
dia van enterrar l’avi o l’àvia de cal daixonses. A tal casa hi ha entrat una
renovada alegria amb el naixement d’un fill o una filla. S’acosta la Festa
Major i em fa molta il·lusió pensar que anirem a l’envelat i ens divertirem
ballant al so d’una gran orquestra. També en el bon àpat que farem cruspint-nos
un dels pollastres del galliner. Això sí, aquell dia substituirem el xarel·lo
per una ampolla de xampany, doncs, un parell o tres de vegades a l’any, bé que
ens ho podem permetre».
En els
caps de marge de la vinya, la Xisca hi havia plantat jonquillos, unes flors
molt aromàtiques que floreixen ja ben entrada la primavera. Ella era
l’encarregada de collir-los i fer-ne petits rams. No recordo que el Quim
n’hagués collit mai cap. El sí que recordo, és que cert dia, mentre el
matrimoni dinava a recer de la meva capçada, la Xisca, ufanosa, va dir al seu
home: «Saps què?, dels sis manats de jonquillos que vaig collir abans-d’ahir,
ahir, a mercat, en vaig fer set
pessetes. Tot que en vaig demanar un preu una mica encarit de cinquanta cèntims
el manat, les dones, no sense que alguna arrufés el nas en sentir el preu,
gairebé es van barallar per comprar-los. Com aquell qui diu: Me’ls van prendre
dels dits».
Jo no hi
entenc ni mai he entès pel que fa als diners, tanmateix, de la manera que ho
explicava la Xisca i la cara de satisfacció que feia el Quim, em va fer la
impressió que parlava d’un gran dineral. I tot plegat per unes flors que poca
feina els portava conrear-les. A part de colgar la cabeça en un sot, deixar que
brotés i collir les flors en l’època que tocava, poca cura n’havien de tenir.
Ni tan sols regar-les. S’havien de refiar de l’aigua que cau del cel.
Hi havia dies que, el Quim, desapareixia del
tros i no tornava fins passada una bona estona. I quan ho feia, venia amb un
bon feix de branquillons de ginestera. Es veu que els feia servir per lligar
els enciams i les escaroles que conreava al tros de marina. També pels manats
de raves, alls i cebes tendres. Fent-ho d’aquesta manera, s’estalviava uns
calerons pel fet de no haver de comprar els manats de lligalls de ràfia al
Sindicat dels Pagesos que, en l’època franquista, s’anomenava: Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos del Campo. De fet també els podia haver comprat quan
anava a marina, quan passava per la veïna població de Viladecans on hi havia
dos establiments dedicats a la venda de productes destinats la pagesia: Cal
Pastera i Cal Masgrau. Havia estat un costum molt generalitzat servir-se dels
recursos naturals per mirar d’estalviar uns calerons que —a còpia de fer-ho per costum—, ajudava a
engrossir —o a què no minvés— la ja exigua bossa dels estalvis de què disposava
la família per afrontar les necessitats més peremptòries.
I parlant
de productes naturals, m’he adonat que no s’ha perdut el costum de collir
espàrrecs silvestres. En canvi, sí que s’ha perdut el costum d’anar a buscar
caragols. Res d’estrany tenint en compte que, pràcticament, ja no se’n veu cap
transitant per aquests verals, mal sigui després d’haver caigut un xàfec. Em
sembla que, entre els herbicides i els porcs senglars, com vulgarment es diu:
els han tocat els pebrots fins a l’extenuació. També les serps i els
llangardaixos, que abans podies veure transitant a qualsevol hora, i més que cap
quan el sol escalfava de valent, actualment són molt rars de veure.
Més d’una
vegada havia sentit renegar al pagès tot dient: «Càsum déna! Ara m’adono que
aquest collons de matxo ha perdut una ferradura, i ves a saber en quin coi
d’indret la deu haver perdut. Bé, què hi farem! Serà qüestió d’anar a veure el
Basili i preguntar-li quin dia li anirà bé que porti el matxo a ferrar». He dit
el Basili, perquè ell havia estat l’últim ferrer del poble. Si els hagués
d’esmentar a tots, la corrua seria molt llarga, tant, que potser fins i tot el
lector s’avorriria llegint l’extensa tirallonga de noms.
Cosa
semblant passava quan es feia malbé un dels guarniments de l’animal. Llavors el
Basili era substituït per l’Isidre Marieges o per l’Albert de Cal Baster que
van ser els dos últims basters del poble.
Una altra
cosa que jo també endevinava, era quan faltaven pocs dies per l’arribada de Diumenge
de Rams. I si ho endevinava, era per la flaire que es desprenia amb el pas dels
carros i perfumava l’ambient com si algú l’hagués ruixat amb aigua de colònia —carros
o animals a bast—, que transportaven feixos de llorer i gran diversitat de plantes
aromàtiques. Uns feixos de llorer que els pagesos venien al Mercat Central o a
La Rambla de les Flors de Barcelona. També feien uns manats en què el que més
abundant era el llorer, i en menys quantitat, branquillons d’olivera, farigola,
romaní i cap d’ase. Els manats es transportaven a dins d’un feix fet amb branques
de llorer que, el “recader” del poble, s’encarrega de distribuir pels diferents mercats de Barcelona. Pel que
fa a les pageses i els pagesos de Sant Climent, els més habituals eren: La
Barceloneta, Santa Caterina, La Concepció, La Boqueria, El Ninot, Sant Antoni,
Galvany, Hostafrancs, La Llibertat, El Mercat de l’Abaceria, la Trinitat i altres que resten a dins del
tinter, però, amb el pas del temps, s’ha assecat la tinta de la memòria.
Cosa semblant
passava per les vigílies de la Fira de Sant Ponç, en què els camins de muntanya
flairejaven a la més sublim de les fragàncies. Es veu que va ser una dona climentona
la pionera de la Fira de les Herbes Remeieres. D’això me’n vaig assabentar per la
Xisca. Cert dia, després de dinar, la Xisca es va absentar i al cap de poca
estona va comparèixer a un manat de farigola. Li va dir al Quim que l’havia anat
a collir perquè la que guardava a casa per fer sopa ja estava a punt d’exhaurir-se.
Llavors va sortir a conversa la Fira de Sant Ponç, la Xisca i el Quin, ara
xerra un ara xerra l’altra, van dir que L’any 1872, la Maria Mas i Martí, que
així es deia la dona, acompanyada d’una burra que li servia d’animal de càrrega,
quan tornava cap a casa amb les sàrries de la burra plenes d’herbes remeieres
que no havia pogut vendre al Mercat de Santa Caterina, quan va passar pel
carrer Hospital, una senyora se li va atansar i li va preguntar si aquelles
herbes eren per vendre, la Maria va dir que si, i talment fos un reclam, la
primera clienta va atreure’n a altres. Han estat diverses les famílies climentones
que han muntat la seva paradeta al carrer Hospital de Barcelona amb la intenció
de fer quatre calerons amb la venda d’herbes remeieres collides a la muntanya o
conreades al seu tros, tals com: la família de Cal Bordes, Cal Sanz, Cal Masturies,
Cal Silet, Cal Caldetes, Cal Menamora, Cal Bartoldu, Cal Ratolí, Cal Manel del Rutlat,
Cal Nené, La Lidia de Cal Roc, Cal Pere Coix, Ca la Juliana del Félix, Cal Diamant,
Cal Victoriano, Cal Bassarans, Cal Ceguet, Cal Punxa, Cal Silu, Cal Guilera, Cal
Demetriu i potser me n’oblido alguna. Les plantes més habituals que es venien
eren: camamilla, menta, til·la, marialluïsa, flor de saüc, farigola, romaní, poliol,
sajolida, tripons, cap d’ase, llorer, arrel de panical, cua de cavall, nepta, fonoll,
tarongina, orenga i algunes altres d’ús menys habitual que ara no em venen a la
memòria.
A
primeries de juny, a la tarda, ja sentia la gran algaravia que feien la canalla.
Venien a la muntanya a fer feixos de gatoses per cremar la nit de Sant Joan. He
dit feixos, tanmateix, eren uns feixos bastant atípics, doncs, el que feien era
lligar un cap de la corda —que per cert era de bona llargada—, en una gotosa força
grossa per després enfilar-ne les altres com aquell que enfila boletes per fer
la tira d’una cortina, tot seguit, els vailets, s’agafaven al cap de corda sobrera
i marxaven corrent a tot drap aixecant més polseguera que un ramat de poltres
desbocats.
La Nit de
Sant Joan, segons havia sentit explicar al Quim i a la Xisca, mentre la mainada
gaudien cremant gatoses, cistells i coves vells que ja havien estat apedaçats
un munt de vegades, els grans acostumaven a treure cadires al carrer a fi
d’ajuntar-se una bona colla de veïns per gaudir menjant un tros de coca i
aixecant el porró per fer un bon trago de mistela que ajudés a fer passar la
coca ganyot avall. Aquella va ser una època de carrers sense asfaltar i
carestiosa en moltes altres coses, com era no disposar d’aigua corrent a les
cases i de xarxa de clavegueram, tanmateix, si una cosa mai no va mancar: va
ser la il·lusió.
Pels voltants
de Nadal, havien estat molts els pagesos i les pageses que recorrerien els
paratges més ombrívols cercant galzeran —o “galarà” com s’acostuma a dir en l’argot lingüístic
climentó—. No totes les mates eren adients, sinó que només es collien les que estaven
florides, aquelles de les quals en penjaven petites boles vermelles. El galcerà
era una planta que fia de molt bon vendre, la gent la comprava per fer el
pessebre. També per fer el pessebre, es collia molsa que es transportava dins
de feixos de branques d’arboç. Productes boscans que representaven una petita font
d’ingressos a una pagesia de recursos econòmics bastant minvats.
Per la
mateixa causa, no era res estrany veure a persones resseguint la llera de les
rieres per collir creixens. El creixen és una planta que arrela a indrets
d’aigua poc profunda. Si tenien la sort de fer-ne una bona collita —i si dic
“sort” és perquè es tracta d’una planta poc prolifera—, llavors en feien petits
manats que es lligaven amb fil de cosir.
Com és de suposar, els manats de creixens també estaven destinats a ser venuts
a les parades que les pageses regentaven en els diferents mercats de Barcelona.
També m’assabentava
que era temporada de cacera pels trets que, com si fossin coets en un dia de
Festa Major, esclataven i ressonaven a peu de rieres, planures i costers de la muntanya.
També
l’olor de la reïna de pi i el grinyol de les rodes d’un carro tirat per més
d’un animal, em feia suposar que pel camí hi transitava un traginer
transportant una bona càrrega de costals destinats als forns de pa que hi havia
al poble: el de Cal Patuel i el de Cal Sastre van ser els últims. Forns on,
segons havia sentit a dir, elaboraven un pa de crosta daurada i cruixent i una
coca amb aquella mena d’olor i sabor que és com un plaer només reservat als
Déus.
Això dels
costals em porta a la memòria haver sentit dir, al Quim i a la Xisca, que, quan
talaven els pins més grossos del bosc, era per portar els troncs a les
serradores per fer-ne taulons. Del pi, tot s’aprofitava. Les soques i les
branques més gruixudes eren destinades als forns on s’elaborava pega de pi. A
part de les branques que, com abans he dit se’n feien feixos de llenya
destinats als forns, l’escorça resultant de pelar els troncs la ficaven en uns sacs
que els carros transportaven fins al poble deixant-los apilats a la paret de la
casa de Cal Fuster, a la plaça del Sol. Amb l’escorça de pi es fabricaven tints
que servien per adobar pells i tenyir xarxes de pesca.
Aquell
munt de sacs atreia els xicotets com el pol·len atreu les abelles, doncs, els
pocs dies que romanien allí apilats i abans no se’ls emportés el camió, esdevenien
una mena de castell a conquerir i a defensar. La meitat dels nens s’encimbellaven
damunt la pila de sacs mentre l’altra meitat s’hi enfilava amb la intenció de
fer baixar als que hi havia a dalt. Valga dir que, els de dalt es defensaven
intentant no deixar pujar als altres, tanmateix, quan un assaltant s’arrapava
fort les cames d’un defensor, l’assaltant tenia moltes possibilitats de
sortir-ne victoriós. Es veu que hi jugaven força estona amb crits i rialles, tanmateix
més d’un en sortia nafrat. Un joc més pacífic consistia a treure, d’un dels
sacs, un tros d’escorça de bona mida. Tot seguit el rascaven contra una paret
rugosa per polir els extrems i fer que tingués forma de barca. Un cop
aconseguit, anaven a la riera —que per aquella època tot l’any hi davalla
l’aigua—, posaven les simulades barques damunt l’aigua, l’una al costat de
l’altra, i anaven seguint el seu recorregut fins a l’indret de la riera que
havien acordat prèviament; el propietari de la rudimentària barca que arribava primer,
era el guanyador de la travessia nàutica. En aquella època, deficitària pel que
fa a joguines electròniques i
telemàtiques, no és res estrany que la mainada trobés, en qualsevol fotesa, una
nova oportunitat per empescar-se una altra manera de jugar. Sí!, eren una mica
trapelles, però tenien un enginy molt esmolat.
Una altra
cosa que del bosc s’aprofitava, eren les soques de bruc. Molt de tant en tant,
apareixien uns homes que es dedicaven a arrencar soques de bruc destinades a
fer pipes de fumar. Tanmateix no totes les soques els eren útils: primer la descalçaven
una mica per veure la forma que tenia. Només arrancaven les de bona mida, que
tingués una forma arrodonida i una sola arrel. Un cop arrancades, les ficaven en
uns sacs que un camió s’encarregava de traginar. Les branques de bruc, les
afeixaven i se les emportaven per fer-ne escombres.
Una altra
flaire aromàtica que m’agradava ensumar, era la de la pega d’empeltar. El fogó d’empeltar
que feia servir el Quim, que bé l’havia construït ell o no l’havia comprat en
cap botiga, ja que el primer dia que el vaig veure vaig adonar-me que es
tractava d’un pot de llauna ben gros on encara es podia veure el nom de l’empresa
conservera. Amb el pas del temps, i a còpia de fer-lo servir, la immaculada
llauna va esdevenir una superfície negrosa i uniforme. El fogó, de fet, no constava
d’un sol pot, sinó de dos: un de gros i un altre de més petit. Tots dos tenien
una nansa feta amb un filferro. El petit
era com una mena d’olla que servia per diluir la pega d’empeltar. Més o menys a
la meitat del pot gros hi havia uns foradets travessats per un filferro que feien
de suport al pot més petit. El procés
que emprava el Quim a l’hora d’empeltar era el següent: el primer que feia era
agafar uns branquillons de pi i fer-los servir com a encenalls, llavors es
treia de la butxaca el peladits, que era un encenedor que, un cop treta la
tapa, deixava al descobert un petit ble i una rodeta que, en accionar-la,
desprenia una guspira que calava foc al ble; un cop els encenalls ja cremaven,
llavors el Quim hi afegia uns troncs una mica més gruixuts perquè en sortissin
unes bones brases. Damunt de les brases hi afegia un grapat de carbó que havia portat
de casa seva. Tot seguit introduïa el pot petit a dins del gros perquè
l’escalfor diluís la pega fins a convertir-la en un líquid espès i enganxifós. Mentre
la pega es diluïa, el Quim aprofitava l’ocasió per desencrostar el pinzell
d’empeltar, i és que, un cop fet servir i la pega s’assecava, el pinzell
esdevenien una massa sòlida i uniforme. El Quim desencrostava el pinzell
posant-lo damunt d’un roc i, amb la part posterior de la destral, picava el
tros empegat fins que els pèls quedaven lliures de la pega solidificada.
Sé que per
empeltar un arbre hi havia diverses maneres de fer-ho. Tanmateix, la que feia
servir habitualment el Quim, com també la majoria de pagesos de Sant Climent, consistia
a fer un tall transversal a la soca de l’arbre que, generalment, era un tany bord,
i tot seguit feia un altre tall diametral i poc profund que servia per separar la
branca en dues meitats, a cada punta del tall, hi introduïa un eixart de la
mena d’arbre que volia empeltar.
I parlant
de pega d’empeltar, ara em ve a la memòria un temps en què, l’esmentada pega,
es fabricava de manera artesanal. Al capdamunt de la Riera de Salom, on
conflueixen els paratges del Fontanelles
i el Mas de la Fou, hi havia un forn on uns homes es guanyaven les garrofes
fabricant pega. La matèria primera per elaborar la pega era la teia de pi.
Ficaven els buscalls de teia a dins del forn, després hi calaven foc al capdamunt,
ho tapaven, i a mesura que els troncs cremaven, s’anava desprenent la reïna, la
qual s’escolava fins a la base del forn. A la part exterior del forn, i arran de terra,
hi havia el que se'n deia l'olla, també la pastera. Les dues construccions es
comunicaven entre si i amb el forn. No explicaré tot el procés perquè la cosa
s’allargaria massa. Només diré que la pastera era un recipient fet amb quatre
taulons, i que, quan la pega s'havia refredat i solidificat, llavors retiraven
els taulons i, mitjançant una destral o una eina de tall, tallaven la pega a la
mida que ells consideraven més adient. Normalment se’n feien daus d'un pam per
cada costat.
Reprenent
el fil del relat en el moment que es van extingir els ceps i aquests van ser
substituïts per cirerers, l’època més esplendorosa de l’any, era quan arribava
el temps de les cireres. Un temps en què els camins de muntanya era un tragi
constant de persones i carros anant a la vinya de matinada i tornant quan el
sol es ponia.
Va haver-hi
una època —una en què les ràdios portàtils encara no havien aparegut a Sant
Climent—, en què era molt complaent poder escoltar les cantades de les pageses
i els pagesos, o dels jornalers i jornaleres. Uns cants que ressonaven arreu de
la muntanya i es barrejaven amb el refilar dels ocells. Males llengües asseguraven
que, qui cantava, eren els jornalers i ho feien obligats per l’amo, doncs, mentre
cantaven no es cruspien les cireres. He dit males llengües perquè, pel que he
pogut sentir i comprovar, la gent de Sant Climent d’antany, era gent de cor generós
que mai no negava un favor a qui ho necessitava. Això si, sempre que es tractés
d’una cosa raonable i el benefactor tingués mitjans per a poder-li concedir. Era
un poble de pocs habitants però molt ben avinguts. Com si tots estiguessin
emparentats entre si.
Tanmateix —i
el que diré ara és cosa ben coneguda perquè
el mateix passa en el món dels humans —, en l’àmbit rural no tot són flors i
violes. A part dels incendis forestals —dels quals ja n’he parlat a bastament—,
també existeix el risc que et caigui un llamp al damunt i et causi ferides
irremeiables, o que et deixi ben socarrimada; o bé que una forta ventada
t’esqueixi les branques; o que l’impacte d’una pedregada et causi petites i
múltiples ferides que et malmeten el fruit i et despullen de les fulles.
Amb això
del canvi climàtic, predir la meteorologia estacional és tan difícil
d’endevinar com el número que sortirà premiat al sorteig de la loteria. Els
records emmagatzemats en les meves arrels encara tenen present la fredorada esdevinguda
el mes de febrer del mil nou-cents cinquanta-sis, un any en què es van assolir
temperatures de 10 graus per sota el zero. Va ser un autèntic desastre que va
causar la mort definitiva, o momentània, a moltes de les meves germanes. I més
que cap, les que havien estat esporgades a finals de desembre i el mes de gener.
Cosa semblant es va esdevenir amb els garrofers. He dit mort «momentània»,
perquè amb el pas del temps, de les arrels de les oliveres que no van rebre una
bona sotragada, d’elles en van néixer nous rebrots que, quan el tany va assolir
la mida adequada, el pagès el va empeltar amb un eixart d’olivera autòctona. De
la mateixa manera es va actuar amb els garrofers.
Una
evidència que em fa pensar que el canvi climàtic pot ser una realitat, és com,
de manera gradual, han anat minvant els dies de pluja. Aquelles llevantades que
duraven quatre o cinc dies i les gotes queien persistents i de manera compassada,
el que se’n diu fer el xim-xim, també és cosa que ha passat a formar part del
passat. Ara s’esdevenen llargs períodes sense que caigui una gota, i quan
cauen, ho fa de manera tan ràpida i amb tanta intensitat, que més que ser de
bon aprofitar, la majoria de vegades, causen un disbarat.
Anys
enrere, en temps de tardor, pràcticament cada any hi havia una bona anyada de
bolets. Penso que el terreny, que en aquella època era més pròdig en saó, feia
possible que el bosc fermentés i els bolets apareguessin arreu. No com ara que
entrem a la tardor amb una calor que és més pròpia del mes d’agost que no pas
d’octubre o novembre.
Recordo
que anys enrere, pràcticament tot el sòl de les muntanyes de Sant Climent estava
destinat al conreu del cep. Hi havia vinyes per donar i per vendre. Tant pel
que fa a solells com ombrius. En menys mesura també hi havia garrofers i
oliveres. Garrofes pel consum dels animals de tir i oli i olives pel consum de
les persones. La fil·loxera va fer que els ceps passessin fossin un record del
passat. Com abans he dit, un cop els ceps finits, van aparèixer els cirerers,
els quals van viure una època esplendorosa. I si dic: «van viure», és perquè,
avui dia, ja és un cultiu pràcticament residual. Potser també hi té a veure el
canvi climàtic, el qual, a part de fer minvar la saó del subsol, ha fet que apareguin
plagues que abans no existien perquè les temperatures no ho feien possible. Com
a exemple, ens ha arribat aquella mena de mosca asiàtica anomenada suzuki.
Jo no soc
ningú per predir que passarà en el futur, però la longevitat m’ha atorgat una dilatada
experiència, cosa que em fa pensar que potser algunes coses tornaran a ser com
eren abans, no ben bé com abans, doncs, pel que fa al progrés, és assenyat
aprofitar el que és útil. Tanmateix, potser es tornarà a valorar el producte de
proximitat, aquells que són elaborats de manera artesanal. Tal vegada aquesta immensitat
de terreny erm, esdevindrà un conreu dedicat a les plantes autòctones, o bé
tornaré a veure als pastors amb el seu ramat de cabres i ovelles deambulant per
aquests verals cruspint-se les herbes i adobant el terreny amb els cagallons. Potser
la llet, el vi i altres productes que actualment es compren embotellats, es
compraran a granel i l’època del tetrabric, els envasos de plàstic i d’alumini serà
recordada com una cosa del passat. Em sembla que això que en diuen “Productes Ecològics”,
ja apunta cap a la direcció a la qual jo em refereixo.
No us
atabalo més i m’acomiado amb l’esperança que
l’home que em va venir a veure torni un
altre dia i enllesteixi la feina que va deixar ajornada.
S’acomiada
de tots vosaltres,
L’Olivera Climentona
I aquí s’acaba la història de l’olivera. He quedat bastant
satisfet amb el que acabo d’escriure. I la meva satisfacció no consisteix en el
fet de pensar que ho he fet la mar de bé, que és un escrit de certa qualitat.
Si pensés així, pecaria de petulant, i aquest és un dels adjectius als quals
tinc més tírria. La meva satisfacció resideix en un fet tan trivial com és el
fet d’haver trobat una olivera singular. Un arbre que m’ha permès —de manera
agradosa— viatjar per la història de la pagesia de Sant Climent. També ha estat
motiu de satisfacció reviure els fets i els costums de quan jo era petit i que,
actualment, com ho explico a la mainada, resten amb la boca oberta com si en
lloc d’una vivència els expliqués un conte.
Gairebé mai no em sento del tot insatisfet amb què escric. Potser
sí que m’envaeix una mica l’eufòria. Tanmateix mai experimento una satisfacció completa;
per dir-ho d’una altra manera: que la cosa no m’ha sortit tan bé com jo pensava.
Gràcies al meu pare que em va inculcar l’afició a llegir i a escriure,
i tot just quan havia deixat enrere
l’edat dels bolquers, he estat i continuo essent un lector empedreït. A l’hora
d’escollir un llibre, la meva preferència no té res a veure amb el gènere i el
tema. Una mica potser sí!, però no gaire. El que jo més valoro, també el que em
causa més plaer, és l’estil i la manera d’escriure amb la qual està dotat
l’autor del llibre que jo he escollit. Més d’un cop, havent començat a llegir
un llibre, de cop l’he tancat per no tornar a obrir-lo, això sí, prenc nota del
nom de l’autor per no tenir la caparrada de comprar-ne un altre que ell hagi
escrit. Tot és qüestió de criteri, i el meu, de criteri, em diu que de la
vulgaritat no en trauré res d’aprofitable, en canvi, dels autors que jo
considero que tenen un estil que voreja la perfecció, d’aquests sí que en puc aprendre
alguna cosa per petita que aquesta sigui. Tot i que les comparacions són
odioses, haig de dir que, quan llegeixo un llibre dels que em fan caure la bava
de tan a gust que el llegeixo, si en aquell moment se m’ocorre pensar amb la
manera que jo escric, tot seguit m’envaeixi la síndrome de la insignificança.
Això sí, no em desanimo, sinó ben bé el contrari. Com va dir en Jules Renard: «D’entrada, cal fer voluntàriament, amb
plaer, el que es fa. El resultat no importa. És imprevisible i se l’aprecia
poc. Però l’autor se sent satisfet. Sempre és així». Pel que fa a mi, això de “satisfet”, requereix
un cert matís, doncs, com he dit abans, no sempre me’n sento de satisfet. Més
aviat mai!
Per acabar vull expressar el meu agraïment a l’olivera que en el
seu dia vaig descobrir, i vull fer-ho per partida doble: primer perquè ha estat
ella la que m’ha inspirat a escaure aquest relat; segon: pel molt que he gaudit emprant el temps
fent una cosa que molt m'agrada, com és escriure! Que ho faci mitjanament bé o
malament, això ja són figues d'un altre paner.
Més d’una vegada, quan acabo d’escriure sobre el tema que sigui, tot
seguit —i per poca estona— m’envaeix el desànim pensant que la part del cervell
on acostumo a emmagatzemar les idees literàries s’ha quedat orfe, vaja, que soc
com un vaixell en dic sec. Tanmateix, l’atzar és tan capritxós, que en el
moment més impensat, com ha estat el cas de l’olivera, apareix qualsevol cosa,
per insignificant que sigui, que fa que la inspiració torni a fer acte de
presència i em permeti continuar gaudint amb un dels entreteniments que més m’agraden.
Desitjo no haver-vos atabalat gaire,
Josep Vendrell Gelabert
(1) Pel que fa a alguns dels mots
de les cases que acaben en una o, he fet servir la u neutra, ja que aquesta era
la manera com ho pronunciava la majoria dels habitants del poble. Per escriure’ls,
ha calgut que em situés en el temps de la meva infantesa per fer un recorregut
mental pels carrers del poble, fixant-me en cada una de les cases de les quals recordo que havien menat un tros de terra.
Agraïment
Vull
expressar el meu agraïment a la Montse Feu Mulet per haver tingut la gentilesa —també
la paciència— d’haver llegit el meu escrit i haver-me advertit dels possibles errors
ortogràfics.
